Sense alè...


"La vida no es medeix per les vegades que respires, 
sinó pels instants que et deixen sense alè.."


Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
Ostres, que fort!

Respirar és ben important, per això, eh?

Jo tinc tendència a estar d'acord amb la frase, però ara, em conformo en respirar...
30 de març del 2012, a les 22:33
Sergi ha dit…
Bonica frase que ja havia sentit. Però quedar-se sense alè massa sovint porta problemes també, eh!
30 de març del 2012, a les 23:13
Audrey ha dit…
Adoro els dofins..., preciosa imatge!.Els instants que ens deixen sense alè, no abunden..., gaudim-los, compartim-los, són un tresor!.

Abraçada!,
30 de març del 2012, a les 23:16
Agnès Setrill. ha dit…
Jo entenc que a la vida hi ha moments bons i moments dolents que et deixen sense alè i que són els que et fa sentir intensament viu.
31 de març del 2012, a les 18:15
Jordi Dorca ha dit…
Un haiku, per a tu:
Record dels nobles
dofins que en la distància
un bell gest foren.
1 d’abril del 2012, a les 12:16
Elfreelang ha dit…
Home una mica fort quedar-se sense alè...és clar que l'impacte ha de ser aleshores ben fort..o cansat o...m'imagino un parell de coses per perdre l'alè...
1 d’abril del 2012, a les 20:57
joanfer ha dit…
Carme. Ningú parla de deixar de respirar, almenys de forma permanent, hahahah. Mira que m'agrada poc la paraula "conformar-se", sempre m'ha suggerit apatia. Crec que no ens hem de conformar simplement amb res en aquesta vida...

Xexu. Sí clar, sobretot tot si et quedes sense alè massa vegades en els proper 10 minuts... hehehe. La frase és bona, penso. I crec que també és bo pensar que aquest "quedar-se sense alè" sigui tan en els moments bons, com en els que no ho són tant..

Audrey. Celebro que t'agradin els dofins. A mi, contemplar-los, em deixen sense alè! :P Hem de gaudir d'aquests moments, certament. Són aquells que et fan sentir vius!

Agnès. Ostres, en l'última contestació a l'Audrey i a la que li faig al Xexu dic exactament el mateix que tu. Sentir-nos vius! Hi ha millor cosa en aquesta vida? :)

Jordi. Gràcies pel teu haiku. Sense dubtes no és menys bell que els mateixos dofins. Una abraçada.

Elfreelang. No serà, potser, que cada vivència autèntica, cada impacte d'aquest tipus és una forma de quedar-nos sense alè i no ens adonem? Hem de treure-li tot el suc possible a aquests moments. I no cansar-nos mai d'ells! :)
2 d’abril del 2012, a les 18:15
Albanta ha dit…
Bé... quedar-me sense alè ho havia entés en sentit positiu. Em deixa sense alè un gest de tendresa, de generositat, el que em corpren, un moment irrepetible, ... però és com agafar aire fresc i respirar amb més profunditat i energies.

Una abraçada (m'encanta la frase i la imatge)
18 d’abril del 2012, a les 1:01
joanfer ha dit…
Albanta. És en aquest sentit comt tu dius el que intento transmetre. Però no podem oblidar-no que també hi ha moments no tan positius que també ens deixen sense alè. N'haurem d'aprendre també d'aquests, no et sembla? Celebro que t'hagi agradat...
Una abraçada!
22 d’abril del 2012, a les 21:10
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Imatge
Ahir va fer 7 anys de la mort d'en Miquel Martí i Pol. No puc deixar passar aquest dia sense fer-li el meu petit homenatge amb aquest poema seu, que cada dia, sense adonar-me'n, m'el faig una mica més meu... DONA'M LA MÀ Dóna'm la mà per fer camí cap el gran llac dels somnis, dóna'm la mà hi ha un horitzó que ens crida de molt lluny. Tot és pur com el silenci que precedeix el cant i el temps desfà tendrament els rulls que ha de dur al futur desitjat. Dóna'm la mà i així podrem creure altre cop que tot el que hem volgut només espera un gest com si fos el vent que amb el nostre esforç tenaç desfermarem. Dóna'm el cor per compartir projectes i esperances, dóna'm els ulls i que el desig ens marqui un nou destí. Més ençà de la incertesa que ens va marcir la veu els dits pentinen de nou el mar com un símbol viu i fidel. Dóna'm la mà, dóna'm la veu i proclamem que tot està per fer, tot és possible avui, fem sentir...
Més informació

Fent camí

Imatge
Avui, tafanejant per la blogesfera, m'he trobat gratament amb una pàgina que reproduïa la lletra de la cançó "Fent camí" dels "Esquirols". Una cançó composada quan encara no havia ni nascut, però que per un moment m'ha fet viatjar en el temps i recordar, no només que va ser la primera cançó que vaig aprendre a tocar, sinó també els bons moments que vaig passar en una etapa important de la meva vida. I és que, mentre anem vivint, també anem fent camí...        FENT CAMÍ (Esquirols) Fent camí per la vida em tocarà menjar la pols, ficar-me al mig del fang com ho han fet molts, compartir el poc aliment que porto al meu sarró, tant si m'omple de joia com si em buida la tristor. Vindran dies d'angoixa, vindran dies d'il·lusió, com la terra és incerta, així sóc jo. Dubtaré del compromís i a voltes diré no, em mancarà quan calgui, decisió. Però lluny a l'horitzó, ja lliure de l'engany, veuré milers com jo que van vencent la por. ...
Més informació

Encara t’enyorem

Imatge
Va partir abams d'hora, un matí d’hivern per la porta dels més grans. El seu adéu ens va deixar orfes d’un dels més destacats lliurepensadors que havia adoptat el nostre país. Fins l’últim moment, va riure de la seva malaltia i de la mort, amb la mateixa naturalitat i alegria que ho feia quan parlava de la vida.  El seu estil era únic i inconfusible. Aspecte informal, amb camisa arremangada i pantaló ample, sempre aconseguia ser el centre d’atenció gràcies al seu (som)riure embaucador i irònic. Gambada ampla, ferma, caminava d’un cantó a un altre fent gala de la seva capacitat gesticuladora, un virtuosisme en la paraula i un sarcasme tan característic, que de vegades fregava una amable i subtil grolleria. Parlava dels seus orígens, del seu avi a la guerra, de la seva tia àvia soltera (que a més era verge), d’històries que es movien entre la realitat i la caricatura, d’amor breus, de la seva eterna solteria i, sobretot, d’una feina feta a cops de passió. Feia crítica (i que bé que l...
Més informació