Un camí!

Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!
Quin so vulgar i estrany!
Un camí!...
Quina sentida de pena i patir,
quina promesa de calma i de guany!
Un camí!...
(Josep M. de Sagarra)

Comentaris

onatge ha dit…
Sempre hi ha un camí, un que ens espera i un altre que hem de fer... I les pedres que ens esperen, les trobarem... i seguirem camí...

Des del far amb pluja.
onatge
20 de setembre del 2010, a les 16:45
Carme Rosanas ha dit…
Caminante no hay camino,
se hace camino al andar...

I crec Joan, que no hi ha altra manera. El camí l'anem fent poc a poc i amb molt paciència.

Descobrir el camí sempre és bonic.
20 de setembre del 2010, a les 21:44
Elfreelang ha dit…
Sempre és el camí que caminem, el que trepitgem...i que sigui ben llarg i quan s'acabi trobem un trencant, una cruïlla , un altre camí
20 de setembre del 2010, a les 22:29
La Senyoreta Reykjavík ha dit…
A caminar doncs, no?...això si, a veure si tenim "un poc de sort
i que la vida ens doni un camí
ben llarg" ;)


B7s!
20 de setembre del 2010, a les 22:52
Albanta ha dit…
El més fascinant del camí és descobrir els vianants que t'acompanyaran. I som molts els que trobaràn amb tu el company de viatge perfecte!
Que el camí et siga plé de llum i noves sendes...
20 de setembre del 2010, a les 23:49
Anònim ha dit…
Jo només demano un camí sense obstacles. Però aquest deu ser el problema, pensar que això existeix quan no és veritat. Caminar és lluitar. Que pessimista no?
21 de setembre del 2010, a les 9:50
Mireia ha dit…
Curta de dir, sí, però... taaan difícil de trobar!!

Jo fins i tot he arribat a pensar que ROBAR EL CAMÍ és equivalent a entrar en la maduresa!!!
21 de setembre del 2010, a les 17:43
joanfer ha dit…
Onatge. No sé si bé o malament, però només crec en el que hem de fer cadascú de nosaltres. Ara bé, les pedres... ai, les pedres. Què grans són algunes! Tot i així, hem de fer i seguirem fent camí. Salut!

Carme. De paciència hi ha de sobres. Però de vegades... ufff, com costa consevar-la. I sí, anar descobrint el camí, malgrat tot, sempre és bonic. Gràcies! ;)

Elvira. Moltes vegades el problema no és com és el teu camí, sino quin camí agafar quan trobes una cruïlla. Suposo que és qüestió de risc i de sort...

Xiqueta. Estic seguir que el camí ens depararà moltes sorpreses. I la sort... la sort és pels que la busquen i se la curren. Caminem, doncs, i no perdem mai les esperances...
Un beset, guapissima! ;)

Albanta. Hi ha camins que no sé què em depararan. Però en aquest camí que estem fent tots nosaltres, tinc els millors companys de viatge possibles. Gràcies per les teves paraules...
Petons! ;)

Gemma. Bon camí per tu també, maca... ;)

Malsònia. Mai has agafat el cotxe i has anat per una carretera recta, sense curves, ni cotxes, ni entrebancs... res? I no has pensat: ufff, quin aburriment! M'adormiré en aquesta carretera! Doncs crec que la vida és una mica el mateix. Els obstacles ens molesten, no voldríem tenir-los... Però de vegades és allò que ens fa sentir-nos vius, alerta a tot el que ens passa al voltant nostre... Molts ànims! Petons! ;)

Mireia. Robar el camí?? A quí?? jajaja.. jo també vull!! Jo també vull entrar en la maduresa... però la intel·lectual, eh? que encara sóc mooooolt jove...jajjaaj... ;P
21 de setembre del 2010, a les 21:33
pepa ha dit…
Hola és la primera vegada que entre en un bloc.Aquest m'agradat moltíssim així que si em deixes Joanfer volguera escriure alguna cosa.
El camí de la nostra vida està guiat per les circunstàncies que,
sense saber-ho,nosaltres mateixos generem. Què penses?
21 de setembre del 2010, a les 22:31
Idoia Laurenz ha dit…
El camí es de vegades insoportable, però es el que hem de fer, el que ens ha tocat. Jo vaig sempre amb un sonriure encara que tinc els peus destroçats.
Petons
22 de setembre del 2010, a les 17:40
Ariadna gironina ha dit…
des de baix! somiatruites que toquen de peus a terra, comencem les coses des de la base per una esquerra anticapitalita!

salut!
22 de setembre del 2010, a les 17:43
Anònim ha dit…
Fent camí és l'única forma d'avançar i anar a alguna banda. Pot ser costós, però val la pena començar-lo i seguir-lo!
22 de setembre del 2010, a les 18:36
Cris (V/N) ha dit…
El gran Mestre Serrat acompanya les boniques paraules del Gran Sagarra.... Bellíssim :)

