Somriures i llàgrimes

No entraré en detalls de de com hem viscut aquests moments. Crec que els sentiments, les emocions a flor de pell, els records, els retrobaments i l'inici d'una llarga enyorança l'hem patit tots els que hem perdut algú estimat.
Però també hem patit les llàgrimes de plàstic, el "què bona era" (ja era bona, molt bona, abans que li fessis la vida impossible), el "no somos nadie" i els vestits de negre perquè toca... Ni tampoc vull aturar-me en el llarg i, potser innecessari, sermó del pastor evangèlic que ha oficiat l'enterrament i que crec que, amb tots els respectes, no ha servit més que fer més difícil el dolor dels que estàvem allà presents.
De tot el dia d'avui només em vull quedar amb una cosa. I ha estat una conversa amb el meu pare, un home de gairebé setanta anys i pràcticament sense estudis, i que, a la seva manera, m'ha vingut a dir el mateix que el que jo pensava feia estona:
Pare: - Este sistema tendrían que cambiarlo...
Joan: - ¿Sistema? ¿Qué sistema? Hay tantos sistemas que cambiar...
P.: - Éste... el de los entierros. Cuando la gente se muere.
J.: - Y qué es lo que cambiarías tú?
P.: - Todo! Parece que no sea suficiente el dolor que sientes por la muerte de alguien, sino que encima, con todo lo que se monta en el tanatorio, en el oficio y en el cementerio, sales todavía peor de lo que estabas.
J.: - Bueno, esto es cultural. No todas la culturas reaccionan de la misma manera ante la muerte de alguien.
P.: - Pues mira, me gustaría conocerlas para saber lo que hacen...
J.: - Hombre, todas no te las voy a explicar porque, entre otras cosas, no me las conozco todas. Pero te voy a poner un ejemplo: con todo lo que ha pasado en Haití... ¿lo sabes, no?
P.: - Sí, sí, lo he visto en las noticias!
J.: - Pues el otro día se montó una fiesta, una macrofiesta diría yo. ¿Y sabes lo que celebraban? Primero, por su fuerte creencia cristiana, que puedes estar más o menos de acuerdo, que los seres que han perdido ahora están disfrutando de la "salvación eterna".
P.: ¡Pijo! (Com a bon murcià que és...)
J.: Pero ¿sabes lo que celebraban por encima de todo? Que están vivos! Que pese al dolor que sienten por la pérdida de los familiares y amigos, y por estar más hundidos que nunca en la miseria por la catástrofe, ellos lo pueden contar. Y como que, probablemente muchos, peor no pueden estar, todo lo que les venga a partir de ahora, por poco que sea, será positivo. Y esa es una mentalidad que aquí es muy difícil que tengamos.
P.: (silenci).... Hombre... Una fiesta quizá, no... Pero... Quizá si pensáramos al revés... Por ejemplo: que, cuando nazca alguien, se llore (de alegría); pero que cuando se muera... almenos que se le pueda sonreír (por todo lo vivido)...
J.: Pues sí, qué menos que sonreír...
Comentaris
A mi se'm va morir una amiga el 16 d'octubre, l'enterrament va ser el 18 i el 18 mateix es va morir una tieta meva...
Tens un pare sensat, ets afortunat :)
Em recorda quan, una vegada, a Helsinki, vaig veure un grup de gent davant d'un cementiri luterà amb vestits de gala. Semblava que anessin a un casament però, en realitat, assistien a l'enterrament d'un ésser estimat. Després, van celebrar la seva mort amb un gran banquet. "Pel que havien viscut" van dir.
Ho sento molt.
Garbi24. Sí, posar-ho en pràctica és el més complicat. Penso que necessitaríem anys per fer un canvi tan radical...
Elvira. Moltes gràcies. El cas és que aquesta part de la família han estat fidels i practicants amb la seva religió. Per tant, i malgrat el dolor, per ells era gairebé obligatori fer una cerimònia com aquesta.
Em sap molt de greu també lo de la teva amiga i tieta. De vegades semblen que les desgràcies no venen soles...
Gemma. Tens raó, i és una mica el que li comentava al garbi. Quan tens una forma de veure i sentir les coses, és molt difícil (que no impossible) fer un gir radical. Inclús, pots arribar a fer-ho tu amb el temps. Però amb la gent que t'envolta, no és fàcil; com tampoc ho són en aquestes circumstàncies.
Un petonet per tu també... ;)
Clídice. Doncs d'expressions murcianes, n'haig de sentir un munt! Perquè entre el meu pare i la meva parella, no tinc escapatòria... ;P
Doncs jo feia anys que tenia molt clar el fet de fer-me donant quan arribi el moment (d'aquí vuitanta o noranta anys, mínim! ;P). Però últimament també em plantejo el donar el meu cos a la ciència. Però d'això no tinc gaire informació.
