Ofegant-me entre papers

Tornava de l'escola en cotxe, quan vaig començar a pensar en la redacció d'aquest article. Començo a imaginar-me com ha de ser, i les idees i  les paraules afloren soles. Però sempre acaba passant-me el mateix. Quan sec davant l'ordinador disposat a escriure és una altra cosa. Miro i remiro; corregeixo i torno a corregir les pròpies correccions que vaig fent, perquè mai acabo d'estar satisfet de com ho acabo expressant. Ni tan sols sé si el que estic escrivint ara mateix, l'acabaré esborrant o rectificant en uns dies... Inconformitat, potser? Autoexigència? Inseguretat? O simplement és el que hi ha i res més? Suposo que deu haver una mica de tot...

Però del que volia parlar no era pas d'això. O, almenys, no directament. Feia dies que la salut no m'acompanyava gaire. L'inici de curs no ha estat fàcil, i entre unes coses i unes altres, l'estrès m'ha acabat passant factura. I és en moments com aquests que te'n adones que els superhomes no existeixen i que tothom té un límit.

Parteixo de la base que m'agrada la meva feina. De fet, em sento afortunat de treballar com a docent. I tinc la sensació últimament que, precisament d'això, de treballar com a docent, en faig menys del que voldria. I em sembla molt curiós que en un moment en el que el sistema educatiu català, i també el professorat, està sent més qüestionat que mai, ens demanin, suposadament per la seva millora, un munt de papers i papers que ben segur acabaran en un altre munt de carpetetes que mai ningú se les mirarà ni amb un mínim d'interès. Plans anuals, programacions, fulls de tutories, informes pel PI, pel PEC, pel PAT, pel LIC i per totes les sigles existents i les que encara estan per existir. Home, si jo hagués volgut treballar de buròcrata, potser m'hagués plantejat estudiar una altra cosa, no?

És tan difícil d'entendre que l'educació no es pot fonamentar en la creació arbitrària de la burocràcia? Ningú se'n adona que mentre l'estem fent estem perdent temps a l'hora de preparar les nostres classes i la dedicació als nostres alumnes? I després n'hi ha que encara diuen que els profes treballem poc...

En fi, em sembla que ho deixaré aquí. He començat a plantejar-me el canviar certes coses de l'article i ara mateix no m'ho puc permetre: haig de seguir ofegant-me entre papers...

Comentaris

Nasser ha dit…
Joan no cal que canviis res, l'article és excel·lent.
joanfer ha dit…
Moltes gràcies ples ànims, Nasser! ;)
Àlex Mir ha dit…
Ei Joan, tot bé? Per cert l'article m'ha semblat molt bo, molt ben escrit i en certa manera, aquest neguit per la desconeixença o la insatisfacció d'allò escrit m'ha recordat molt a mi mateix... :)

Pren-t'ho amb calma i molts ànims!

PD: Per cert, aviam si un dia em puc passar pel col·le i us vinc fer una visita als profes, i a veure què m'expliqueu! :)
joanfer ha dit…
Moltes gràcies, Àlex! Sembla que tenim una altra cosa en comú... ;)

Sí tot bé. Massa feina, suposo.

Passat quan vulguis! A mi em trobaràs amb seguretat dijous i divendres. Podem anar a prendre algo si vols i explicar-nos què farem quan tinguem la independència... o ens entri l'exèrcit! ;P

Gràcies, novament, i una abraçada!
Clidice ha dit…
Com més va, mestres i metges esteu perdent el vostre objectiu ofegat sota un munt de paperassa, malauradament. Un bon article i un excel·lent blog :)
joanfer ha dit…
Tens tota la raó, clidice. Afortunadament, alguns seguim lluitant per no perdre l'essència de la nostra feina... malgrat els papers! ;)

Benvinguda i gràcies pel teu comentari...
Jordi Cirach ha dit…
Hola!

M'ha interessat molt el teu blog, m'he fet seguidor per saber els nous articles que aniràs posant, jo també tinc un blog, però d'informació cultural www.imperdibleanima.blogspot.com desijto que t'interessi les meves recomanacions

En parlem/llegim! :)

L'imperdible de ℓ'Àηimα
joanfer ha dit…
Hola Jordi!

Gràcies per la visita al bloc i per fer-te seguidor.
També he fet un tomb pel teu i l'he trobat força interessant. Sens dubte, aniré visitant-lo.

Ens anem llegint! ;)

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat