El far de sud

Avui arrenca "A cau d'orella...". Aquest nou blog que obro, pretén ser l'hereu del que va ser en el seu moment "Filosofia avui", incorporant un canvi de nom i d'imatge, però que vol mantenir el mateix estil i la mateixa essència que tenia l'antic espai.

Molts ja sabeu, ni que sigui per referència a l'últim post que vaig escriure a Filosofia avui, que els darrers mesos no han estat gaire fàcils per mi. I és per això també pel que vaig decidir tancar el blog, perquè necessitava un temps de reflexió, d'aïllament, i tornar quan les coses estiguessin al seu lloc. La veritat és que encara avui dia hi ha coses que no estan gaire ordenades. Queda molt per fer encara, però suposo que mica en mica i amb paciència...

I realment, aquest paron ha valgut la pena. Han hagut moments concrets molt durs, és veritat. Per a aquells que encara pensen que els homes no ploren, els hi diré llavors que jo he hagut de tornar a la meva infantesa, com ho he fet massa vegades durant els últims mesos, per tal d'alliberar tota la tensió acumulada sense que m'acabés donant un "yuyu". I amb tots aquests moments, he volgut tornar a Peníscola, on la pau i la tranquil·litat que he pogut respirar feia molt de temps que no la sentia. He pogut passejar i conèixer més a fons el seu casc antic, el seu castell, els seus carrers, la seva gent... i, com no, el seu far. Un far que he contemplant d'una forma especial. Com un navegant solitari que el busca perquè el guïi per arribar a bon port.

I no podia faltar amb mi una lectura. Aquesta vegada un llibre de poemes: "Sol i de dol" de J.M. Foix. Pel títol... molt apropiat, no creieu? És que de vegades m'agrada jugar a riure'm de mi mateix i de tot el que em passa. Però és allà, llegint davant del mar, assegut a les roques, quan t'adones que la vida és un constant obrir i tancar portes. I que moltes vegades unes s'obriran sense demanar-les; i moltes altres es tancaran sense que et demanin ni permís. Però és en aquest moments, en els pitjors, quan no pots quedar-te assegut esperant a que se't vagin obrint d'altres o a que passi el temps perquè "el temps ho cura tot". I és quan te'n adones també que si cal que ara obri noves portes, les obriré... ni que sigui a cops de puny. Perquè el temps passa... i passa massa ràpid. I no hi ha temps a perdre...

Enceto avui, doncs, aquest nou blog amb ganes i energies que espero seguir tenint per tal de continuar caminant per trobar el meu propi far. Encara que, a partir d'avui, ja tinc el meu particular far del sud...

Acabo aquí aquest primer post, que sabeu que no m'agrada enrotllar-me... ... ... ... Però no vull deixar d'agrair a tots els amics i amigues blogaires el suport i l'estima que m'heu estat donant amb els vostres comentaris i correus que han fet que les últimes setmanes hagin estat, si més no, menys difícils. A cau d'orella us dic... GRÀCIES!