Vull aprendre de tu

Sempre hem sentit que els que sempre diuen la veritat són els borratxos, els infants... i els bojos . És curiós que ni tan sols el filòsofs es salven de dir, de tant en tant, alguna bajanada (i avui en dia n'hi ha cada un...).

En qualsevol cas, torno novament a l'escena blogaire amb la lletra d'un tema musical que he descobert en aquestes festes. Són d'aquells temes que t'arriben i et remouen per dintre; i que et recorden que la vida és un constant aprendre dels altres i també, per què no, de tu mateix. Que de vegades estem massa inmersos en nosaltres mateixos i en els nostres problemes. Ens neguem a escoltar, a aprendre i a mirar més enllà del nostre petit món per por a vés a saber què. I ens pensem que el món està ple de bojos...

Però es que, realment, és el mon el que està boig. Potser, qui sap, aquells als que anomenem "bojos" tinguin més enteniment del que pugui tenir avui dia el nostre món...

Aquesta cançó, que vull compartir ara amb tots vosaltres, porta el mateix títol d'aquest post i va ser escrita pel grup "ECDL" aprofitant la visita que van realitzar a l'emisora de ràdio "Radio Colifata", conduïda íntegrament pels pacients de l'Hospital Neuropsiquiàtric Dr. José T. Borda, com a part de la seva teràpia de recuperació.

A partir d'avui... vull aprendre de tu.




 "Quiero aprender de ti"

 Hoy quiero aprender a recorrer vuestra noción desnuda.
Hoy quiero aprender eso que nunca permito en la vida.
Y quiero aprender y liberar de dentro esa ternura.
No lo dejaré, hoy lo haré.

Hoy quiero aprender y escucharé todo lo que me digas.
Y deben saber que en vuestra voz existe la cordura.
Esa que hace ver que falta tanto en esta linda vida.
Y voy a aprender, hoy lo haré.

Y cuando nadie para un rato y mira a su alrededor,
no se deja afectar.
Y es que este mundo gira tan deprisa,
sólo se llega a pensar locura de los demás y nunca miro la mia.

Y hoy voy a entender y lo pequeño que soy en la vida.
Y hoy voy a entender que lo pequeño es grande día a día.
Y hoy voy a saber y recoger toda vuestra caricia,
que llega a la piel y hará bien.

Y cuando nadie para un rato y mira a su alrededor,
no se deja afectar.
Y es que este mundo gira tan deprisa,
sólo se llega a pensar locura de los demás y nunca miro la mia.
Y que existe y que se que ahí está.
 

Y cuando nadie para un rato y mira a su alrededor,
no se deja afectar.
Y es que este mundo gira tan deprisa,
sólo se llega a pensar locura de los demás y nunca miro la mia.
Y que existe y que se que ahí está.





Comentaris

Anònim ha dit…
Doncs a mi aquest títol m'ha recordat a un cançó del Gerard Quintana que porta per títol "Vull aprendre", diria.
Clidice ha dit…
un amic em deia que preferia viatjar sol i jo li deia que preferia viatjar acompanyada d'algú que sapigués viatjar. I perquè? em va preguntar. Perquè si miro el món amb algú diferent al costat, sempre aprenc coses. Si vaig sola només em trobo la meva opinió i això és molt i molt avorrit :)

Què bé que tinguis ganes de tornar :)
Idoia Laurenz ha dit…
Aquesta cançò m'agrada molt. Em fa plorar. Jo vaig tenir un tiet que va viure i va morir a un neuropsiquiàtric. Una abraçada.
GEMMA ha dit…
Si, vull aprendre de tu i de tots! I de mi... també, per què no.
joanfer ha dit…
Albert. Tens tota la raó, el títol de la cançó de Gerard Quintana és "Voldria aprendre". I, per cert, també una cançó preciosa... ;)

Clídice. Doncs quanta raó té el teu amic. Sempre millor viatjar i viure en companyia... A més, com molt bé dius, sol és molt aborrit, ;P
I sí, sembla que torno a estar una mica més animat. Ja començava a tenir una mica de "mono". Moltes gràcies! ;)

Euria. Quan vius experiències amb familiars o coneguts és força dur. Jo també he tingut alguna mena de contacte amb malalts d'aquest tipus i és realment dur. El que et conforta més, és que l'afecte que et donen es multiplica per deu; i això no té preu!

