A cau d'orella...

En l'aniversari del seu naixement, estic seur que Neruda ens recordaria que ens fan falten molts poemes com aquest, per fer-nos sentir que encara estem i estarem molt vius!   Mor lentament qui es transforma en esclau de l'hàbit ,   repetint tots els dies els mateixos trajectes ,   qui no canvia de marca ,  qui no arrisca vestir un color nou i no li parla a qui no coneix . Mor lentament qui evita una passió ,   qui prefereix el negre sobre blanc i els punts sobre les " is" a un remolí d'emocions ,   justament les que rescaten la lluentor dels ulls , somriures de badalls ,   cors a les ensopegades i sentiments . Mor lentament qui no volteja la taula quan es infeliç en el treball ,   qui no arrisca el cert per l'incert per anar darrere d'un somni ,  qui no es permet almenys una vegada a la vida ,  fugir dels consells sensats . Mor lentament qui no viatja , qui no ...

"Si res no ens  salva de la  mort, almenys  que l'amor  ens salvi de  la vida". Pablo Neruda  Potser caldria no deixar de fer l'amor, doncs, no... ?

Queda prohibit plorar sense aprendre, aixecar-se un dia sense saber que fer, tenir por als teus records. Queda prohibit no somriure als problemes, no lluitar pel que vols, abandonar-ho tot per por, no convertir en realitat els teus somnis. Queda prohibit no demostrar el teu amor, fer que algú pagui els teus deutes i el mal humor. Queda prohibit deixar als teus amics, no intentar comprendre el que van viure junts, cridar només quan els necessites. Queda prohibit no ser tu davant la gent, fingir davant les persones que no t'importen, fer-te el graciós per tal que et recordin, oblidar a tota la gent que et vol. Queda prohibit no fer les coses per tu mateix, tenir por de la vida i als seus compromisos, no viure cada dia com si fos un últim sospir. Queda prohibit fer fora algú de menys sense alegrar-te, oblidar els seus ulls, el seu riure, tot perquè els seus camins han deixat d'abraçar-se, oblidar el seu passat i pagar-lo amb el seu present. Queda...

Sí, sé que el tinc massa oblidat. Aquest blog porta en silenci massa temps. Però hi ha vegades que el silenci, a part d'obligat, sovint es fa necessari per un mateix. Avui no torno, però, per parla del meu silenci. Vinc a compartir un altre tipus de silenci: el reflexat en un poema que vaig descobrir fa anys de Pablo Neruda, del que justament avui es celebraria els 107 anys del seu naixement. Són d'aquells poemes que no saps per què, potser pel que significà en aquell moment simplement, però són capaços d'imapactar-te, de fer-te tremolar només llegint els seus primers versos, per la seva força i la seva càrrega emocional i poètica. Un petit homenatge, doncs, a un dels grans.. POEMA XV M'agrades quan calles perquè estàs com absent, i em sents des de lluny, i la meva veu no et toca. Sembla que els ulls se t'haguessin volat i sembla que un petó et tanqués la boca. Com totes les coses estan plenes de la meva ànima emergeixs de les coses, plena de l'àni...