Estats d'ànims


Unes vegades em sento
com un pobre turó
i altres com muntanya
de cims repetits

unes vegades em sento
com un penya-segat
i en altres com un cel
blau però llunyà

de vegades un és
font entre roques
i altres vegades un arbre
amb les últimes fulles

però avui em sento amb prou feines
com llacuna insomne
amb un embarcador
ja sense embarcacions

una llacuna verda
immòbil i pacient
conforme amb les seves algues
les seves molses i els seus peixos 

serè en confiança
confiant que una tarda
t'acostis i et miris
et miris al mirar-me. 

                                         Mario Benedetti


Jo em sento com un ocell que vola sense saber el seu destí, però que ho fa amb confiança....
I tu, com et sents? 



Comentaris

Catalina Cerdó ha dit…
Ummm! Benedetti! M'encanta! Jo sent que no m'he acabat de trobar, però que vaig per bon camí.
Una abraçada des de les illes!
Nits ha dit…
Em sento com una nau petita que navega entre mala mar, però que ara veu un far que la guia.
(aquests últims dies) i ara en particular contenta de tornar a trobar-te i que em tornis a fer pensar. :)

Ens anem veient!!!!
Audrey ha dit…
A vegades em sento serena, a vegades enterbolida com un dia boirós, però m'agafo amb fermesa als petits llums que el dia a dia em regala i avui m'alegra tornar-te a llegir.

Salut!
Carme Rosanas ha dit…
Jo em sento com un camí que sempre comença de nou.
lolita lagarto ha dit…
em sento com les onades que sempre van a parar allà mateix, però mai es cansen de buscar nous camins..a vegades com les onades m'esbravo, d'altres sóc més serena..

preciós el poema..!
Laura T. Marcel ha dit…
El poema és preciós. I la teva pregunta interessant. Si hagués de definir com em sento en aquest moment dur de la meva vida et diria que em sento a la deriva, en una nau que no troba clarament el nord però que lluita fermament per reconduir-se. No és poc eh?
Anònim ha dit…
Caram, com està el pati! tothom emboirat com el dia...

I jo per no ser menys també, em sento emboirada, distreta, perduda, neguitosa, un punt avorrida, també indecisa, absent, poc definida.

Deu ser el síndrome premenstrual :(
Clidice ha dit…
Com què sóc mala marinera et diré que em sento com una troca de llana vella i embullada, no trobo els caps i no sé si seré capaç de desembullar-me sense trencar-me. Vaja, optimista a tope tu! ;)
GEMMA ha dit…
Jo joan em sento bé, atabalada aquestes darreres setmanes, però animada.

Desitjo que no perdis aquesta confiança que comentes, és un ingredient de pes en les nostres vides. Diria que el destí l'anem construint dia a dia estant pel present.

Salut!
joanfer ha dit…
Ventafocs. L'important és que consideris que vas per bon camí i seguir treballant i buscant-te dia rere dia... Una abraçada!

Nits. Un plaer tornar-te a veure per aquí, Nits. I és curiós, aquesta simil·litu del far que fas, no fa gaire que la vaig fer jo també aquí al blog. M'alegro que hagis trobat el teu far. Ens llegim com sempre... ;)

Audrey. Aquests canvis, aquests alts i baixos que tenim, no és res més que la prova que estem vius! Molts ànims! Salut! ;)

Carme. Per bé o per malament, l'important és anar fent camí dia rere dia!

Lolita. Tan necessari és estar esbravat uns dies, com serè uns altres. Uns ens desfoguen... d'altres ens calmen. I sempre tornem a començar. Gràcies! ;)

Laura. S'ha de seguir lluitant. Primer, perquè val la pena; i segon, perquè de tot se surt. Inclús quan penses que vas irremediablement cap a la deriva. Molts àntims! ;)

Noa. Doncs sí, noia, tothom sembla estar emboirat. Dubto molt que sigui el síndrome premenstrual (si fos així, avui m'hauria de començar a preocupar pel meu...!?). Jo penso que és l'època que tampoc acompanya massa. Crisi, tornada de festes, fred, ambient enrarit en general... Molts ànims per tu també! ;)

