Felicitat i tristesa

"La felicitat no és res si no es compartida amb una altra persona; 
i res no és veritable tristesa si no es sofreix completament sol." (Anònim)

Comentaris

Elfreelang ha dit…
Hi estic força d'acord les tristeses són menys tristes i la felicitat és més complerta si les compartim...
4 de juny del 2010, a les 22:12
lolita lagarto ha dit…
Quan compartim sumem, la felicitat és més gran, la tristesa en solitari és insuportable,en canvi si tenim suport és més lleugera..
Ara bé, hi haurà també persones que puguin ser felices si lliurement han triat anar soles per la vida, hi ha qui considera cert tipus de soledat no com absència de compartir vivències sinó com absència de dependència emocional.
Jo, prefereixo compartir la vida.
4 de juny del 2010, a les 22:36
onatge ha dit…
Estic d'acord amb les dues premises. La felicitat si no la compartím no és res... Qui no estima no viu... Ai la tristesa... i la soledat... Dues bones reflexions.

Salut i combat.
onatge
4 de juny del 2010, a les 23:09
fanal blau ha dit…
D'acord joan, les felicitats compartides i de les tristeses...millor sentir que, tot i sols, algú ens acompanya.
Una abraçada compartida!
5 de juny del 2010, a les 0:08
Sergi ha dit…
No és fàcil aquesta frase, la vida, per sort o per desgràcia, té infinits matisos. Com a tret general, com a cosa absoluta, la podríem donar per bona. Però què em dius d'una relació que s'acaba perquè ja no pot ser, per mil motius, però els dos s'estimen per tot el que han viscut, però saben que no poden viure junts. I es queden mirant-se, en silenci, i el cor se'ls trenca a trossets als dos mentre assumeixen que aquesta vegada ha arribat de veritat el final. No és tristesa això? No és una tristesa immensa compartida?

I d'exemples contraris tant per una cosa com per l'altra en podríem anar trobant, perquè no hi ha res que sigui blanc o negre només, però com et deia, a grans trets, podríem donar-la per bona.
5 de juny del 2010, a les 2:59
Vida ha dit…
Sí, la solitud és una putada, però jo pens com el Xexu, a vegades pots riure sol i d'altres estar ben trist encara que estiguis acompanyat.
5 de juny del 2010, a les 7:53
Anònim ha dit…
Més que sofrir sol, l'ideal és tenir algú al teu costat que t'ajudi a superar la tristesa. Així, també, després, comportiran la felicitat!
5 de juny del 2010, a les 10:56
montse ha dit…
Penso que és cert, però cal trobar l'amic que faci costat en moments tristos.

Salut!
5 de juny del 2010, a les 11:18
Ada ha dit…
Si, teniu raó, i el millor de tot és compartir la felicitat amb els altres! Encara i tot, la frase és molt bonica, Joan!
5 de juny del 2010, a les 17:15
joanfer ha dit…
Elvira, lolita, onatge, fanal, xexu, vida, Albert, montse, Ada... Moltes gràcies. Sempres és un plaer poder llegir els vostres comentaris, opinions i interpretacions tan enriquidores per a mi i per a tots i totes... ;)
Petonets i abraçades..
5 de juny del 2010, a les 18:13
Siloe_ Sombra ha dit…
Mi querido Joanfer... somos seres sociales... y dependientes afectivamente unos de otros, por eso esta frase es tan exacta, nada es completamente satisfactorio si no podemos compartirlo.
Un beso, te sigo.
Reme ( Paz)
5 de juny del 2010, a les 20:34
rits ha dit…
guaua! m'he quedat sense alé.

però crec que la tristesa es pot compartir, segurament cadascú la pot viure intensament de diferents graus, però es comparteix.
5 de juny del 2010, a les 21:39
joanfer ha dit…
Paz. Tienes toda la razón... No sólo es satisfactorio compartir, sino que también es necesario hacerlo. Es un placer recordar, en la medida que hemos podido y sabido, todo lo que hemos compartido y seguimos compartiendo...
Un petonet ben fort! ;)

Rits. Respira, respira!! jajajaj...;P
I tant que es pot compartir! Si més no, expressar allò que ens fa estar trist. És per això que, d'una altra manera, s'esdevé autèntica tristesa...
Gràcies! ;)
6 de juny del 2010, a les 13:33
GURMET ha dit…
La felicotat es mes gran si ho es comparida, la tristessa cal que pensem que es nomes nostre i oculta per sentir mes dolor de vegades ens agrada burxar-nos la ferida.
6 de juny del 2010, a les 16:53
Goculta ha dit…
Ups que dur no? ... però ben cert
6 de juny del 2010, a les 17:18
Irianesh ha dit…
"No hay ventura ni desgracia en el mundo sino la comparación de un estado con otro, he ahí todo.
Sólo el que ha experimenthado el colmo del infortunio puede sentir la felicidad suprema. Es preciso haber querido morir, amigo mío, para saber cuán buena y hermosa es la vida."
El Conde de Montecristo
A.Dumas

