Campanades a morts
Avui, Fraga és mort. Assassí de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels
vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries...
Recordant Martí i Pol
Ahir va fer 7 anys de la mort d'en Miquel Martí i Pol. No puc deixar passar aquest dia sense fer-li el meu petit homenatge amb aquest poema seu, que cada dia, sense adonar-me'n, m'el faig una mica més meu... DONA'M LA MÀ Dóna'm la mà per fer camí cap el gran llac dels somnis, dóna'm la mà hi ha un horitzó que ens crida de molt lluny. Tot és pur com el silenci que precedeix el cant i el temps desfà tendrament els rulls que ha de dur al futur desitjat. Dóna'm la mà i així podrem creure altre cop que tot el que hem volgut només espera un gest com si fos el vent que amb el nostre esforç tenaç desfermarem. Dóna'm el cor per compartir projectes i esperances, dóna'm els ulls i que el desig ens marqui un nou destí. Més ençà de la incertesa que ens va marcir la veu els dits pentinen de nou el mar com un símbol viu i fidel. Dóna'm la mà, dóna'm la veu i proclamem que tot està per fer, tot és possible avui, fem sentir...
Comentaris
Recordo que quan vaig anar al cinema a veure "Llach, la revolta permanent", en acabar, tots els espectadors vam aplaudir, cosa no gaire corrent de fer avui dia als cines. També recordo els rostres emocionats, els rastres de llàgrimes en algunes cares dels assistents, els comentaris, petites converses que mentre sortíem cap al carrer anàvem iniciant...
Penso que hi ha coses que no es poden ni perdonar ni oblidar.
Gràcies, Joan fer per estar al cas.
Petó i abraçada!
Deia també Lluís Llach en un dels seus darrers concerts de Verges "Que en guerra descansi" no parlava d'ell clar... però serveix igual.
A vegades no sé de què ens serveix la memòria... les coses van passant com si no en tinguéssim, com si res no hagués passat.
El que és trist és que no hagi hagut de rendir mai comptes pels seus actes i ara parlem del seu tarannà democràtic. Diu LLach a principi d'aquest video "... lo que yo no podía imaginar es que después de 30 años nosotros haríamos de sustituto del olvido del Estado, ...", i és que és ben cert que la memòria és fràgil i tots en som una mica còmplices.
El meu besavi continua soterrat en una fossa comuna. La meua besàvia va morir quan jo tenia 7 anys i no el va poder anar a plorar mai. Cap membre de la nostra família.
Una abraçada.
La veritat és que la mort d'aquest personatge ens fa treure una ràbia continguda per la injustícia que suposa no haver pagat per cada un dels seus crims. Malauradament, no podem fer res amb ell.
Ara bé, hauríem de tenir en compte que no només era ell i que avui dia encara queden vius feixistes i assassins que haurien de ser jutjats. Aznar, Bush i Blair, entre mols altres, són els exemples que més il·lustren el que estic dient. Aguantaran fins a l'últim dia dels seus dies sense rendir comptes?
Petons i abraçades... ;)