A cau d'orella...

Si vols ballem o ens besem, et miro o ens mirem, ens abracem o res. Si vols me'n vaig i no torno ens oblidem ens deixem i ja...

Em costa imaginar-te absenta per sempre. Tants de records de tu se m'acumulen que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te. No vull parlar-te amb veu melangiosa, la teva mort no em crema les entranyes, ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure; em dol saber que no podrem partir-nos mai més el pa, ni fer-nos companyia; però d'aquest dolor en trec la força per escriure aquests mots i recordar-te. [...] Des d'aquests mots molt tendrament et penso mentre la tarda suaument declina. Tots els colors proclamen vida nova i jo la visc, i en tu se'm representa sorprenenment vibrant i harmoniosa. No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-te absenta per sempre.                                               (Lletra a Dolors de Martí i P...

"Sigueu com la font que es vessa i no com el tanc que sempre conté la mateixa aigua."                                                                                                              (Paulo Coelho)

Unes vegades em sento com un pobre turó i altres com muntanya de cims repetits. Unes vegades em sento com un penya-segat i en altres com un cel blau però llunyà. De vegades un és font entre roques i altres vegades un arbre amb les últimes fulles. Però avui em sento amb prou feines, com llacuna insomne, amb un embarcador ja sense embarcacions. Una llacuna verda, immòbil i pacient, conforme amb les seves algues les seves molses i els seus peixos . Serè, en confiança, confiant que una tarda t'acostis i et miris, et miris al mirar-me .                                             Mario Benedetti Poema ideal per a una setmana complicada...

Avui, per raons familiars, he hagut de passar-me unes quantes hores a l'hospital de Mataró i comprovar, amb els meus propis ulls, quina és la situació actual i en quines condicions han de treballar l'equip de professionals del centre: falta de personal, boxes a petar de gent malalta, passadissos plens de gent en cadira de rodes i en llitera... La meva tieta, que era la persona que acompanyava perquè pogués ser atesa, s'ha tirat des de les sis de la matinada fins les quatre passades, esperant en un passadís que la pugessin a planta per ser ingressada. I com ella, altres pacients esperaven de la mateixa forma que poguessin ser atesos. Us asseguro que era una autèntica pena... Però en l'espera ha passat quelcom que m'ha deixat gratament perplex i gairebé sense paraules. Estàvem justament davant del box 26, quan de sobte una infermera surt disparada cap al megàfon d'urgències per avisar un metge i altres efectius a causa de la gravetat d'una pacient....

Queda prohibit plorar sense aprendre, aixecar-se un dia sense saber que fer, tenir por als teus records. Queda prohibit no somriure als problemes, no lluitar pel que vols, abandonar-ho tot per por, no convertir en realitat els teus somnis. Queda prohibit no demostrar el teu amor, fer que algú pagui els teus deutes i el mal humor. Queda prohibit deixar als teus amics, no intentar comprendre el que van viure junts, cridar només quan els necessites. Queda prohibit no ser tu davant la gent, fingir davant les persones que no t'importen, fer-te el graciós per tal que et recordin, oblidar a tota la gent que et vol. Queda prohibit no fer les coses per tu mateix, tenir por de la vida i als seus compromisos, no viure cada dia com si fos un últim sospir. Queda prohibit fer fora algú de menys sense alegrar-te, oblidar els seus ulls, el seu riure, tot perquè els seus camins han deixat d'abraçar-se, oblidar el seu passat i pagar-lo amb el seu present. Queda...

Diuen que els bojos, a part de dir sempre la veritat, viuen en el seu propi món paral·lel. No sabrem mai si en aquest món seu seran feliços o no, però fixant-nos en alguns , i en la seva capacitat de lluitar i viure, no deuen estar pas gaire allunyats de poder tocar-la amb els dits.  De mi sempre s'ha dit que visc en el meu propi món paral·lel... Què em voldran dir amb això?... No ho sé... Per mi sempre ha estat un misteri... De què estàvem parlant?... Bé, és igual... El cas és que ahir al vespre, ves per on, em vaig enrecordar d'aquesta cançó i en el temps que feia que no la sentia, ni tocava. I és que tothom, alguna vegada a la seva vida, s'ha sentit embriagat per alguna mena de bogeria o, si més no, n'ha fet alguna. Amb tot, vaig poder comprovar que amb la guitarra encara me n'ensurto prou bé. Ara bé, cantar... ufff, cantar segueixo cantant com el cul!  T'atreveixes a cantar tu amb mi? Quan la neu es cansa i es fa tendra, Quants desitjos...