Jo avui també n'he posat una d'en Serrat.... m'encanta aquest POETA

(Petons)
22 de setembre del 2010, a les 19:08
fanal blau ha dit…
Fem camí, joan!
No deixem de fer-lo!

un petó!
22 de setembre del 2010, a les 23:31
joanfer ha dit…
Pepa. Benvinguda, doncs! Estic totalment d'acord amb tu quan dius que el nostre camí està guiat per tot allò que nosaltres generem. Tot i així, hem de pensar que a la vida no caminem sols, i que hi ha circumstàncies que no depenen exclusivament de nosaltres. I són a aquestes a les, ens agradin o no, ens hem d'adaptar per seguir caminant. Gràcies per la teva visita! ;)

Idoia. El somriure és la última cosa que hauríem de perdre. Sense ell ens serà molt difícil seguir caminat, malgrat to. Molts petons! ;)

Ariadna. Sempre hem de començar des de baix per transformar el món. Què seria el món sense els somiatruites... Ho seguirem sent tocant de peus en terra... Però de tant en tant, ens permetrem el luxe de poder volar, no creus?

Albert. Ni hi ha res que no valgui la pena. Hem de seguir avançant, encara que ens equivoquem. D'això també aprendrem i seguirem sempre endavant.

Cris. És una combinació inmillorable! I dels nostres posts podríem fer un de sol. Ens adonaríem quan capritxós és l'atzar quan anem fent camí...
Preciosa cançó també, Cris.
Petons!

Fanal. No deixarem mai de fer-ho. Ara més que mai és necessari...
Petons! ;)
23 de setembre del 2010, a les 12:31
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Imatge
Ahir va fer 7 anys de la mort d'en Miquel Martí i Pol. No puc deixar passar aquest dia sense fer-li el meu petit homenatge amb aquest poema seu, que cada dia, sense adonar-me'n, m'el faig una mica més meu... DONA'M LA MÀ Dóna'm la mà per fer camí cap el gran llac dels somnis, dóna'm la mà hi ha un horitzó que ens crida de molt lluny. Tot és pur com el silenci que precedeix el cant i el temps desfà tendrament els rulls que ha de dur al futur desitjat. Dóna'm la mà i així podrem creure altre cop que tot el que hem volgut només espera un gest com si fos el vent que amb el nostre esforç tenaç desfermarem. Dóna'm el cor per compartir projectes i esperances, dóna'm els ulls i que el desig ens marqui un nou destí. Més ençà de la incertesa que ens va marcir la veu els dits pentinen de nou el mar com un símbol viu i fidel. Dóna'm la mà, dóna'm la veu i proclamem que tot està per fer, tot és possible avui, fem sentir...
Més informació

Fent camí

Imatge
Avui, tafanejant per la blogesfera, m'he trobat gratament amb una pàgina que reproduïa la lletra de la cançó "Fent camí" dels "Esquirols". Una cançó composada quan encara no havia ni nascut, però que per un moment m'ha fet viatjar en el temps i recordar, no només que va ser la primera cançó que vaig aprendre a tocar, sinó també els bons moments que vaig passar en una etapa important de la meva vida. I és que, mentre anem vivint, també anem fent camí...        FENT CAMÍ (Esquirols) Fent camí per la vida em tocarà menjar la pols, ficar-me al mig del fang com ho han fet molts, compartir el poc aliment que porto al meu sarró, tant si m'omple de joia com si em buida la tristor. Vindran dies d'angoixa, vindran dies d'il·lusió, com la terra és incerta, així sóc jo. Dubtaré del compromís i a voltes diré no, em mancarà quan calgui, decisió. Però lluny a l'horitzó, ja lliure de l'engany, veuré milers com jo que van vencent la por. ...
Més informació

Fins aviat...

Fa poc més d'un mes vaig publicar un post en el que intuïa canvis a la meva vida. No sabia ben bé per què i tampoc sabia cap a on em podrien portar. Però era una intuïció ben forta. Aquests canvis van arribar massa d'hora, gairebé sense adonar-me'n i com si es tractés d'un autèntic huracà. La meva vida a nivell personal i professional ha fet un gir de 180 graus que em deixa amb la neguit de què és el que em depararà un futur, del que ara mateix no sé ser gaire optimista. I dintre d'aquests canvis, avui es tanca una de les etapes més importants de la meva vida. D'aquelles que costarà oblidar. Tot final comporta un mal, un dolor, però també una enyorança del temps viscut. La vida de vegades no sembla ser tot lo justa que ens agradaria amb nosaltres. Però així és la vida... diuen. I també diuen que quan es tanca una porta, sempre s'obre una finestra. Massa portes s'estan tancat al meu pas i encara no trobo cap finestra oberta que m'ajudi a agafar aire....
Més informació