A cau d'orella...

"Quan la vida et presenti raons per plorar, demostra-li que tens mil i una raons per riure."

Ahir vaig rebre el segon cop dur en una setmana. La més gran de les meves tietes, malalta fa temps, havia mort. La tarda d'ahir i el matí d'avui no han estat fàcils. Però pels meus cosins i els seus fills, realment ha estat molt dur, duríssim. No entraré en detalls de de com hem viscut aquests moments. Crec que els sentiments, les emocions a flor de pell, els records, els retrobaments i l'inici d'una llarga enyorança l'hem patit tots els que hem perdut algú estimat. Però també hem patit les llàgrimes de plàstic, el "què bona era" (ja era bona, molt bona, abans que li fessis la vida impossible), el "no somos nadie" i els vestits de negre perquè toca... Ni tampoc vull aturar-me en el llarg i, potser innecessari, sermó del pastor evangèlic que ha oficiat l'enterrament i que crec que, amb tots els respectes, no ha servit més que fer més difícil el dolor dels que estàvem allà presents. De tot el dia d'avui només em vull quedar amb una co...

Encara recordo les tardes (i algunes nits) que junts havíem cantat el "Que tinguem sort..." d'en LLach. Vosaltres cantàveu i jo tocava la guitarra. A mi no se'm donava gaire bé el cantar, però a tu... A més, era de les caçons que més t'agraden de la nostra època "kumba", com tu deies... Has marxat i ni tan sols has pogut dir adéu en un dia net i clar. En realitat, ho has fet en un dia gris i trist pels que aquí ens quedem. Ara només em queden els records. Un records plens de joventut i d'innocència; de riures i de plors. Uns records, però, plens de vida. La mateixa que et manca ara. I és ni la filosofia pot donar una explicació raonable per segons què... Hi ha, però, quelcom que deixes viu, molt viu, que viurà per tu. I que quan creixi serà  gran, esplèndid. Com ho vas ser tu. Només em resta, Eva, donar-te les gràcies per tots els grans moments viscuts i regalar-te aquest petit i últim homenatge. Siguis on siguis, arreveure!

En vàries ocasions, he tingut l'oportunitat d'organitzar i participar en debats sobre el paper que fan els mitjans de comunicació a la nostra societat. En l'anterior post ja denunciava que, per alguns mitjans, el sensacionalisme i el morb estava per sobre de la dignitat quan el benefici és el que realment importa. I bé, sempre he tingut la sensació que la gent, en general, no és tan ximple com alguns pensen i que són conscients que, per llegir o veure alguns mitjans, has d'anar amb molt de compte, però que per això també s'ha d'aprendre. I és que no és el mateix dir que "Jesús caminava sobre les aigües...", que dir que "Jesús no sabia nedar...". El vídeo que aquí exposo no té desperdici. És un exemple clar de fins on pot arribar un mitjà de comunicació amb la manipulació informativa i partidista. Segur que n'hi ha -i n'hi haurà- de més greus; però amb aquest, almenys, rius una estona. I aquí sí que val allò de "una imatge val...

No trobo paraules per descriure l'horrible escenari que s'està vivint a Haití. Com si no haguessin prou horrors al món, la mare naturalesa novament a colpejat als menys afavorits. Aquest és ni més ni menys el resultat de les polítiques neoliberals: mentre uns viuen en la misèria sent uns dels països més pobres de l'Amèrica Llatina, com és el cas d'Haití, d'altres només fan que viure i desenvolupar-se gràcies, precisament, a països amb la mateixa situació. Però el països més afavorits i "desenvolupats" poden estar tranquils. Voluntaris i voluntàries, ONGs i associacions diverses ja s'estan organitzant per realitzar l'ajuda humanitària necessària i convertir-se, així, en alliberadors i rentat de consciència d'aquests governants que no han sapigut (o volgut) prendre les corresponents mesures per prevenir catàstrofes com aquestes. Al mateix temps, els mitjans de comunicació van competint per veure qui és el que mostra les fotos més impactants...

Sempre hem sentit que els que sempre diuen la veritat són els borratxos, els infants... i els bojos . És curiós que ni tan sols el filòsofs es salven de dir, de tant en tant, alguna bajanada (i avui en dia n'hi ha cada un...). En qualsevol cas, torno novament a l'escena blogaire amb la lletra d'un tema musical que he descobert en aquestes festes. Són d'aquells temes que t'arriben i et remouen per dintre; i que et recorden que la vida és un constant aprendre dels altres i també, per què no, de tu mateix. Que de vegades estem massa inmersos en nosaltres mateixos i en els nostres problemes. Ens neguem a escoltar, a aprendre i a mirar més enllà del nostre petit món per por a vés a saber què. I ens pensem que el món està ple de bojos... Però es que, realment, és el mon el que està boig. Potser, qui sap, aquells als que anomenem "bojos" tinguin més enteniment del que pugui tenir avui dia el nostre món... Aquesta cançó, que vull compartir ara amb tots vosal...