  "Saps? Quan un està molt trist, les postes de sol són encara més boniques..."  (El Petit Príncep)

La nit m'envolta, les llums se'm tornen fosques, t'escric a les parets, m'allunyo de les coses. La vida es fora, la lluna és buida i nova. Sota els meus peus fa fred. No hi ha flors, només ombres. Sé que te'n vas, que no estàs sola. Sé que no et queda res per mi. M'és ben igual si no em perdones, que sigui tal com sóc, que em senti així per tu. Va ser tan fàcil, avui tot se'm cargola, no vull estar vençut, cansat ni decebut. La meva història em sembla la d'un altre home, només miralls trencats, només imatges tortes. La nit s'acaba i al pic del dia em sento al fons d'un pou, el cor desert. El sol em cega però tot i així jo em veig aquí tot sol, tan sol com un ocell que va darrere el vent. Se m'han tancat totes les portes i ja no em queda res per dir, sé que ara ets lluny, que no estàs sola, que s'ha acabat el joc i el que he perdut sóc jo. La nit s'acaba i un altre dia em sento al fons d'un ...

Fa unes setmanes vam fer una dinàmica de grup entre el professorat de l'escola fent servir aquest poema de Jorge Bucay, tret del seu llibre "Contes per pensar". Són d'aquells que valdria la pena tenir-lo sempre en la tauleta de nit per no oblidar-lo. Avui m'he enrecordat d'ell i el vull compartir amb vosaltres.     "Vull que m'escoltis, sense jutgar-me. Vull que opinis, sense donar-me consells. Vull que confiïs en mi, sense exigir-me. Vull que m'ajudis, sense pretendre decidir per mi. Vull que em cuidis, sense anular-me. Vull que em miris, sense projectar els teus somnis en mi. Vull que m'abracis, sense asfixiar-me. Vull que m'animis, sense abocar-me. Vull que em sostenguis, sense fer-te càrrec de mi. Vull que em protegeixis, sense amagar-me la veritat, sense mentides. Vull que estiguis a prop, sense invadir-me. Vull que coneguis les meves virtuts i els meus defectes, que els acceptis i no intentis canviar-los. Vull ...

Unes vegades em sento com un pobre turó i altres com muntanya de cims repetits unes vegades em sento com un penya-segat i en altres com un cel blau però llunyà de vegades un és font entre roques i altres vegades un arbre amb les últimes fulles però avui em sento amb prou feines com llacuna insomne amb un embarcador ja sense embarcacions una llacuna verda immòbil i pacient conforme amb les seves algues les seves molses i els seus peixos   serè en confiança confiant que una tarda t'acostis i et miris et miris al mirar-me .                                             Mario Benedetti Jo em sento com un ocell que vola sense saber el seu destí, però que ho fa amb confiança.... I tu...

Avui arrenca " A cau d'orella... ". Aquest nou blog que obro, pretén ser l'hereu del que va ser en el seu moment " Filosofia avui ", incorporant un canvi de nom i d'imatge, però que vol mantenir el mateix estil i la mateixa essència que tenia l'antic espai. Molts ja sabeu, ni que sigui per referència a l'últim post que vaig escriure a Filosofia avui , que els darrers mesos no han estat gaire fàcils per mi. I és per això també pel que vaig decidir tancar el blog, perquè necessitava un temps de reflexió, d'aïllament, i tornar quan les coses estiguessin al seu lloc. La veritat és que encara avui dia hi ha coses que no estan gaire ordenades. Queda molt per fer encara, però suposo que mica en mica i amb paciència... I realment, aquest paron ha valgut la pena. Han hagut moments concrets molt durs, és veritat. Per a aquells que encara pensen que els homes no ploren, els hi diré llavors que jo he hagut de tornar a la meva infantesa, com ...