Qüestions d'identitat

Fa temps vaig fer un post a propòsit del meu nom, o més ben dit, de les diferents formes que ha fet servir la gent al llarg de la meva vida per anomenar-me. I pensava que m'havia quedat molt curt, que en aquell moment no vaig saber posar tots els noms que s'han utilitzat per referir-se a mi.

Així que, en el meu afany d'esmenar-ho, intentaré enumerar-los tots de nou, amb el risc, lògicament, que em pugui deixar algun (aquest algun que em perdoni), però és que la llista no té desperdici... Començarem, com no pot ser d'una altra manera, per Joan, el meu nom. I seguirem amb les diferents formes que s'han fet servir en el meu àmbit familiar:

Juan, Juanito, Juanico, Paco, Paquito, Paquico, Antonio, Pepe i idiota

Quant a aquesta última, el seu ús només és atribuïble a la meva germana. No sé per què ho feia, amb la bona persona que sóc. Si algú volgués formular alguna pregunta més, que s'ho estalviï. Estem parlant de la meva família: hi ha coses que no tenen explicació...

A nivell més íntim, trobarem:

Joanet o Jan

Eh, què són macos aquests...? Aiiii (suspir...)

Fora d'aquests àmbit, quan anava a l'escola o a l'institut, em trobava encara altres variacions entre les que estan:

Juanillo, Fernández, Castillo, cabezón i tele

Sobre aquestes dues últimes no us hi esforceu, no penso respondre...

En el món de les xarxes socials comença a escurçar-se la llista, però no per això és menys digna de mencionar.

Joanfer, Joan Ferrer, Joan Ferran, Joan Ferrando i Joan Fernando

Del primer d'aquesta llista surten els altres, dedueixo que "per lògica aclaparadora"; però dic jo que millor preguntar abans, no? És que jo sóc molt sensible, ja em coneixeu...

I per últim, en l'àmbit laboral, trobem certa normalitat com és d'esperar: els companys i companyes em diuen Joan o Joanfer, i l'alumnat una mica entre aquests dos, i el típic "profe".

Fin aquí tot normal, no? Doncs sí, però fins aquí, perquè aquí no acaba la història, no... Doncs ha sortit una nova corrent d'opinió entre el meu alumnat més jove que trenca tota la llista d'abans. Un nou nom, un nou concepte que intueixo que pot arribar a ser, inclús, un nou concepte de vida. Una nova filosofia. Aquest nou nom és:

Joanfernández

Així. Zas. Tal qual: "Joanfernández". Que sembla un hagstag i tot: #joanfernandez! A que sí? I el més curiós és que es fa sense respirar ni res entre el Joan i el Fernández, si no, no sona igual! Així. Tot seguit: Joanfernández.

- Com es diu aquell profe?
- Joanfernández

- Coneixes a aquell d'allà?
- Sí, clar...
- Qui és?
. Home, el Joanfernández

- Quin és el profe més guapo?
- El Joanfernández

De vegades penso que en una altra vida he hagut de ser molt capullo perquè m'arribin a passar les coses que em passen en aquesta.

En fi, tot aquest post pot fer més o menys gràcia, però el que sí sé és que aquest nou nom, el "Joanfernández", no deixa de d'allargar la meva trista agonia en la recerca constant d'una solució per als meus problemes d'identitat, identitat que ja no sé on déu parar.

Aprofito, això sí, per desitjar-vos un dia bon dia de Tots Sants. Que per cert el meu sant déu estar amb el meu Cupido, de borratxera tots dos. Si és que quan jo dic que en un altre vida he hagut de ser un perla...

Comentaris

Violant d'Atarca ha dit…
Ostres Joanfernàndez!(Mira tu, jo t'hi he modificat l'accent...apa!)
Doncs això, que jo sí que tinc greus problemes d'identitat amb el meu nom, mira que haver-me batejat com a Maria del Pilar, és que no hi ha dret... amb tota la càrrega significativa-negativa que comporta, casumdena!. Sempre m'han dit Pili però, que no és que millori la cosa, però almenys dissimula... I no t'ho perdis, una servidora va néixer el dia de la Mare de Déu de Montserrat... Vés, tant per tant... En fi, resulta que la tieta Alcelsiga (de petita em pensava que Al Cel Siga, era un nom...)doncs va prometre a la "Virgen del Pilar" que si mai era padrina d'una nena li posaria el nom en qüestió si curava el seu fill que estava malaltó. En fi, jo sempre li vaig retreure que s'hagués pogut encomanar a la Verge de la Llum, a la de Núria, a la Meritxell, a la Mireia (potser no era verge, però santa segur que sí...), inclús a la de l'Estany, poble del Bages on tenim arrels... Què hi farem, noi, mai no entendré que coi li va passar pel cap a la tieta... La mare volia dir-me Judit o Marta, però qualsevol contradeia a la padrina... Mai he acabat de sentir-me'n identificada... Bé, sort que en aquest món virtual sóc la Violant.
Abraçada!
Elfreelang ha dit…
però per damunt de tot tu saps qui ets! això dels nois i noies és la bomba ....a mi també em diu profe o pel meu nom per sort .....massa influència de twitter

ah i encara que ja ha passat la castanyada espero que ho hagis celebrat prou bé joanfer!
Lydia Yuste ha dit…
Al meu avi li deien Joano, li tinc especial record a aquesta manera de dir el "Joan". Va morir fa bastants anys però me'n recordo d'ell i sempre li he tingut especial estima a aquest nom perquè només em porta bons records.

Els noms ens els podem adaptar a la nostra personalitat i gust, diuen molt de nosaltres.

Moltes abraçades, Joan! :)
joanfer ha dit…
Violant. Ostres, noia, m'ha encantat la teva història. Digna també d'un post, hahaha Fa temps que sabia que eres Pili, però la veritat és que, suposo que per haver-nos conegut per aquí, amb el nom qui et veig és amb Violant. I que coi, que també m'agrada més. ;)
Un plaer tornar a coincidir amb tu.

Petons!!

Elfreelang. Sì, amb els nens és un xou cada any. I d'això de que sé qui sóc... mmm... de vegades no ho tinc clar, eh? hahaha
La castanyada prou bé, espero que també la teva.
Una abraçada, Elvira!

Lydia. Ostres, Joano no l'havia sentit mai! Però m'agrada, la veritat. Moltes vegades no és el nom, sinó la persona. I en el teu cas, encara que hagués estat lleig, el record especial estic segur que hagués estat el mateix... ;)

Petons, Lydia!!

P.D. Per cert, aprofito per desitjar-vos una gran diada per celebrar la democràcia. Un dia com aquest ens el mereixíem i ja el tenim aquí! Visca la terra!! :)

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat