Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2009

El desacord de la vergonya

Imatge
Fa pocs dies, un vell amic de la infància em preguntà si ja havia estat pare. Efectivament, vaig respondre-li que no. No em vaig estar, però, d'ironitzar entre rialles, que ja en feia prou de "pare" amb la canalla de l'escola. Va ser curiós que, després d'aquesta conversa, aquest simple comentari em va fer pensar. I és que, molt sovint, és veritat que hem de fer "pares" dels nostres alumnes; però també som models en una important etapa en la que s'estan formant com a homes i dones en una societat. També podríem dir que, a part d'educadors i de "pares", ens troben en ocasions com el millor amic, psicòleg, guia, acompanyant, conseller dels seus neguits i de les seves il·lusions... Per tot això, hem d'estar a l'altura. Però realment ho estem? De vegades tinc la sensació que enganyo als meus alumnes. I són aquests moments els que em fan pensar que, potser després de tot, no estic a l'altura de les circumstàncies. El sentit del d

El temps...

Imatge
Sandra Martínez Horta - Granollers Diuen que el te mps és la força més poderosa. Més que l'amor, diuen... L'amor mor; el temps, no. El temps perdura i ho transforma tot. Ens canvia, es vulgui o no. Un creu que maneja el temps. Parlem de guanyar o perdre el temps, de deixar de passar el temps. Però el temps passa, el deixem o no. Diuen que el temps ho arregla tot. "Amb el temps t'estimarà...", "amb el temps l'oblidaràs...". Però també diuen que el temps no arregla res, que el temps arrasa i, el que el temps trenca, no s'arregla. Diuen... Diuen que el temps és l a força més poderosa. Els arqueòlegs lluiten contra això; tracten de rescatar objectes, histories i tracten de salvar-les del pas del temps. Però el temps avança, avança i avança... El temps no és bo ni dolent. A algunes coses les destrueix; a d'altres les torna millors, com un bon vi. També estan les que resisteixen el pas del temps, com una cadira de roure. El temps passa i el rou

L'adéu d'un mestre

Imatge
Y hay que caminar hacia la hora perfecta con la cabeza erguida y el ritmo justo que da compás a los sueños... Así es la cosa. Así de simple. Un día, no lejano, habrá que comenzar hacer el equipaje; porque el viejo tren espera. Siempre espera. Pepe Rubianes Diumenge ens va deixar en Pepe Rubianes. L'actor "galaicocatalán", aquell que patia unes particulars crisis d'identitat quan algú li saludava com a "Paco Rubiales", acaba de deixar un buit en el panorama de la nostra cultura que serà difícil de cobrir. Admirat per molts i criticat pels de sempre, ha estat un personatge polèmic, extravagant, agosarat, excèntric, independent, lliure (gairebé llibertí), crític, mestre... únic. En qualsevol cas, un actor d'aquells que, per poc que l'hagis gaudit, sempre has acabat aprenent alguna cosa. Els que encara intentem aprendre de la teva filosofia de vida, mai podrem donar-te prou les gràcies per aquelles nits màgiques al Capitol que tant ens has regalat... Pe