Recordant Martí i Pol
Ahir va fer 7 anys de la mort d'en Miquel Martí i Pol. No puc deixar passar aquest dia sense fer-li el meu petit homenatge amb aquest poema seu, que cada dia, sense adonar-me'n, m'el faig una mica més meu... DONA'M LA MÀ Dóna'm la mà per fer camí cap el gran llac dels somnis, dóna'm la mà hi ha un horitzó que ens crida de molt lluny. Tot és pur com el silenci que precedeix el cant i el temps desfà tendrament els rulls que ha de dur al futur desitjat. Dóna'm la mà i així podrem creure altre cop que tot el que hem volgut només espera un gest com si fos el vent que amb el nostre esforç tenaç desfermarem. Dóna'm el cor per compartir projectes i esperances, dóna'm els ulls i que el desig ens marqui un nou destí. Més ençà de la incertesa que ens va marcir la veu els dits pentinen de nou el mar com un símbol viu i fidel. Dóna'm la mà, dóna'm la veu i proclamem que tot està per fer, tot és possible avui, fem sentir...
Comentaris
Salut.
onatge
I crec que Allende encertava de ple. El problema és que quan donem aquest amor, no ho fem sempre de forma interessada. I aquest és el nostre gran problema. La societat creix cada vegada en la competitivitat, en l'individualisme i aixi estem deixant el nostre món. El dia que aconseguim trencar amb tot això i veure i fer les coses amb veritable amor estic segur que humanitzarem molt més la nostra vida i la dels altres...
Gràcies per la teva visita! ;)
Xexu. Aquí és on està la gràcia, company. Tothom té dret a equivocar-se, a ficar la pota. Però moltes vegades no acceptem aquesta realitat i no busquem posar-nos en la situació de l'altre. Quan s'estima de veritat s'ha d'assumir amb totes les conseqüències. Inclús quan no ens acaba d'agradar el que ens hem trobat de la persona estimada...
Fada. De rotllo res! Necessitaves expressar un sentiment i benvingut sigui. També estem per això, no creus?
L'amor no és gens fàcis. I les persones ho som menys. No siguis tan dura amb tu mateixa. Malauradament no venim amb un llibre d'instruccions per poder tocar aquest botó o l'altre per arreglar-nos a nosaltres mateixos o als altres. Tot s'arreglarà, ja veuràs.
Molts ànims! ;)
Elvira. Quan les coses no van tan bé el millor remei és el perdó. Però ens costa tant demanar perdó i perdonar...
Comentava abans que de vegades, quan ens donem als altres, busquem certa reciprocitat. I és aquí quan comencem a equivocar-nos. Jo estic convençut que quan s'actua amb els altres, amb tot el que fas amb amor, això sempre se't torna d'una forma o una altra... ;)
Goculta. Això se'n diu por. Com podem tenir por d'alguna cosa tan meravellosa com és el rebre amor?
Albert. Moltes gràcies. Tothom aporta el seu granet de sorra i això, sense dubtes, és una forma de enriquir-nos mútuament... ;)
Mireia. Doncs n'hem d'aprendre a estimar quan les coses no van tan bé. Estimar quan les coses van bé o fa tothom. És per això que hem de saber trencar també algunes barreres... ;)
B7s!
Tens tota la raó en el que plantejes. Un amor absolutament incondicional pot portar-te, com tu dius, a destrossar-te i a fer-te mal.
Jo penso que podem arribar a estimar molt a una persona fins al límit. Ara bé, en el moment que, per aquest amor, la teva vida es converteix en un patir constant, aquest amor deixa de tenir sentit i pots arribar a deixar-te d'estimar a tu mateixa. L'amor ha de ser un setiment positiu, que ens ompli, mai una angoixa ni una esclavitud. I com que penso que estimar és, alhora, ensenyar i aprendre també, el millor en aquests casos és, crec, allunyar-te d'allò pel que has lluitat amb amor i que, malgrat tot, segueix fent-te mal.
Ostres, gairebé al final m'ha sortit un post! ;P Però crec que la teva reflexió valia molt la pena... Moltes gràcies.
Besets! ;)
Un gran llibre.
Besets!
