El no res


El "no res" ha estat sempre un dels temes estrella de la filosofia. De forma genèrica, trobaríem definicions del "no res" com "l'absència o inexistència d'un determinat objecte". Però, si prenem com a vàlida aquesta definició, com és possible que haguem de necessitar aquest "determinat objecte", que pròpiament sí té existència, per entendre que la seva no existència esdevindria, doncs, el "no res"? No estaríem caient en una contradicció?

De fet, la mateixa filosofia des de l'època de l'antiga Grècia, amb Plató i Aristòtil com a principals exponents, ja intenta esbrinar i donar diferents definicions, cada una en el seu temps, d'aquest terme. I és evident que podríem estar hores i hores donant voltes i debatent sobre aquest tema, i potser ara tampoc seria ni el moment ni el lloc per fer-ho.

Recentment, i gràcies a les troballes aconseguides a les últimes excavacions arqueològiques d'Atenes, podem tenir un document gràfic de les primeres discussions i conclusions sobre el tema, que ens poden inclús avui dia ajudar a entendre, no només el tema que aquí ens preocupa, sinó també la forma com es discutia a l'època dels clàssics. Aquí us deixo el vídeo d'aquest rigorós documental...




Comentaris

Elfreelang ha dit…
Encara ric ara!!! jajaja boníssim! el no-res equivalent al SMI!
tanmateix seriosament nada (res nada) cosa o substància nascuda....els catalans ens quedem amb el res ( cosa, objecte, substància) i el no-res és la seva negació-...en fi disculpa la meva digressió ....bona castanyada joanfer!
Guspira ha dit…
jajaja que bo! no l'havia vist aquest vídeo. Doncs jo sóc del "no res" i no del "res" i sóc catalana, Elfree! jaja però suposo que això depèn del lloc de Catalunya d'on ets...
De totes maneres, no m'ha quedat clar... què és el "res" o "no res"? ;)
Anònim ha dit…
Açò m'ha recordat a quan centenars d'anys després, Kuhn estudiava la física d'Aristòtil i no entenia una merda. O bé ell s'equivocava o Aristòtil era un complet inútil respecte a la física.

El que vull dir és que, fins i tot canviant els paradigmes científics durant tota la història, encara ningú m'ha sabut respondre què és el no res, perquè en sí mateix ja és...

Una abraçada.
Carme Rosanas ha dit…
Ostres, com m'havia perdut aquest post!

És boníssim el vídeo!
joanfer ha dit…
Elfreelang. Sí que és bo, sí. Jo me'l vaig mirar vàries vegades abans de penjar-ho i no podia parar de riure. I no haig de disculpar res. Les digressions són bones també. Des d'un punt de vista filosòfic coincideixo amb tu que els catalans som aquest "res", entès com a objecte, substància, i encara que a alguns els hi pesi. I des del punt de vista poètic i realista, em quedo en que els catalans ho som TOT! Bona setmana, Elvira! ;)

Guspira. El "res" al que es refereix Elfreelang s'entendreia com allò que és, l'ens en si mateix. El "no res" seria precisament l'absència d'aquest ens. Celebro que t'hagi agradat el vídeo! ;)

Miss. Kuhn certament es tornava boig veient els nombrosos errors que havia comès Aristòtil. Però s'ha d'entendre que són pensadors d'èpoques radicalment diferents i, de la mateixa manera que Aristòtil va trencar esquemes i va suposar un avenç en el coneixement a la Grècia clàssica, Kuhn ho va ser en la història contemporània. Tots dos, doncs, tenen la seva importància.
I sobre l'explicació del no res... mira, jo tampoc t'ho sabia explicar. Potser és que en si mateix tampoc la té... ;)
Una abraçada també per tu!

Carme. Jo encara em ric, Carme... ;)

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat