Una bonica rosa


"L'amistat, a l'igual que l'amor, ha de ser tractada com un bonica rosa: amb mesura i dolcesa.
Si l'estrenys massa cap a tu, pots arribar a desfer-la... 
Però si obres massa la mà, el vent se la podria endur en el moment menys esperat..."
(joanfer)


Iniciativa publicada a Col·lecció de Moments

Comentaris

onatge ha dit…
Hola Joan, sovint la gent confón l'amistat, és llò de: els saludats, els coneguts i els amics... Amistat amistat n'acabes tenint amb poques persones. L'amistat veritable ha de ser compartida per ambes persones, suposo i crec que també s'ha de ser molt generòs... Comparteixo tot el què dius...

Salut i amistat.
onatge
Garbí24 ha dit…
s'ha de fer la força justa, per retenir i no perdre, es un equilibri dificil però no impossible
Cris ha dit…
Comparteixo el què diu l'Onatge sobre la distinció d'amics/coneguts/saludats.
D'amics AUTÈNTICS, n'hi ha ben pocs, i com tu bé dius en la frase és un equilibri difícil saber trobar la mesura entre la proximitat però alhora la prudència. També crec que hi ha d'haver reciprocitat sino el vincle està condemnat a desaparèixer.

L'amistat és un privilegi i un tresor. Cal ser conscients que cal cuidar-la!

Gràcies per convidar-nos a la reflexió Joanfer!
Petons!
Sergi ha dit…
Un micro-conte molt profund, i una gran participació a la iniciativa de la Carme!
Albanta ha dit…
Sip, és una bonica rosa, delicada, subtil, però alhora ferma i sòlida. Si parlem d'amistats vertaderes, diria que més obriria la mà que l'estrenyiria, perquè seria dificil que el vent pogués desenrrelar-la.
Ha d'haver molta llibertat entre dos amics, se's amic quan no hi han compromisos, obligacions... sols la voluntat de ser-ho.
Bona nit Joanfer
Nikkita ha dit…
Simplemente genial! Joanfer. Incluso la amistad verdadera, como el amor, puede tener pétalos de seda y espinas.
Molts petons!, bona nit ;)
montse ha dit…
Bona participació i reflexió.

La amistat molts cops la descobreixis en els moments difícils.

Salut!
Idoia Laurenz ha dit…
Molt bonic. L'amistad com el amor es un misteri, mai saps com ha arribat, pero quan la tens es així, com una rosa. Precios relat.
Petons
joanfer ha dit…
És cert que tant l'amistat, com l'amor, són sentiments que s'han d'anar treballant en el dia a dia i de vegades trobar la mesura no és gens fàcil. És més, diria que de vegades és molt difícil...

Moltíssimes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris...
Ada ha dit…
Quina frase més bonica Joan, o micro-conte... bona reflexió, però jo pense que si el sentiment és vertader, és igual com estiga la mà, perquè es matendrà com és en realitat...
Un saludet!
Irianesh ha dit…
Preciosa frase i molt certa...De la matexa manera que l'amor, l'amistat s'ha d'anar regant cada dia perquè no es marci, erò és clar, sense ofegar-la...
Un saludet Joan que fa temps que no sé res de tu!! spere que tot vaja genial =)
joanfer ha dit…
Ada és veritat, tens tota la raó. Però moltes vegades el més important no és tenir aquest sentiment... sinó mantenir-ho. Com a persones que som ens podem equivocar, i és per això que de vegades és molt difícil trobar aquest equilibri...
Gràcies! ;)

Irianesh. La veritat és que vaig trampejant amb un final de curs que està sent especialment dur. Només espero sobreviure... ;)
Moltes gràcies! ;)
Anònim ha dit…
La Carme estarà molt satisfeta de veure tants apunts sobre els seus dibuixos! S'ho mereix!
rits ha dit…
molt bon microrelat!!!!! una participació preciosa!

i que em fa una mica de mal. Recentment he perdut una amistat per estrényer-la massa.
Agnès Setrill. ha dit…
No se si ets també poeta, però en tens molta fusta!
Elfreelang ha dit…
No hi ha rosa sense espines...bellesa i dificultats....com l'amistat..com la vida...
joanfer ha dit…
Albert. I tant que s'ho mereix. Per una persona com ella val la pena dedicar-li ni que sigui cinc minuts del teu temps... ;)

Rits. Em sap greu haver-te recordat aquesta història. A més aquestes pèrdues, pel fet de sentir-te culpable, són les més doloroses. Pren temps, no perdis l'esperança en recuperar-la... ;)

Agnés. jajaja... gràcis pel cumpliment. Acabes de guanyar-te un punt positiu... ;P
Mai no m'he considerat un poeta, tant de bo... I de fusta?? Conglomerada potser sí... Gràcies, maca! ;)

Elvira. Potser sense aquestes espines no seria tan maca, no creus? Gràcies! ;)
Irianesh ha dit…
mOLTS ÀNIMS PER AL FINAL DE CURS JOAN!! L'ÚLTIM ESFORÇ I VACANCES!! =) Un abraç
Rokins ha dit…
una reflexió senzilla i alhora profunda. Molt bonica...
Una abraçada Joan!
joanfer ha dit…
Moltes gràcies, LLum! Ets un solete... ;) Sort a tu també en la recta final... ;)

Rokins. Era exactament el que em proposava... El tema ben ho valia. Moltíssimes gràcies...
Una altra per tu... ;)
fanal blau ha dit…
Joanfer, jo més que mesura, diria que cal posar-li cura, respecte per permetre l'espai necessari entre l'aire i la falta d'aire...Però si hi ha una amistat vertadera, aquesta modulació és tan fàcil...!
Una abraçada!
M'agrada tant haver de pensar-hi...i tu sempre proposes un raconet on poder fer-ho...
joanfer ha dit…
Fanl, m'ha agradat molt aquest apunt sobre el tenir cura. Perfectament podríem substituïr "mesura" per "cura". L'important és que el resultat sigui el mateix...
M'alegro que trobis aquí un raconet per poder pensar i, alhora, m'agrada que tu també ens facis pensar a nosaltres... ;)
Una forta abraçada per tu també... ;)
Maijo Ginovart ha dit…
Molt bonic, aquest pensament. I si ademés de pensar-ho, el poses en pràctica... ja serà massa!
Una abraçada
Gemma ha dit…
Cert... tan cert com que costa trobar aquest equilibri perquè no passi cap de les dues coses i, a més a més, no et punxis amb les espines de la tija, oi? :)

Molt bonica, la reflexió!
Una abraçada.
joanfer ha dit…
Maijo. Cal posar-ho en pràctica. Dia a dia, a cada moment, a cada segon... Encara que de vegades estiguem neguitosos i no sapiguem com fer-ho. És així, també, com s'aprèn...
Gràcies, maca. Una altra abraçada per tu! ;)

Gemma. Jo personalment miro de no punxar-me massa. Tot i que algunes vegades només és una punxadeta, d'altres fan molt de mal aquesta punxada. Bé, de vegades penso que cal punxar-se per arribar a assolir aquesta cura, aquest equilibri...
Moltes gràcies! Una abraçada... ;)

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat