Un camí!

Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!
Quin so vulgar i estrany!
Un camí!...
Quina sentida de pena i patir,
quina promesa de calma i de guany!
Un camí!...
(Josep M. de Sagarra)

Comentaris

onatge ha dit…
Sempre hi ha un camí, un que ens espera i un altre que hem de fer... I les pedres que ens esperen, les trobarem... i seguirem camí...

Des del far amb pluja.
onatge
Carme Rosanas ha dit…
Caminante no hay camino,
se hace camino al andar...

I crec Joan, que no hi ha altra manera. El camí l'anem fent poc a poc i amb molt paciència.

Descobrir el camí sempre és bonic.
Elfreelang ha dit…
Sempre és el camí que caminem, el que trepitgem...i que sigui ben llarg i quan s'acabi trobem un trencant, una cruïlla , un altre camí
A caminar doncs, no?...això si, a veure si tenim "un poc de sort
i que la vida ens doni un camí
ben llarg" ;)


B7s!
Albanta ha dit…
El més fascinant del camí és descobrir els vianants que t'acompanyaran. I som molts els que trobaràn amb tu el company de viatge perfecte!
Que el camí et siga plé de llum i noves sendes...
Anònim ha dit…
Jo només demano un camí sense obstacles. Però aquest deu ser el problema, pensar que això existeix quan no és veritat. Caminar és lluitar. Que pessimista no?
Mireia ha dit…
Curta de dir, sí, però... taaan difícil de trobar!!

Jo fins i tot he arribat a pensar que ROBAR EL CAMÍ és equivalent a entrar en la maduresa!!!
joanfer ha dit…
Onatge. No sé si bé o malament, però només crec en el que hem de fer cadascú de nosaltres. Ara bé, les pedres... ai, les pedres. Què grans són algunes! Tot i així, hem de fer i seguirem fent camí. Salut!

Carme. De paciència hi ha de sobres. Però de vegades... ufff, com costa consevar-la. I sí, anar descobrint el camí, malgrat tot, sempre és bonic. Gràcies! ;)

Elvira. Moltes vegades el problema no és com és el teu camí, sino quin camí agafar quan trobes una cruïlla. Suposo que és qüestió de risc i de sort...

Xiqueta. Estic seguir que el camí ens depararà moltes sorpreses. I la sort... la sort és pels que la busquen i se la curren. Caminem, doncs, i no perdem mai les esperances...
Un beset, guapissima! ;)

Albanta. Hi ha camins que no sé què em depararan. Però en aquest camí que estem fent tots nosaltres, tinc els millors companys de viatge possibles. Gràcies per les teves paraules...
Petons! ;)

Gemma. Bon camí per tu també, maca... ;)

Malsònia. Mai has agafat el cotxe i has anat per una carretera recta, sense curves, ni cotxes, ni entrebancs... res? I no has pensat: ufff, quin aburriment! M'adormiré en aquesta carretera! Doncs crec que la vida és una mica el mateix. Els obstacles ens molesten, no voldríem tenir-los... Però de vegades és allò que ens fa sentir-nos vius, alerta a tot el que ens passa al voltant nostre... Molts ànims! Petons! ;)

Mireia. Robar el camí?? A quí?? jajaja.. jo també vull!! Jo també vull entrar en la maduresa... però la intel·lectual, eh? que encara sóc mooooolt jove...jajjaaj... ;P
pepa ha dit…
Hola és la primera vegada que entre en un bloc.Aquest m'agradat moltíssim així que si em deixes Joanfer volguera escriure alguna cosa.
El camí de la nostra vida està guiat per les circunstàncies que,
sense saber-ho,nosaltres mateixos generem. Què penses?
Idoia Laurenz ha dit…
El camí es de vegades insoportable, però es el que hem de fer, el que ens ha tocat. Jo vaig sempre amb un sonriure encara que tinc els peus destroçats.
Petons
Ariadna gironina ha dit…
des de baix! somiatruites que toquen de peus a terra, comencem les coses des de la base per una esquerra anticapitalita!

salut!
Anònim ha dit…
Fent camí és l'única forma d'avançar i anar a alguna banda. Pot ser costós, però val la pena començar-lo i seguir-lo!
Cris (V/N) ha dit…
El gran Mestre Serrat acompanya les boniques paraules del Gran Sagarra.... Bellíssim :)

Jo avui també n'he posat una d'en Serrat.... m'encanta aquest POETA

(Petons)
fanal blau ha dit…
Fem camí, joan!
No deixem de fer-lo!

un petó!
joanfer ha dit…
Pepa. Benvinguda, doncs! Estic totalment d'acord amb tu quan dius que el nostre camí està guiat per tot allò que nosaltres generem. Tot i així, hem de pensar que a la vida no caminem sols, i que hi ha circumstàncies que no depenen exclusivament de nosaltres. I són a aquestes a les, ens agradin o no, ens hem d'adaptar per seguir caminant. Gràcies per la teva visita! ;)

Idoia. El somriure és la última cosa que hauríem de perdre. Sense ell ens serà molt difícil seguir caminat, malgrat to. Molts petons! ;)

Ariadna. Sempre hem de començar des de baix per transformar el món. Què seria el món sense els somiatruites... Ho seguirem sent tocant de peus en terra... Però de tant en tant, ens permetrem el luxe de poder volar, no creus?

Albert. Ni hi ha res que no valgui la pena. Hem de seguir avançant, encara que ens equivoquem. D'això també aprendrem i seguirem sempre endavant.

Cris. És una combinació inmillorable! I dels nostres posts podríem fer un de sol. Ens adonaríem quan capritxós és l'atzar quan anem fent camí...
Preciosa cançó també, Cris.
Petons!

Fanal. No deixarem mai de fer-ho. Ara més que mai és necessari...
Petons! ;)

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat