Diari d'una experiència (IV)
Diari d'una experiència (I)
Diari d'una experiència (II)
Diari d'una experiència (III)
Diari d'una experiència (II)
Diari d'una experiència (III)
Per fi arribà el dilluns!
El primer que vaig fer va ser acompanyar al meu tio i a la seva promesa al cotxe (més que res per assegurar-me que realment marxaven...). Ell em va fer una forta abraçada fraternal i ella dos petons. Què "recatadita" ara ella, eh?? En fi... Veient com s'allunyaven vaig respirar fons i vaig pujar a casa per acabar de fer la motxilla. Vaig assegurar-me que no m'havia deixat res (encara que no ho sembli de vegades sóc una mica desastre...). Així que vaig mirar de dalt a baix calaixos, estanteries i fins i tot el fons d'armari, que sempre se t'acaben amuntegant coses.
Ho tenia tot. Així que vaig partir ràpidament perquè no se'm fes tard. Vaig arribar inclús abans de l'hora prevista i, sorprenentment, no m'havia passat encara res! L'autocar també va ser molt puntual i, per tant, tot estava sortint com ho teníem previst. Ara a disfrutar del viatge!.................. I un xurro, disfrutar! Com que el camí era llarg vaig voler dormir una estona, però l'alumnat la va liar parda a l'autobús. Si fins i tot ens van aturar els Mossos perquè pensaven que havíem punxat roda del que s'arribava a moure l'autobús d'un cantó a un altre! Déu meu, quina generació!
Quan vam arribar a la casa de colònies vaig tenir una sensació estranya. Era com una mena de déjà vie, com si allà ja hagués estat abans... Tot era preciós. La casa de colònies estava al bell mig dividida en tres casetes i al seu voltant, un preciós bosc. Per mi aquell bosc era El bosc dels somnis de qualsevol amant de la natura i l'aire pur de la muntanya. Bé, aire pur, pur... Per allà a la bora hi havia una granja que desprenia una oloreta a vaca que ni us explico... Però, eh! No volíem camp? Doncs ja estem al camp!!
El dia va transcórrer tranquilet. L'alumnat va fer les seves activitats corresponents amb els monitor i monitores que hi havia a la casa i nosaltres, els profes, vam aprofitar per fer una volta per la zona i avançar feina que ens havíem portat. I així fins a la nit, que vam agrupar a tots els nois i noies i els vam dividir per anar a dormir. En un lloc els nois, al Cau del Calpurni, que li deien; les nenes, al Cau de les Nereides. I nosaltres, ben a prop per controlar-los, al Racó de la Solsídia.
Aquella nit només em vaig haver d'aixecar una vegada per cridar l'atenció a uns nens..... bé, una vegada darrere d'una altra! Els vaig trobar amb uns walki talkies cridant-se entre ells. - Milki42, Milki42... cridant a Garbi24. Garbi24 m'escoltes?...- Jo no sé si el tal Garbi24 el sentia, però us puc assegurar que jo sí. A la vuitena vegada que em vaig haver d'aixecar (ja veieu que sóc pacient...) els vaig treure a tots dos i van estar donant voltes fins que es queien de son... Però el que va caure abans que ells va ser un servidor. Allò no era dormir, era entrar en coma! Els pobres van venir a despertar-me dient-me que portaven una hora correns! Pobrets...
Al dia següent es podien contemplar Els primers gestos del verd. Feia un dia meravellòs. Així que, sense pensar-m'ho dos cops, vaig agafar guitarra en mà i vaig començar a tocar i cantar aquelles cançons tan maques que em van ensenyar "los padres salesianos". Em resultava melòdic a mi mateix i tot! Així que vaig pensar sortir al pati i despertar a tothom perquè pogués contemplar aquell meravellós dia. No portava ni dos minuts a fora que un núvol, un punyetero núvol, se'm va posar a sobre a descarregar. Una pluja d'estiu, em deien... Sí, sí... pluja d'estiu... Pluja de coll...(uisss, perdó, casi se m'escapa!). Però si jo pensava que no cantava tan malament!!
Així que vaig entrar corrents amb la meva guitarra cap a la caseta però, just abans d'entrar, vaig entrebancar-me amb una branca que no sé que nassos fotia allà i vaig anar caure justament de boca a una plasta de vaca que el dia abans no hi era, però en aquell moment sí. Els nens i les nenes van sortir a fer-me la ola i tot! Em vaig aixecar com vaig poder i mentre corria cap a la dutxa dues de les cordes de la guitarra (la segona i la cinquena, no se m'oblidaran a la vida) van petar i van anar a para una a cada ull. La bona notícia és que portava les ulleres; la dolenta és que es van carregar els dos vidres! Però aquí no acaba la cosa... Una vegada dutxat, a l'hora d'anar a buscar la roba per canviar-me, me'n adono que m'havia deixat la roba interior a casa i vaig haver d'improvisar, de mala manera, uns draps d'espart que rondaven per allà. Com podeu imaginar, al final de les colònies, les meves santes parts van quedar més o menys com ho explica en el minut 3 aquest gran filòsof...
Immers en la meva pròpia vekordia i atabalat com estava, una de les meves companyes, valencianeta ella, em diu:
- Joan, t'espere en Albanta! -.
- Però tu què ets en Silvio Rodríguez o què? - li vaig dir pensant que s'estava enfotent-
Resultava que la caseta on anàvem a esmorzar es deia Albanta perquè la noia que portava l'establiment era cubana. La meva companya ofesa, lògicament, em va dir:
- Mira, maco, et diré el que mai et vaig dir: Veus la muntanya més alta? Doncs allà tens un racó dalt del món on pots anar i perdre't si vols!!
