dimarts, 1 de juny de 2010

Diari d'una experiència (IV)

Diari d'una experiència (I)
Diari d'una experiència (II)
Diari d'una experiència (III)

Per fi arribà el dilluns!

El primer que vaig fer va ser acompanyar al meu tio i a la seva promesa al cotxe (més que res per assegurar-me que realment marxaven...). Ell em va fer una forta abraçada fraternal i ella dos petons. Què "recatadita" ara ella, eh?? En fi... Veient com s'allunyaven vaig respirar fons i vaig pujar a casa per acabar de fer la motxilla. Vaig assegurar-me que no m'havia deixat res (encara que no ho sembli de vegades sóc una mica desastre...). Així que vaig mirar de dalt a baix calaixos, estanteries i fins i tot el fons d'armari, que sempre se t'acaben amuntegant coses.

Ho tenia tot. Així que vaig partir ràpidament perquè no se'm fes tard. Vaig arribar inclús abans de l'hora prevista i, sorprenentment, no m'havia passat encara res! L'autocar també va ser molt puntual i, per tant, tot estava sortint com ho teníem previst. Ara a disfrutar del viatge!.................. I un xurro, disfrutar! Com que el camí era llarg vaig voler dormir una estona, però l'alumnat la va liar parda a l'autobús. Si fins i tot ens van aturar els Mossos perquè pensaven que havíem punxat roda del que s'arribava a moure l'autobús d'un cantó a un altre! Déu meu, quina generació!

Quan vam arribar a la casa de colònies vaig tenir una sensació estranya. Era com una mena de déjà vie, com si allà ja hagués estat abans... Tot era preciós. La casa de colònies estava al bell mig dividida en tres casetes i al seu voltant, un preciós bosc. Per mi aquell bosc era El bosc dels somnis de qualsevol amant de la natura i l'aire pur de la muntanya. Bé, aire pur, pur... Per allà a la bora hi havia una granja que desprenia una oloreta a vaca que ni us explico... Però, eh! No volíem camp? Doncs ja estem al camp!!

El dia va transcórrer tranquilet. L'alumnat va fer les seves activitats corresponents amb els monitor i monitores que hi havia a la casa i nosaltres, els profes, vam aprofitar per fer una volta per la zona i avançar feina que ens havíem portat. I així fins a la nit, que vam agrupar a tots els nois i noies i els vam dividir per anar a dormir. En un lloc els nois, al Cau del Calpurni, que li deien; les nenes, al Cau de les Nereides. I nosaltres, ben a prop per controlar-los, al Racó de la Solsídia

Aquella nit només em vaig haver d'aixecar una vegada per cridar l'atenció a uns nens..... bé, una vegada darrere d'una altra! Els vaig trobar amb uns walki talkies cridant-se entre ells. - Milki42, Milki42... cridant a Garbi24. Garbi24 m'escoltes?...- Jo no sé si el tal Garbi24 el sentia, però us puc assegurar que jo sí. A la vuitena vegada que em vaig haver d'aixecar (ja veieu que sóc pacient...) els vaig treure a tots dos i van estar donant voltes fins que es queien de son... Però el que va caure abans que ells va ser un servidor. Allò no era dormir, era entrar en coma! Els pobres van venir a despertar-me dient-me que portaven una hora correns! Pobrets...

Al dia següent es podien contemplar Els primers gestos del verd. Feia un dia meravellòs. Així que, sense pensar-m'ho dos cops, vaig agafar guitarra en mà i vaig començar a tocar i cantar aquelles cançons tan maques que em van ensenyar "los padres salesianos". Em resultava melòdic a mi mateix i tot! Així que vaig pensar sortir al pati i despertar a tothom perquè pogués contemplar aquell meravellós dia. No portava ni dos minuts a fora que un núvol, un punyetero núvol, se'm va posar a sobre a descarregar. Una pluja d'estiu, em deien... Sí, sí... pluja d'estiu... Pluja de coll...(uisss, perdó, casi se m'escapa!). Però si jo pensava que no cantava tan malament!!