Gemma. I jo de tu i de tots també, per descomptat! Sempre aprenem i no podem deixar de fer-ho mai... ;D
Nikkita ha dit…
Que razón llevas, cuánto se aprende cuando dejamos de "mirarnos el ombligo" y miramos hacia el exterior. Seguiré aprendiendo de ti.
Un abrazo
joanfer ha dit…
Y por desgracia, el mirarnos el ombligo, es algo que hacemos todos demasiado a menudo. Muchas gracias, nikkita, yo también quiero seguir aprendiendo de ti... ;)
Núria Talavera ha dit…
Has tornat amb un pensament molt interessant, gràcies! afortunadament, encara aprenc dels meus alumnes, i això és una cosa que no tots els mestres s'atreveixen a dir ;)
joanfer ha dit…
Hola Núria!
Totalment d'acord amb tu. Un professor ha d'aprendre diariament dels seus alumnes. És una forma més d'enriquir-se com a professor i com a persona... ;)
Elfreelang ha dit…
No coneixia la cançó ....hem d'aprendre molt dels altres...i jo també sempre he pensat que els nens, els anomenats "bojos" i els marginats en general són veritables i filòsofs....i com diu més amunt la Núria jo també aprenc dels meus alumnes....i jo si que goso dir-ho quin mal hi ha ....jo aprenc d'ells i espero que ells de mi...
joanfer ha dit…
No tinc cap dubte, Elvira, que els nostres alumnes aprenen de nosaltres més del que ens pensem, i no només les coses que els hi ensenyem a classe.

Aquests "boixos baixets", com diria en Serrat, m'han posat amb cada "apuro" amb les seves preguntetes... I aquí també comences a aprendre d'ells.
Nits ha dit…
Hola Joanfer,
La cançó l'havia sentit és que m'agrada molt el Canto del Loco. El primer cop em sembla que la vaig sentir per la ràdio i em va captar l'atenció el troç "sólo se llega a pensar locura de los demás y nunca miro la mia.
Y que existe y que se que ahí está", no sabia que fos arrel d'aquesta visita, així encara la trobo més xula.

Em va agradar la frase perquè poques vegades reconeixem que ens equivoquem, abans pensem que tots van contra direcció i nosaltres ho fem bé, un crit d'humilitat.

Ara que ja sé que continuras endavant amb el bloc et faré un link i així et podré anar seguint.
joanfer ha dit…
Hola Nits!

Doncs mira, coincidim en el tros de la cançó que més ens agrada. És important tenir una mica d'autocrítica. Potser amb ella el món aniria d'una altra manera...

Encantat que m'hagis "linkat"; jo ja ho vaig fer amb tu fa dies... ;)

Una abraçada
Cris (V/N) ha dit…
Ais.... jo hi treballo en salut mental.... no comentaré res que no hagis dit, però només demanaria una mica més de comprensió amb aquells que la pateixen, i una mica de solidaritat amb les seves famílies.... es dur, molt dur, i les estadístiques posen els pels de punta.... Estic en periode de "memòria anual" i.... uf.... bon article, bon tema. Salutacions cordials :)
joanfer ha dit…
Hola Cris!

Comparteixo totalment la comprensió que demanes pels malalts i els seus familiars. Només quan tens un cas molt a prop pots arribar a entendre aquest patiment.

Sort amb la memòria anual. Salutacions! ;)
estrip ha dit…
Acabo de llegir en un llibre de OSHO que allà on es toquen la introversió i la extroversió és troba la veritat.
joanfer ha dit…
Totalment d'acord, estrip. De fet n'hi ha moltes filosofies i filòsofs que van en aquesta línia. I, la veritat, crec que, en aquest sentit, no van mal encaminats.

Moltes gràcies per comentar i benvingut! ;)
pluja ha dit…
Aprendre és tan necessari!! però per fer-ho s'ha de voler amb força i sovint, d'aquells que són mes diferents són de qui aprenem més coses!
joanfer ha dit…
Tens tota la raó, pluja! I mira que de vegades ens costa tant fer-ho...

Doncs, posiblement, si t'ho mires fredament, l'aprendre d'aquells que veiem com a diferents, no serà que realment no som tan diferents?

Gràcies per la teva visita! ;)
Rokins ha dit…
Apendre i evolucionar de uns id'altres i anar fent el pròpi cami...
Una abraçada!
joanfer ha dit…
Tenim molt poc temps per fer el nostre camí. Gaudim d'ell i aprofitem cada instant! Seria molt trist donar l'esquena al món mentre fem camí.

Gràcies per la teva visita, rokins

Una abraçada també per tu... ;)

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat