Encara t’enyorem

Va partir abams d'hora, un matí d’hivern per la porta dels més grans. El seu adéu ens va deixar orfes d’un dels més destacats lliurepensadors que havia adoptat el nostre país. Fins l’últim moment, va riure de la seva malaltia i de la mort, amb la mateixa naturalitat i alegria que ho feia quan parlava de la vida. 

El seu estil era únic i inconfusible. Aspecte informal, amb camisa arremangada i pantaló ample, sempre aconseguia ser el centre d’atenció gràcies al seu (som)riure embaucador i irònic. Gambada ampla, ferma, caminava d’un cantó a un altre fent gala de la seva capacitat gesticuladora, un virtuosisme en la paraula i un sarcasme tan característic, que de vegades fregava una amable i subtil grolleria.

Parlava dels seus orígens, del seu avi a la guerra, de la seva tia àvia soltera (que a més era verge), d’històries que es movien entre la realitat i la caricatura, d’amor breus, de la seva eterna solteria i, sobretot, d’una feina feta a cops de passió. Feia crítica (i que bé que la feia) contra la monarquia, l’església, la Caixa, els polítics, però sobretot dels “fills de puta dels fatxes”. No tenia pèls a la llengua.  Ni tan sols els més poderosos s’atrevien a qüestionar-lo; ni els poderosos, ni la sacrosanta unitat d’Espanya, que en un intent de deixar-lo en la corda fluixa i posar-lo en el punt de mira, només aconseguí que es descollonés de riure fins i tot després de fer el seu últim viatge. 

Males llengües expliquen que, cada primer de març, se sent el ressò de la seva rialla des de ves a saber on, per recordar-nos que, d’alguna manera o una altra, encara segueix viu i cagant-se en tot

I sí, encara t’enyorem, Pepe…