Així que vaig entrar corrents amb la meva guitarra cap a la caseta però, just abans d'entrar, vaig entrebancar-me amb una branca que no sé que nassos fotia allà i vaig anar caure justament de boca a una plasta de vaca que el dia abans no hi era, però en aquell moment sí. Els nens i les nenes van sortir a fer-me la ola i tot! Em vaig aixecar com vaig poder i mentre corria cap a la dutxa dues de les cordes de la guitarra (la segona i la cinquena, no se m'oblidaran a la vida) van petar i van anar a para una a cada ull. La bona notícia és que portava les ulleres; la dolenta és que es van carregar els dos vidres! Però aquí no acaba la cosa... Una vegada dutxat, a l'hora d'anar a buscar la roba per canviar-me, me'n adono que m'havia deixat la roba interior a casa i vaig haver d'improvisar, de mala manera, uns draps d'espart que rondaven per allà. Com podeu imaginar, al final de les colònies, les meves santes parts van quedar més o menys com ho explica en el minut 3 aquest gran filòsof...

Immers en la meva pròpia vekordia i atabalat com estava, una de les meves companyes, valencianeta ella, em diu:

- Joan, t'espere en Albanta! -.
- Però tu què ets en Silvio Rodríguez o què? - li vaig dir pensant que s'estava enfotent-

Resultava que la caseta on anàvem a esmorzar es deia Albanta perquè la noia que portava l'establiment era cubana. La meva companya ofesa, lògicament, em va dir:

- Mira, maco, et diré el que mai et vaig dir: Veus la muntanya més alta? Doncs allà tens un racó dalt del món on pots anar i perdre't si vols!!

Buffff, quin bon rollet de bon matíiii. Jo ja no sabia què fer. De bones colònies i de treure'm el senyor Murphy de sobre.... zero-zer-o-zer-o-no-ser, aquesta era la qüestió... (si és que ja no sé ni el que em dic!).

El final de les colònies m'estimo més no explicar-vos-ho, perquè va anar de mal en pitjor, i ja sabeu que no m'agrada enrotllar-me molt...

Però el final de tots aquests dies sí que us ho explicaré. Va ser el pitjor de tot. Cansat i enfonsat per tots aquests desastrossos dies, vaig arribar a casa només amb ganes d'anar-me al llit. Així que, sense tan sols desfer la motxilla, em vaig treure la roba i em vaig posar a dormir...

Ni cinc minuts... ni cinc minuts feia que m'havia adormit, quan de sobte sento: - Señor Juan! Señor Juan! Ay, alma de cántaro... Acuéstese por Dios!, que lo voy a mojar. Le he hecho daño?

No........... No pot ser!!........ No em diguis........ No em diguis que és un somni!! 

Doncs sí. Tot havia estat un somni!! El primer dia, quan vaig sortir al balcó a fer la cigarreta, la veïna no només m'havia llençat l'aigua a sobre... M'havia llençat també una tomaquera i havia perdut el coneixement!!

I en aquell moment, amb tot un "Shorthan of emotions", vaig començar a plorar com un nen, però amb l'esperança de poder canviar el meu propi destí...

Fi (Per fi...)

P.D. Aquest relat ha estat inspirat en aquest post d'en Xexu. Disculpeu si algun seguidor s'ha trobat sense la inclusió del seu blog en aquests relats. De vegades la imaginació no dóna per més... ;)

31 comentaris:

XeXu ha dit...

Home, gràcies per la menció, però els relats que has fet s'assemblen més al que vaig fer pel segon aniversari, encara que llavors encara no hi sorties tu!

Clidice ha dit...

mare meva! estic esmaperduda amb la teva capacitat! :) això si que és demostrar que no hi ha crisi!

Thera ha dit...

Noi, ets un dels grans!! M'acabo de llegir el diari al complert!! M'has deixat K.O. Imaginació al poder! Genial!! :D

lolita lagarto ha dit...

Segur que canviaràs el teu destí després d'aquest somni preciós amb tomaquera inclòs, només cal una mica de "Filosofia avui"
Genial!!!!!!!!!!!!!!!!!

montse ha dit...

Regira amb tota llibertat aquest fons d'armari, potser en trauràs més d'una filosofada.

Salut!

Carme ha dit...

Felicitats, Joan! has aconseguit una quatrilogia molt completa!

Gràcies!

rits ha dit...

jejeje, santa paciència a les colònies!!! molt bon relat i molt ben trobat!!!!


aquest estiu serà el primer en moooolts anys sense colònies. I crec que no ho trobaré a faltar .... (mmmmm, no sé, no sé, no m'ho acabo de creure això que dic!)

una abraçada!!

joanfer ha dit...