;)
6 de juny del 2010, a les 17:59
Agnès Setrill. ha dit…
Va molt bé que t'arrivi una frase així en segons quins moments., arrepenjar-se en altres que comparteixen la mateixa pena, fa que no caiguis.
6 de juny del 2010, a les 19:44
Carme Rosanas ha dit…
M'agrada la frase, té molt i molt de veritat, encara que se li puguin trobar excepcions com la que diu en xexu.
6 de juny del 2010, a les 19:59
joanfer ha dit…
Gurmet. Jo crec que tan la felicitat com la tristesa que podem sentir en un moment donat és autènticament nostra. Depén de nosaltres si volem compartir o no aquests sentiments per engrandir-los encara més...
Moltes gràcies pel comentari i benvingut! ;)

Goculta. Sí, realment dur. Però la realitat és aquesta... ;)

Irianesh. Boníssima, LLum!! Fa anys qe vaig llegir el llibre i ja gairebé no el recordava! No hi ha millor cita que aquesta per comparar... ;)
Gràcies! ;)

P.D. Per cert, te la robo!! jajaja ;P

Agnès. Donc sí, Agnés. Sempre va bé que ens recordin, sigui com sigui, que no estem sols encara que de vegades pensem el contrari... ;)

Carme. Afortunadament excepcions i reinterpretacions sempre n'hi hauran. D'una altra manera seria molt aburrit... ;)
M'alegro que t'agradi... ;)
6 de juny del 2010, a les 21:42
Cris (V/N) ha dit…
Preciosa la frase filosofal que ens portes, i completament d'acord amb ella, si senyor, m'hi identifico complètament :)
7 de juny del 2010, a les 10:50
joanfer ha dit…
M'alegro que t'agradi, Cris! Jo penso que tots ens sentim una mica identificats amb ella...
Petons!;)
7 de juny del 2010, a les 18:34
Nikkita ha dit…
Creo que es muy cierta Joanfer, cuando compartes la felicidad parece que suplicas su efecto, pero la tristeza, cuando es verdadera, se sufre en soledad.
Molts petons!! :)
9 de juny del 2010, a les 19:26
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Imatge
Ahir va fer 7 anys de la mort d'en Miquel Martí i Pol. No puc deixar passar aquest dia sense fer-li el meu petit homenatge amb aquest poema seu, que cada dia, sense adonar-me'n, m'el faig una mica més meu... DONA'M LA MÀ Dóna'm la mà per fer camí cap el gran llac dels somnis, dóna'm la mà hi ha un horitzó que ens crida de molt lluny. Tot és pur com el silenci que precedeix el cant i el temps desfà tendrament els rulls que ha de dur al futur desitjat. Dóna'm la mà i així podrem creure altre cop que tot el que hem volgut només espera un gest com si fos el vent que amb el nostre esforç tenaç desfermarem. Dóna'm el cor per compartir projectes i esperances, dóna'm els ulls i que el desig ens marqui un nou destí. Més ençà de la incertesa que ens va marcir la veu els dits pentinen de nou el mar com un símbol viu i fidel. Dóna'm la mà, dóna'm la veu i proclamem que tot està per fer, tot és possible avui, fem sentir...
Més informació

Fent camí

Imatge
Avui, tafanejant per la blogesfera, m'he trobat gratament amb una pàgina que reproduïa la lletra de la cançó "Fent camí" dels "Esquirols". Una cançó composada quan encara no havia ni nascut, però que per un moment m'ha fet viatjar en el temps i recordar, no només que va ser la primera cançó que vaig aprendre a tocar, sinó també els bons moments que vaig passar en una etapa important de la meva vida. I és que, mentre anem vivint, també anem fent camí...        FENT CAMÍ (Esquirols) Fent camí per la vida em tocarà menjar la pols, ficar-me al mig del fang com ho han fet molts, compartir el poc aliment que porto al meu sarró, tant si m'omple de joia com si em buida la tristor. Vindran dies d'angoixa, vindran dies d'il·lusió, com la terra és incerta, així sóc jo. Dubtaré del compromís i a voltes diré no, em mancarà quan calgui, decisió. Però lluny a l'horitzó, ja lliure de l'engany, veuré milers com jo que van vencent la por. ...
Més informació

Fins aviat...

Fa poc més d'un mes vaig publicar un post en el que intuïa canvis a la meva vida. No sabia ben bé per què i tampoc sabia cap a on em podrien portar. Però era una intuïció ben forta. Aquests canvis van arribar massa d'hora, gairebé sense adonar-me'n i com si es tractés d'un autèntic huracà. La meva vida a nivell personal i professional ha fet un gir de 180 graus que em deixa amb la neguit de què és el que em depararà un futur, del que ara mateix no sé ser gaire optimista. I dintre d'aquests canvis, avui es tanca una de les etapes més importants de la meva vida. D'aquelles que costarà oblidar. Tot final comporta un mal, un dolor, però també una enyorança del temps viscut. La vida de vegades no sembla ser tot lo justa que ens agradaria amb nosaltres. Però així és la vida... diuen. I també diuen que quan es tanca una porta, sempre s'obre una finestra. Massa portes s'estan tancat al meu pas i encara no trobo cap finestra oberta que m'ajudi a agafar aire....
Més informació