El desacord de la vergonya
Fa pocs dies, un vell amic de la infància em preguntà si ja havia estat pare. Efectivament, vaig respondre-li que no. No em vaig estar, però, d'ironitzar entre rialles, que ja en feia prou de "pare" amb la canalla de l'escola. Va ser curiós que, després d'aquesta conversa, aquest simple comentari em va fer pensar. I és que, molt sovint, és veritat que hem de fer "pares" dels nostres alumnes; però també som models en una important etapa en la que s'estan formant com a homes i dones en una societat. També podríem dir que, a part d'educadors i de "pares", ens troben en ocasions com el millor amic, psicòleg, guia, acompanyant, conseller dels seus neguits i de les seves il·lusions... Per tot això, hem d'estar a l'altura. Però realment ho estem? De vegades tinc la sensació que enganyo als meus alumnes. I són aquests moments els que em fan pensar que, potser després de tot, no estic a l'altura de les circumstàncies. El sentit del d