I, per sensata, la teva àvia. El meu pare... bé, quan li ve de gust moooolt de tant en tant. ;P
Txell. Doncs sí, n'hi ha per reflexionar. Aquesta pràctica ja la coneixia fa temps. A moltes parts de Sud-Amèrica, pel dia dels difunts, tenen el costums d'anar per la nit al cementiri, portar menjar, begudes i els seus instruments i muntar una festa en memòria del difunt i, d'alguna manera, fer-lo partícip. És el que diem, de formes de viure la mort en podríem treure moltíssimes més.
Moltes gràcies pel teu comentari i me'n alegro de tornar-te a veure per aquí... ;)
Un abrazo
Gracias por tu visita.
Un beso! ;)
Curiosament en el meu últim post faig referència a una tieta meva, fan una funció especial, i se les estima també d'una manera especial.
Del tema funerals, crec que som molts els que canviariem moltes coses.
La religió, la societat, cada persona, en el tema de la mort, sembla que no ens acabem de posar d'acord.
Gràcies per l'enllaç a la meva pàgina. A veure si m'animo a escriure.
Gràcies a tu també per la teva visita. Ens llegim! ;)
Acabo de llegir el teu post. És ben curiós que a segons quines persones, per mateix afecte que tenim, li deixem passar segons quines coses que a segons qui, no. Déu ser el mateix que passa amb la relació dels avis i els nèts, no? ;P
En qualsevol cas, tal i com ho expliques, era impossible no deixar contenta la teva tieta malgrat tot...
I del tema funerals i demés, doncs què dir-te. Tant de bo les coses fossin d'una altra manera. Però també és veritat que si tots penséssim igual, potser es faria tot més aburrit... ;)
Moltes gràcies per les teves paraules... ;)
Petons!
Potser aquesta conversa l'hauriem de tenir tots i questionar-nos més coses sobre la nostra vida, perquè la mort i com volem que se'ns despedeixi també és una part del procés.
Ès dur, perquè en aquells mals moments, a part del terrible dolor, has de superar un velatori, una elecció de esqueles, ... bé, etc... i la ceremonia, que jo trobo massa dura. Trobo més maques les civils on es despedeix amb les paraules que els amics ens volen escriure i llegir-nos per dir-nos adeu.
Interessant reflexió.
I sobretot una abraçada per tu i als teus davant aquests moments dificils.
La mort, com a part de la vida, sembla que el tinguem encara com a tema tabú. Potser si en atrevíssim a tractar el tema amb normalitat, ho viuríem d'una altra manera.
Mai no he estat en una ceremònia civil, però m'imagino que es déu viure d'una altra manera molt més propera...
Moltes gràcies per les teves paraules. Un petonet! ;)
Joan. Excel·lent reflexió també. A més, tens tota la raó del món. Quan la mort ens toca de prop, interioritzes com mai el sentit de la vida, de cada moment viscut. I, en aquest sentit, t'adones que la vida és le mes valuós que tenim i que l'hem de viure al màxim, perquè, malgrat tot, no sabem quan ens pot arribar la nostra hora.
Borges va dir una frase que valdria molt tenir-la en compte: "He comés el pitjor pecat que un pot cometre. No he sigut feliç". Doncs això...
Una abraçada.
Petons!
Salutacions!
suposuu k ja sabras ki soc oi?
saps tens tota la rao, el pastor no va ajudar res, pero res, podia suportar el dolor que em causava la mort de la meva avia, podia aguantaro, encara que sabia el que passava al meu voltant, sabia on era, i entenia la mort, l'absencia de vida en aquell cos estirat, però si les paraules que va estar repatint i repatin el pastor, numes van fer que menfonses més i més, fins q va aconseguir que un parell de llagrimes regalimessin ulls avall.
Comparteixo moltes de les coses que en el teu blog escrius. Gracies per el que espliques, perque a mi em serveix moltisiim
Un petonet de la cusineta =$
Aisss... com explicar-te! La veritat és que acceptar la mort d'un ésser estimat no és fàcil per a ningú. I, en aquest cas, per a vosaltres, per a nosaltres, ho era encara menys.
Només dir-te que van ser precisament les teves llàgrimes les que em van fer treure aquesta reflexió. Tu no em veies, però jo a tu sí; i em parties el cor. Tot i així, et vaig veure molt forta, amb molta maduresa. Jo, a la teva edat, vaig perdre la meva àvia (la teva besàvia) i no vaig poder ser tan fort.
Moltes gràcies a tu per passar per casa meva, que ja és casa teva... ;)
Un petonet ben fort per tu! ;D
Gràcies,
att: Helena