Estats d'ànims
Unes vegades em sento
com un pobre turó
i altres com muntanya
de cims repetits
unes vegades em sento
com un penya-segat
i en altres com un cel
blau però llunyà
de vegades un és
font entre roques
i altres vegades un arbre
amb les últimes fulles
però avui em sento amb prou feines
com llacuna insomne
amb un embarcador
ja sense embarcacions
una llacuna verda
immòbil i pacient
conforme amb les seves algues
les seves molses i els seus peixos
serè en confiança
confiant que una tarda
t'acostis i et miris
et miris al mirar-me.
Mario Benedetti
Jo em sento com un ocell que vola sense saber el seu destí, però que ho fa amb confiança....
I tu, com et sents?
Comentaris
Una abraçada des de les illes!
(aquests últims dies) i ara en particular contenta de tornar a trobar-te i que em tornis a fer pensar. :)
Ens anem veient!!!!
Salut!
preciós el poema..!
I jo per no ser menys també, em sento emboirada, distreta, perduda, neguitosa, un punt avorrida, també indecisa, absent, poc definida.
Deu ser el síndrome premenstrual :(
:)
Desitjo que no perdis aquesta confiança que comentes, és un ingredient de pes en les nostres vides. Diria que el destí l'anem construint dia a dia estant pel present.
Salut!
Nits. Un plaer tornar-te a veure per aquí, Nits. I és curiós, aquesta simil·litu del far que fas, no fa gaire que la vaig fer jo també aquí al blog. M'alegro que hagis trobat el teu far. Ens llegim com sempre... ;)
Audrey. Aquests canvis, aquests alts i baixos que tenim, no és res més que la prova que estem vius! Molts ànims! Salut! ;)
Carme. Per bé o per malament, l'important és anar fent camí dia rere dia!
Lolita. Tan necessari és estar esbravat uns dies, com serè uns altres. Uns ens desfoguen... d'altres ens calmen. I sempre tornem a començar. Gràcies! ;)
Laura. S'ha de seguir lluitant. Primer, perquè val la pena; i segon, perquè de tot se surt. Inclús quan penses que vas irremediablement cap a la deriva. Molts àntims! ;)
Noa. Doncs sí, noia, tothom sembla estar emboirat. Dubto molt que sigui el síndrome premenstrual (si fos així, avui m'hauria de començar a preocupar pel meu...!?). Jo penso que és l'època que tampoc acompanya massa. Crisi, tornada de festes, fred, ambient enrarit en general... Molts ànims per tu també! ;)
Clídice. Doncs és l'únic que no podem perdre mai: l'optimisme! Saps? Jo vaig aprendre una mica de paciència desembullant les troques de llana que feia servir la meva iaia. Així que, amb paciència! ;)
Kika. Doncs mantinguem la confiança encara que no sempre la tinguem amb nosaltres... ;)
GEMMA. Miraré de no perdre-la, és lo més important que tenim (sí, i la paciència i l'optimisme també!). M'alegro que estiguis en una bona època. Salut! ;(
Des del far bona nit.
onatge
I tant que ho desitja!!
B7s!
Bon any nou, amb retard!
Supose que tots anem variant d'estat dànim durant tota la nostra vida. Ens podem sentir forts i disposats a menjar-nos el món un dia, i a l'endemà sentir-nos febles per complet.
Salut,
Effy.
Onatge. De vegades sabem valorar els bons moments perquè precisament hem tingut de dolents... Bona reflexió, poeta! Una abraçada! ;)
Albanta. No hem de perdre l'esperança, però. Aquesta ala que està trencada algun dia es gaurirà i poc a poc podrem emprendre de nou el nostre vol. Ànims! ;)
Xiqueta. De vegades va bé perdre el nord, no creus? No perdis el somriure, però... Besets! ;)
Aida. Tu ho has dit tot... L'important no és ni com, ni d'on, ni cap a on... L'important és el poder fer-ho. Bon any també per tu! ;)
Effy. Benedetti, dels més grans! Així és la vida. Un dia estàs a dalt i l'endemà s'ha ensorrat absolutament tot. Però estem vius, que és el que importa... Salut! ;)
Josep. Gràcies!
Gemma. Realment preciós! Déu ser una sensació ben gratificant sentir-se així... ;)
No sé si prospero.Però sobrevisc".
I jo moltes vegades em sento com una obra incompleta amb infinites possibilitats per un final.