..a Neruda
Sí, sé que el tinc massa oblidat. Aquest blog porta en silenci massa temps. Però hi ha vegades que el silenci, a part d'obligat, sovint es fa necessari per un mateix.
Avui no torno, però, per parla del meu silenci. Vinc a compartir un altre tipus de silenci: el reflexat en un poema que vaig descobrir fa anys de Pablo Neruda, del que justament avui es celebraria els 107 anys del seu naixement. Són d'aquells poemes que no saps per què, potser pel que significà en aquell moment simplement, però són capaços d'imapactar-te, de fer-te tremolar només llegint els seus primers versos, per la seva força i la seva càrrega emocional i poètica.
Un petit homenatge, doncs, a un dels grans..
POEMA XV
M'agrades quan calles perquè estàs com absent,
i em sents des de lluny, i la meva veu no et toca.
Sembla que els ulls se t'haguessin volat
i sembla que un petó et tanqués la boca.
Com totes les coses estan plenes de la meva ànima
emergeixs de les coses, plena de l'ànima meva.
Papallona de somnis, et sembles a la meva ànima,
i et sembles a la paraula malenconia.
M'agrades quan calles i estàs com distant.
I estàs com queixant-te, papallona en amanyac.
I em sents des de lluny, i la meva veu no t'arriba:
deixa'm que em calli amb el silenci teu.
Deixa que et parli també amb el teu silenci
clar com un llum, simple com un anell.
Ets com la nit, callada i constel.
El teu silenci és d'estrella, tan llunyà i senzill.
M'agrades quan calles perquè estàs com absent.
Distant i dolorosa com si haguessis mort.
Una paraula llavors, un somriure n'hi ha prou.
I estic alegre, alegre que no sigui cert.
Sembla que els ulls se t'haguessin volat
i sembla que un petó et tanqués la boca.
Com totes les coses estan plenes de la meva ànima
emergeixs de les coses, plena de l'ànima meva.
Papallona de somnis, et sembles a la meva ànima,
i et sembles a la paraula malenconia.
M'agrades quan calles i estàs com distant.
I estàs com queixant-te, papallona en amanyac.
I em sents des de lluny, i la meva veu no t'arriba:
deixa'm que em calli amb el silenci teu.
Deixa que et parli també amb el teu silenci
clar com un llum, simple com un anell.
Ets com la nit, callada i constel.
El teu silenci és d'estrella, tan llunyà i senzill.
M'agrades quan calles perquè estàs com absent.
Distant i dolorosa com si haguessis mort.
Una paraula llavors, un somriure n'hi ha prou.
I estic alegre, alegre que no sigui cert.
Comentaris
Doncs saps, jo me n'alegro de retrobar-te, escriguis molt o poc. Tornis o no.
:-)
Salut i shhhht! Tothom necessita el seu temps.
Has fet un bon homenatge! Que tinguis molt bon dia, Joan!
Abraçada,
(I de pas recupera el teu blog, que no saps quan el trobo a faltar!) Besets!
Carme. És una autèntica joia de poema. M'alegro que t'agradi. Gràcies!
Rits. I jo m'alegro també de retrobar-me amb tu... ;) El poema és un recull del llibre "Veinte poemas de amor i una canción desesperada". Val molt la pena tot! Petons!
Helena. Tens tot el meu permís, com no! Gràcies... ;)
Alba. És cert, tots necessitem el nostre temps. Però vosaltres no cal que calleu. Parleu! Ni que sigui en veu baixa... ;) Salut!
Guspira. Ha estat un bon dia, Guspira. Gràcies! És important sentir-nos identificats en els versos. Voldrà dir que aquests ens han agradat, ens han arribat. M'alegro que hagi estat així, doncs... Bona nit, Guspira! ;)
Elfrellang. El plaer és meu de trobar-te sempre amb una paraula bonica cada vegada que entres aquí. Gràcies, Elvira! ;)
Audrey. Tens raó que la poesia moltes vegades serveix per posar paraules als nostres sentiments. De totes formes, no sé si en el meu cas serà així. No ho tinc clar, la veritat. Aquesta vegada simplement he anat al bagul dels records i allà hi era... Una altra abraçada per tu! ;)