Xexu. Ostres, doncs aquests no em sonen. Miraré de fer una ullada, però segurament tens raó que encara no havia nascut... ;P Gràcies, maco! ;)

Clídice. Crisi?? Qui ha parlat de crisi? jajaja... No, afortunadament aquí encara no ha arribat la crisi (almenys una de forta... ;P)
Moltes gràcies.

Thera. Però com has tingut valor?? Si jo em rellegeixo un i acabo mort!! jajajaj No m'estranya que t'hagi deixat KO, doncs... ;P
Gràcies! ;)

Lolita. Afortunadament el destí (si és que existeix) em va deparar un de molt millor... Això sí, prenent-m'ho amb molta filosofia... ;P
Gràcies!

Montse. Doncs mira, no vaig regirar prou bé si al final em vaig deixar la roba interior... jajajaj
Gràcies!

Carme. Sóc conscient que és molt millorable però al final acabo bastant satisfet que us hagi agradat i pel tots els vostre comentaris...
Gràcies!

Rits. Moltes gràcies, maca!
Ostres, jo encara recordo la vegada que vaig dir això... No he tornat a fer unes a l'estiu!! :(
Repensa-t'ho i ens expliques!
Una altra abraçada per tu... ;)

onatge ha dit...

Joan sort que veig que sempre portes a sobre una bona dosi de bona filosfia...

Salut i combat.
onatge

Nikkita ha dit...

Más que un sueño ha sido una verdadera pesadilla!!, agotadito tienes que estar al despertar!.... qué, nos vamos de colonias? xD.

Genial de nuevo, Joanfer.
Molts petons!

Albert B. i R. ha dit...

La teva imaginació ha donat per a moltíssim!! Quina tirallonga tan ben enllaçada!

zel ha dit...

Cordills, noi, t'envejo! Ho has arrodonit tan bé, has fet una història ben lligada i t'ha quedat rodó! I quina feinada, Joan, quina feinada...

petons, maco!

garbi24 ha dit...

si que t'escoltava si....i et llegia

CALPURNI ha dit...

Els del Cau de Calpurni es portarien bé, no? Si no és així m'ho dius i parle amb ells.
Molt agradable la lectura de la teua experiència. Quin records, quants viatges de fi de curs!
Salut.

Ada ha dit...

I quan surtirà la pel.lícula d'aquesta sèrie?? Perquè jo m'enganxe eh!!! jajajaajaj... Genial! Ets boníssim!

joanfer ha dit...

Gràcies, molts gràcies a tots i totes : onatge, Nikkita, Albert, zel, garbi, Calpurni i Ada per les vostres bones paraules, que potser no en mereixo tant... ;D
Petons i abraçades per tothom! ;)

Elvira FR ha dit...

Nen això és per a emmarcar! ja t'ho vaig dir en les altres parts prèvies...molt bé, molts ben trobat i ben relatat! genial!

Effy Stonem ha dit...

Bravo per les persones amb imaginació, bravo per tu. Què faríem en aquesta mísera vida si no aprofitarem les bogeries del nostre cervell, que li fiquen màgia a les coses més ximples.

Salutacions!

Irianesh ha dit...

Jajaja Molt bo el final rotllo flash-back!! Gràcies a ell he sortit 3 vegades!! jajajaj ;)
Són genials les frases-contestació que et montes amb els títols dels blocs!! En serio!!Com: "Et diré el que mai et vaig dir...Veus la muntanya més alta? Doncs tens un racó dalt del món on pots perdre't si vols..."
Però és que aquesta (treta del context) és bonica i tot!!
Enhorabona Joanfer...Quan comencen les classes? ;)

La xica que va fugir a Reykjavík ha dit...

Molt bon final de l'aventura, pel to d'humor i pel missatge de que som capaços de canviar el nostre destí...i per Pepe Rubianes, clar!! Què gran!!


B7s!

joanfer ha dit...

Elvira. Ja he provat d'emmarcar-ho amb el blog i tot, però no m'ensurto per poder treure-ho de l'ordinador... Està la pantalla al mig! jajajaj.. Moltes gràcies!