Clídice. Doncs és l'únic que no podem perdre mai: l'optimisme! Saps? Jo vaig aprendre una mica de paciència desembullant les troques de llana que feia servir la meva iaia. Així que, amb paciència! ;)

Kika. Doncs mantinguem la confiança encara que no sempre la tinguem amb nosaltres... ;)

GEMMA. Miraré de no perdre-la, és lo més important que tenim (sí, i la paciència i l'optimisme també!). M'alegro que estiguis en una bona època. Salut! ;(
Elfreelang ha dit…
Depèn del dia i del moment joanfer....però avui, ara em sento com un ocell que va volant cap endavant sabent que ha de seguir volant i de tant en tant fer un descans i que l'important és això el poder volar i el vol, no pas arribar enlloc..
onatge ha dit…
Potser si no tinguessim estats d'ànim, no seríem sensibles, no sabríem què és la tendresa..., la fertilitat de les llàgrimes. M'agrada la mar perquè un dia es planera i un altre ben brava...

Des del far bona nit.
onatge
Albanta ha dit…
Jo em sent més be, com un ocell amb una ala trencada, que veu passar els seus companys buscant terres càlides i no els pot seguir.
I tant que ho desitja!!
A estonetes...ara bé, ara un poc desnortada...que vols que et diga? "es la historia de mi vida!!" jejeej

B7s!
Unknown ha dit…
Poder volar, saber-ho fer, tot i no saber cap a on, ja és un miracle. La perpectiva ho és tot.


Bon any nou, amb retard!
Anònim ha dit…
Benedetti, què gran!

Supose que tots anem variant d'estat dànim durant tota la nostra vida. Ens podem sentir forts i disposats a menjar-nos el món un dia, i a l'endemà sentir-nos febles per complet.


Salut,
Effy.
joanfer ha dit…
Elfreelang. Tots ens sentiment alguna vegada així, jo també. Però, com tu dius, l'important és poder volar, ni que sigui la imaginació... I la resta del món no importa! ;)

Onatge. De vegades sabem valorar els bons moments perquè precisament hem tingut de dolents... Bona reflexió, poeta! Una abraçada! ;)

Albanta. No hem de perdre l'esperança, però. Aquesta ala que està trencada algun dia es gaurirà i poc a poc podrem emprendre de nou el nostre vol. Ànims! ;)

Xiqueta. De vegades va bé perdre el nord, no creus? No perdis el somriure, però... Besets! ;)

Aida. Tu ho has dit tot... L'important no és ni com, ni d'on, ni cap a on... L'important és el poder fer-ho. Bon any també per tu! ;)

Effy. Benedetti, dels més grans! Així és la vida. Un dia estàs a dalt i l'endemà s'ha ensorrat absolutament tot. Però estem vius, que és el que importa... Salut! ;)
Anònim ha dit…
No sabria com descriure com em sento amb una comparació o una metàfora. Només que intranquil i preocupat, perquè la crisi amenaça d'afectar-me d'una forma molt més directa que fins ara.
Gemma ha dit…
Com un vaixell de paper, fet per una criatura, amb una punxa més llarga que l'altra, que navega segons se l'endugui el vent, a la llacuna del parc més proper. Però que sap que, si va per mal camí o està a punt d'enfonsar-se, el nen petit el recollirà de nou abans no passi! :)
joanfer ha dit…
Albert. Aquesta situació malauradament l'està vivint massa gent ja, i la veritat que la cosa no pinta bé. Molts ànims, Albert! Tant de bo només quedi en una simple amenaça...

Josep. Gràcies!

Gemma. Realment preciós! Déu ser una sensació ben gratificant sentir-se així... ;)
marta ha dit…
Deia Manuel Forcano "Sóc sempre emigrant al cor d'algú:li prenc l'idioma,el clima, el cos,menjo el que hi ha,allò que em donen.
No sé si prospero.Però sobrevisc".

I jo moltes vegades em sento com una obra incompleta amb infinites possibilitats per un final.

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat