Sense alè...


"La vida no es medeix per les vegades que respires, 
sinó pels instants que et deixen sense alè.."


Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
Ostres, que fort!

Respirar és ben important, per això, eh?

Jo tinc tendència a estar d'acord amb la frase, però ara, em conformo en respirar...
Sergi ha dit…
Bonica frase que ja havia sentit. Però quedar-se sense alè massa sovint porta problemes també, eh!
Audrey ha dit…
Adoro els dofins..., preciosa imatge!.Els instants que ens deixen sense alè, no abunden..., gaudim-los, compartim-los, són un tresor!.

Abraçada!,
Agnès Setrill. ha dit…
Jo entenc que a la vida hi ha moments bons i moments dolents que et deixen sense alè i que són els que et fa sentir intensament viu.
Jordi Dorca ha dit…
Un haiku, per a tu:
Record dels nobles
dofins que en la distància
un bell gest foren.
Elfreelang ha dit…
Home una mica fort quedar-se sense alè...és clar que l'impacte ha de ser aleshores ben fort..o cansat o...m'imagino un parell de coses per perdre l'alè...
joanfer ha dit…
Carme. Ningú parla de deixar de respirar, almenys de forma permanent, hahahah. Mira que m'agrada poc la paraula "conformar-se", sempre m'ha suggerit apatia. Crec que no ens hem de conformar simplement amb res en aquesta vida...

Xexu. Sí clar, sobretot tot si et quedes sense alè massa vegades en els proper 10 minuts... hehehe. La frase és bona, penso. I crec que també és bo pensar que aquest "quedar-se sense alè" sigui tan en els moments bons, com en els que no ho són tant..

Audrey. Celebro que t'agradin els dofins. A mi, contemplar-los, em deixen sense alè! :P Hem de gaudir d'aquests moments, certament. Són aquells que et fan sentir vius!

Agnès. Ostres, en l'última contestació a l'Audrey i a la que li faig al Xexu dic exactament el mateix que tu. Sentir-nos vius! Hi ha millor cosa en aquesta vida? :)

Jordi. Gràcies pel teu haiku. Sense dubtes no és menys bell que els mateixos dofins. Una abraçada.

Elfreelang. No serà, potser, que cada vivència autèntica, cada impacte d'aquest tipus és una forma de quedar-nos sense alè i no ens adonem? Hem de treure-li tot el suc possible a aquests moments. I no cansar-nos mai d'ells! :)
Albanta ha dit…
Bé... quedar-me sense alè ho havia entés en sentit positiu. Em deixa sense alè un gest de tendresa, de generositat, el que em corpren, un moment irrepetible, ... però és com agafar aire fresc i respirar amb més profunditat i energies.

Una abraçada (m'encanta la frase i la imatge)
joanfer ha dit…
Albanta. És en aquest sentit comt tu dius el que intento transmetre. Però no podem oblidar-no que també hi ha moments no tan positius que també ens deixen sense alè. N'haurem d'aprendre també d'aquests, no et sembla? Celebro que t'hagi agradat...
Una abraçada!

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat