dilluns, 7 de juny de 2010

L'amistat

"L'amistat és una ànima que habita en dos cossos; 
un cor que habita en dues ànimes". (Aristòtil) 

24 comentaris:

rits ha dit...

i es nodreix de tots dos, oi?
preciós!

Thera ha dit...

Aquesta cançó m'ha atrapat! Que bonica...
Jo em permeto deixar-te aquestes paraules de Jules Barthélemy (trobo que enganxen amb el teu post): "Quan estem amb un amic, ni estem sols, ni som dos."
Bona setmana.

Clidice ha dit...

que boniques les frases sobre l'amistat. els unicorns també són bonics, per això encara en pintem :)

Carme ha dit...

Una cançó preciosa!

La frase també m'agrada. Sentir això una ànima en dos cossos és una de les millors sensacions que hi ha a la vida. Escassa, però la millor.

Rita ha dit...

Aquesta és l'amistat amb majúscules. Una frase preciosa!

Ada ha dit...

Qué bonica aquesta frase, però sobre tot la cançó, és preciosa! Moltes gràcies per compartir-la ;-)

montse ha dit...

Un amic que et fa costat, és un tesor que hem de preservar.

Salut!

Goculta ha dit...

Aquesta frase sempre m'ha agradat.

Albert B. i R. ha dit...

Tant la cançó com l'anunci promocional van ser del tot encertats. Mostra d'això és que encara molts ens en recordem!

XeXu ha dit...

Quina frase més maca... per poder dir que no pot estar més equivocada. A veure si quedaré jo ara com el que sempre critica els grans pensadors, però és que Aristòtil devia creure en l'ànima, és clar, era l'època. Però jo no hi crec pas en l'ànima i sí en la química. Per sort els llaços que establim amb els veritables amics no han de tenir res a veure amb metafísica i sí en fets reals i contrastats, i potser, si ho vols, amb aquesta química que encara no coneixem.

Una frase tan poètica que em sorprèn que no la digués Plató. Aristòtil la tocava més, però quan parlem d'amistat ens posem tontets, és normal.

La xica que va fugir a Reykjavík ha dit...

M'has matat! m'has matat amb la cançó!!
Escoltant-la he tornat a l'estiu de deu anys enrrere. Última nit, tota la colla a la platja i ell i jo un poc apartats de la resta. La lluna, la mar, una guitarra i aquesta cançó...no m'havien besat mai. Hui encara som amics.

sí, potser Aristòtil tenia raó :)

Bona nit!

fanal blau ha dit...

El compartir espais!

:)

Vida ha dit...

No massa diferent de l'amor...

garbi24 ha dit...

I de les que realment poques son veritables de debó.

lolita lagarto ha dit...

M'agrada més un cor que habita en dues ànimes.
La primera una ànima que habita dos cossos i un cor que habita en dues ànimes, si fas el recompte de cossos cors i ànimes al final són més de sis els amics.. je je
Ara en sírio és una frase preciosa, i un cor que habita tres ànimes també m'agradaria.

onatge ha dit...

L'amistat és una flor que té molts pètals, de vegades té set i altres massa aigua, és fràgil i forta, és trempada i sincera... Potser hi ha una amistat per a cada persona... I quan dues ànimes habiten un sol cos...?

Salut i amistat.
onatge

joanfer ha dit...

Rits. Si no és així, no és res... segur! ;) Gràcies!

Thera. Què bonica, Thera! M'agrada molt! Te la robo... jajajaj... Aquí te'n deixo una a canvi: "La veritable amistat arriba quan fins i tot el silenci entre tots dos es fa amè...". Gràcies!

Clídice. Són les millors.. I que es segueixin pintant unicornis... i si són blaus, millor! ;) Gràcies!

Carme. Realment la cançó és, si més no,... especial. Aristòtil tenia les seves raons per defir-la així, en qualsevol cas, no hi ha gairebé res comparable a la sensació de tenir una veritable amistat... ;)

Rita. I amb accent en la "T" per a que canti més, jajajaj... Moltes gràcies! ;)

Ada. Hi ha coses que sempre valen la pena compartir-les sempre... Gràcies a tu, maca! ;)

Montse. I de tresors n'hi ha ben pocs... Salut! ;)

Goculta. És realment bona... Gràcies! ;)

Albert. Són d'aquelles cançons que realment arriben i poden costar oblidar... ;)

Xexu. jajajaja... Xexu, ets genial!! Disfruto que posis en dubte les frases. Quedes proclamat oficialment "crític honorífic"! Jo crec que sigui ànima... química... energia... "simbiosi"... què més dóna. L'important és el que se sent i com ho vius aquesta experiència...

Plató estaria inmers en el seu món de les idees amb algunes boletes que jo crec que es prenia... jajajaja...

Una abraçada... ;)

Xiqueta. Quina alegria veure't per aquí.
La meva intenció, però, no era matar-te. T'ho juro... ;P Espero que aquest record hagi sigut bo. És molt bonic el que expliques, malgrat tot... I sí, suposo que Aristòtil, a la seva manera, deuria tenir algun tipus de raó... ;)
MOlta sort i besets! ;)

Fanal. Si no els compartim, de què serveix, sino? Gràcies! ;)

Vida. És que l'amistat no deixa de ser una forma més d'estimar... ;)

Garbi. Segur que les podem contar amb els dis d'una mà...

Lolita. jajajaj... molt bona aquesta... Jo ja m'he liat a la quarta ànima, però té el seu "puntillo" la teva reflexió.
Tot és possible en aquesta vida... ;)

Onatge. L'amistat, a l'igual que l'amor, ha de ser tractada com un flor: amb dolcesa... Si l'apretes molt, pots arribar a desfer-la... si obre massa la mà, el vent se la podrà endur en qualsevol moment...

I quan dues ànimes habiten en un sol cos... és que ja són un! ;)

Salut i amistat! ;)

Irianesh ha dit...

Genial la cançó... Em recorda a ma mare, per la de Carlo King...La seva preferida... =)

Visca l'amistat!! ^^ I Aristòtil!!

P.D. I en mí tens un amic ;)

Elvira FR ha dit...

Gran Aristòtil completament d'acord...encara que ai las és molt rara i cara de trobar una amistat així...

joanfer ha dit...

Irianesh. Celebro que t'agradi. I si et recorda coses positives, millor que millor... ;)
I en mi en trobaràs un altre, Llum! ;)

Elvira. No acabo d'entendre gaire una part del teu comentari, però sí, trobar una amistat així és difícil i cara... Per això és que, quan la tens, tens el millor dels tresors i has de fer tot el possible per no perdre-la... ;)
Gràcies! ;)

Nikkita ha dit...

Joanfer, poco que añadir esta vez a esta frase. Amistad, divino tesoro!.
La imagen, como siempre me ha encantado.
Molts petons :)

joanfer ha dit...

Pues sí, Nikkita... Y la imagen... bien la imagen, cada vez que la miro y remiro, a veces, me recuerda a la portada de un libro de esos de culebrones, jajajajaj... ;P*
Pero sí, es cierto que es bonita... ;
Molts petons! ;)

Nikkita ha dit...

jajajajaja, Joafer, me acabas de chafar completamente la idea que tenía de la imagen...jajajaja, ya no me encaja con la frase :D
Petons!

joanfer ha dit...

jajajaj... la primera vez que me vino a la mente por primera vez me pasó lo mismo... Pero al instante dije: fuig, fuig (huye, huye!!)!! Y se me pasó... jajajaja
Més per tu! ;)