Effy. Si treiéssim més sovint les nostre bogeries del nostre cervell d'una forma sana, segurament el món aniria molt millor... ;)
Moltes gràcies, maca! ;)

Irianesh. Què vol dir que has sortit tres vegades??? Siiiii?? De veritat??? Ostres, doncs això és una errada... vaig a canviar-ho ara mateix!! jajajajaj... Que nooooooooo. Que el nom del teu blog em venia a "huevo" per acabar-ho. A més, necessita atenció assistida, no?? ;P Doncs això! I que m'alegro que si hi ha algun repetit, sigui el teu. ;)
Les classes quan tu vulguis... Ara, t'aviso que sóc "corto, corto", eh?? I, a mes, m'agrada fer moltes campanes... No sé si seré bon alumne... ;P jajajaj
Petons! ;)

Xiqueta. Rubianes el més gran. Quan el trobem a faltar, eh? Per cert, saps que ahïr un jutge el va condemnar per difamacions al batlle de Salamanca? En fi... On no n'hi ha, no pot rajar!

Besets! ;)

rokins ha dit...

Osti, té gràcia, reconeixo alguns dels blocs que nombres... MOlt ben trobat, una ciberabraçada ;-p

Pere ha dit...

Molt bo, aquests diaris teus plens de referències a blocs amics sempre em fan molta gràcia i no puc més que somriure.

Bona tarda Joanfer.

joanfer ha dit...

Rokins. Tots estem més a prop i units del que ens pensem... ;) Per cert, no sé si t'has trobat però el teu està en la primera part.

Moltes gràcies i una altra ciberabraçada per tu! ;)

Pere. És un plaer poder arrencar-vos ni que sigui un somriure. Moltes gràcies!
Una forta abraçada. ;)

Irianesh ha dit...

Jajajajaj ai Joanfer que no m'has entés!! jajajja
Em referia a quan comencen les classes d'escriptura per anar JO!! De lo bé que escrius...
(era una espècie de "cumplido" que volia deixar de manera indirecta...Potser l'he deixat massa indirecte, sorry xD)

Jordi Cirach ha dit...

Hola, he descobert el teu blog i m'ha agradat molt. M'he fet fidel seguidor, jo tinc un blog de cultura “L'imperdible de ℓ'Àηimα espero que també t'interessi!

Records i felicitats pel blog!

>Jordi Cirach
L'imperdible de ℓ'Àηimα
http://www.imperdibleanima.blogspot.com

joanfer ha dit...

Irianesh. I taaaaaaaant que t'havia entés. El que passa és que tu tens mooolta cara!!! jajajajaj... JO t'havia demanat primer que em facis classes. Així que... jajajaja ;P

Jordi. Si, Jordi, jo ja fa temps que sóc seguidor del teu. Molt interessant el teu blog, per cert. I, de fet, em sona també que fa temps que tu ho ets del meu... ;)

Gràcies i una abraçada! ;)

Joana ha dit...

Una meravella, gràcies per la menció. No havia entrat fins ara i m'he emportat una sorpresa molt agradable, perquè venia a donar-te les gràcies per la felicitació i a convidar-te a recollir el teu regalet si es que el trobes entre el fullam, el ramatge i les branques de colors del bosc.
T'epere per a una passejada amb molt agradable companyia.
Fins ara!!!

joanfer ha dit...

No m'has d'agraïr res, Joana. Ha estat un plaer...
Vaig ara mateix cap al teu blog! ;)
Gràcies!

Laura T. Marcel ha dit...

Ostres aterro per casualitat, pq despres de passar-me el dia fent informes de final de curs, he deixat les graelles i els items aparcats i va i em trobo un relat de colònies, i m'he dit, va relaxem-nos una mica! M'ha semblat molt divertit i una currada per la teva part això de pensar en lligar la història amb les cites de tots els blogs amics. En fi, a veure si a la propera història sóc digna de menció.
Salutacions d'una altra del gremi del guix i per cert de molt a prop teu.

joanfer ha dit...

Laura! No sé si t'hauràs relaxat gaire o no després d'aquesta història tan estressant!! jajajaj...
De totes formes a mi no em facis gaire cas amb les meves històries, que de vegades estic una mica "pa llá"! ;P
Benvinguda, doncs i ànims en aquesta recta final! ;)