Buffff, quin bon rollet de bon matíiii. Jo ja no sabia què fer. De bones colònies i de treure'm el senyor Murphy de sobre.... zero-zer-o-zer-o-no-ser, aquesta era la qüestió... (si és que ja no sé ni el que em dic!).
El final de les colònies m'estimo més no explicar-vos-ho, perquè va anar de mal en pitjor, i ja sabeu que no m'agrada enrotllar-me molt...
Però el final de tots aquests dies sí que us ho explicaré. Va ser el pitjor de tot. Cansat i enfonsat per tots aquests desastrossos dies, vaig arribar a casa només amb ganes d'anar-me al llit. Així que, sense tan sols desfer la motxilla, em vaig treure la roba i em vaig posar a dormir...
Ni cinc minuts... ni cinc minuts feia que m'havia adormit, quan de sobte sento: - Señor Juan! Señor Juan! Ay, alma de cántaro... Acuéstese por Dios!, que lo voy a mojar. Le he hecho daño?
No........... No pot ser!!........ No em diguis........ No em diguis que és un somni!!
Doncs sí. Tot havia estat un somni!! El primer dia, quan vaig sortir al balcó a fer la cigarreta, la veïna no només m'havia llençat l'aigua a sobre... M'havia llençat també una tomaquera i havia perdut el coneixement!!
I en aquell moment, amb tot un "Shorthan of emotions", vaig començar a plorar com un nen, però amb l'esperança de poder canviar el meu propi destí...
Fi (Per fi...)
P.D. Aquest relat ha estat inspirat en aquest post d'en Xexu. Disculpeu si algun seguidor s'ha trobat sense la inclusió del seu blog en aquests relats. De vegades la imaginació no dóna per més... ;)
Comentaris
Genial!!!!!!!!!!!!!!!!!
Salut!
Gràcies!
aquest estiu serà el primer en moooolts anys sense colònies. I crec que no ho trobaré a faltar .... (mmmmm, no sé, no sé, no m'ho acabo de creure això que dic!)
una abraçada!!
Clídice. Crisi?? Qui ha parlat de crisi? jajaja... No, afortunadament aquí encara no ha arribat la crisi (almenys una de forta... ;P)
Moltes gràcies.
Thera. Però com has tingut valor?? Si jo em rellegeixo un i acabo mort!! jajajaj No m'estranya que t'hagi deixat KO, doncs... ;P
Gràcies! ;)
Lolita. Afortunadament el destí (si és que existeix) em va deparar un de molt millor... Això sí, prenent-m'ho amb molta filosofia... ;P
Gràcies!
Montse. Doncs mira, no vaig regirar prou bé si al final em vaig deixar la roba interior... jajajaj
Gràcies!
Carme. Sóc conscient que és molt millorable però al final acabo bastant satisfet que us hagi agradat i pel tots els vostre comentaris...
Gràcies!
Rits. Moltes gràcies, maca!
Ostres, jo encara recordo la vegada que vaig dir això... No he tornat a fer unes a l'estiu!! :(
Repensa-t'ho i ens expliques!
Una altra abraçada per tu... ;)
Salut i combat.
onatge
Genial de nuevo, Joanfer.
Molts petons!
petons, maco!
Molt agradable la lectura de la teua experiència. Quin records, quants viatges de fi de curs!
Salut.
Petons i abraçades per tothom! ;)
Salutacions!
Són genials les frases-contestació que et montes amb els títols dels blocs!! En serio!!Com: "Et diré el que mai et vaig dir...Veus la muntanya més alta? Doncs tens un racó dalt del món on pots perdre't si vols..."
Però és que aquesta (treta del context) és bonica i tot!!
Enhorabona Joanfer...Quan comencen les classes? ;)
B7s!
Effy. Si treiéssim més sovint les nostre bogeries del nostre cervell d'una forma sana, segurament el món aniria molt millor... ;)
Moltes gràcies, maca! ;)
Irianesh. Què vol dir que has sortit tres vegades??? Siiiii?? De veritat??? Ostres, doncs això és una errada... vaig a canviar-ho ara mateix!! jajajajaj... Que nooooooooo. Que el nom del teu blog em venia a "huevo" per acabar-ho. A més, necessita atenció assistida, no?? ;P Doncs això! I que m'alegro que si hi ha algun repetit, sigui el teu. ;)
Les classes quan tu vulguis... Ara, t'aviso que sóc "corto, corto", eh?? I, a mes, m'agrada fer moltes campanes... No sé si seré bon alumne... ;P jajajaj
Petons! ;)
Xiqueta. Rubianes el més gran. Quan el trobem a faltar, eh? Per cert, saps que ahïr un jutge el va condemnar per difamacions al batlle de Salamanca? En fi... On no n'hi ha, no pot rajar!
Besets! ;)
Bona tarda Joanfer.
Moltes gràcies i una altra ciberabraçada per tu! ;)
Pere. És un plaer poder arrencar-vos ni que sigui un somriure. Moltes gràcies!
Una forta abraçada. ;)
Em referia a quan comencen les classes d'escriptura per anar JO!! De lo bé que escrius...
(era una espècie de "cumplido" que volia deixar de manera indirecta...Potser l'he deixat massa indirecte, sorry xD)
Jordi. Si, Jordi, jo ja fa temps que sóc seguidor del teu. Molt interessant el teu blog, per cert. I, de fet, em sona també que fa temps que tu ho ets del meu... ;)
Gràcies i una abraçada! ;)
T'epere per a una passejada amb molt agradable companyia.
Fins ara!!!
Vaig ara mateix cap al teu blog! ;)
Gràcies!
Salutacions d'una altra del gremi del guix i per cert de molt a prop teu.
De totes formes a mi no em facis gaire cas amb les meves històries, que de vegades estic una mica "pa llá"! ;P
Benvinguda, doncs i ànims en aquesta recta final! ;)