I aqui és interessant posar-se en ambdues situacions. Quan som nosaltres els que ens hem equivocat, els que hem ficat la pota conscients o inconscientment. Potser en aquest cas ho tindríem molt clar. Sí. Perquè cadascú pensa que mai fa les coses amb certa malícia. Però i quan són els altres els que s'equivoquen? No és tan fàcil, és veritat. I, com vol bé dius, requereix menjar-se l'orgull i, malgrat tot, demostrar que estem ahí; a les bones i a les dolentes... ;)
Ada. Totalment d'acord. El fet de cridar l'atenció, normalment és perquè hi ha una manca d'afecte.
Però de vegades no cal ni cridar l'atenció. Quantes vegades ens ha passat que hem ficat la pota, o hem fet mal a algú, i no hem sigut conscients i aquest algú està emprenyat, molest i ens sentim apartats per aquesta persona i no sabem les raons. O al revés. Quantes vegades ens han fet mal i hem preferit mostrar una actitud d'emprenyamenta amb aquesta persona i no hem sigut capaços de dir-li el què ens ha molestat. I això, penso, també és un bon acte d'amor...
Besets!
Una salutació.
Per altra banda, deixant a banda el meu egocentrisme, m'agrada molt la frase de Jeckyll que has ficat. De veres que en ocasions els humans ens podem comportar com autèntics energúmens, però darrere de la ràbia i la ira es troba qui sap què, la majoria d'ocasions, la incomprensió. Sé del que parle, també estudie el comportament humà.
Per cert, la cançó que has ficat és mítica. També la tens en català :)
Però sempre recordo una frase que em va dir un professor que era mossen i deia "estimar és donar i rebre, sinó no és estimar". Només donar i donar i donar,... en una relació de parella o d'amistat alguna cosa està fallant. Totes parts han de rebre, per poc que sigui.
Jo crec que s'ha d'anar amb compte amb els Mr. Hydes, perquè de vegades només donen dolor. Estimar sí, però amb límits, i aquests estan amb el respecte a l'altre. No podem estimar incondicionalment a Mr. Hyde, perquè potser alimentem un monstre i entem amb relacions tipus de maltractament, que és un tema molt delicat, però també es comença així, comprenent i comprenent i al final un es deixa d'estimar.
Vaja, en resum vull dir que un ha d'estimar, però també estimar-se a si mateix.
Una abraçada! ;)
Carme. Hi ha una frase que diu que "l'amic vertader és aquell que coneix tots els teus defectes i, tot i així, t'estima". Crec que si en les amistats, en les relacions de parella, etc. busquem la perfecció de l'altre, el que acaberem és per quedar-nos ben sols... ;)
Effy Stonem. Em va agradar molt aquest test. La veritat és que deia coses força interessants i m'ha agradat que no t'importés obrir-te lliurement. I d'egocentrisme res! ;)
Si estudies el comportament humà ho entendràs molt millor que jo. Jo crec que tot comportament té una causa i un efecte. Davant, per exemple, d'una mala contestació sense saber per què, probablement trobarem una mala nit, una discussió prèvia, un mal de cap... En definitiva, alguna cosa que ha alterat el nostre comportament habitual que fa que ens comportem d'aquesta manera.
Ostres, no sabia que existia en català! Vaig a buscar-la ara mateix! Gràcies... ;)
Nits. Ho explique molt bé. I en la línia del que li deia a "Xiqueta", aquest acte de comprensió, d'amor que, malgrat tot, li podem a Mr. Hyde té els seus límits, no en tant que no rebis per part d'ell, sinó perquè aquest amor et fa mal. I l'exemple del maltractament és perfecte en aquest cas. Quantes dones maltractades diuen seguir estimant al seu maltractador? En un cas com aquest el que comences a deixar d'estimar és, precisament, a tu mateix...
Bona pensada!
un petonet
Un petonet per tu! ;)
Caterina. Ara estic fent recopilacions també d'algues que he anat posant al face. Allà les vèia massa "soses" i aquí al blog, amb la imatge, penso que pot donar molt més joc.
Al final podrem escriure un llibre de cites i tot! ;)
Petons! ;)
No sé si m'explique,
En tot cas, un bon motiu de reflexió.
Gràcies per la teva visita i la teva reflexió! ;)
Gemma. Moltes gràcies! ;)
Molts petons!! :)
Molts petons! ;)