Mor lentament...

En l'aniversari del seu naixement, estic seur que Neruda ens recordaria que ens fan falten molts poemes com aquest, per fer-nos sentir que encara estem i estarem molt vius!

 

Mor lentament qui es transforma en esclau de l'hàbit,  

repetint tots els dies els mateixos trajectes,  

qui no canvia de marca, 

qui no arrisca vestir un color nou i no li parla a qui no coneix.

Mor lentament qui evita una passió,  

qui prefereix el negre sobre blanc i els punts sobre les "is" a un remolí d'emocions,  

justament les que rescaten la lluentor dels ulls, somriures de badalls,  

cors a les ensopegades i sentiments.

Mor lentament qui no volteja la taula quan es infeliç en el treball,  

qui no arrisca el cert per l'incert per anar darrere d'un somni, 

qui no es permet almenys una vegada a la vida, 

fugir dels consells sensats.

Mor lentament qui no viatja, qui no llegeix,  

qui no escolta música, qui no troba gràcia en si mateix.
Mor lentament qui destrueix el seu amor propi, qui no es deixa ajudar.
Mor lentament qui passa els dies queixant-se de la seva mala sort o de la pluja incessant.

Mor lentament qui abandona un projecte abans d'iniciar-lo, 

no preguntant per un assumpte que desconeix 

o no respon quan li indaguen sobre alguna cosa que sap. 

Evitem la mort en suaus quotes, recordant sempre que estar viu exigeix ​​un esforç molt més gran que el simple fet de respirar.

Només l'ardent paciència farà que conquistem una esplèndida felicitat.

(Pablo Neruda)