Reflexions

Avui m'he aixecat especialment reflexiu. Sempre per aquestes dates tinc una certa tendència a mirar enrere i fer balanç de com ha anat el curs, com ha anat l'any a nivell personal... A més, venen uns dies també que poden arribar a ser difícils: tancament de curs, memòries, el comiat de l'alumnat que marxa de l'escola i també l'arribada d'unes vacances que, contràriament a com me les havia planificat, es presenten amb massa temps lliure. I no sé si m'interessa tenir massa temps lliure. Tot un munt de neguits afegits als que vas arrossegant dia rere dia i que fa que, de vegades, no siguis capaç de suportar-te ni tu mateix.

I m'adono que, a trets generals, i a diferència d'anys anteriors, no ha estat un any especialment bo anímicament parlant. No vaig començar bé i tampoc sembla que l'acabament d'aquest pugui tenir millor pinta. I no dic que no m'hagin passat coses bones, ni viscut experiències positives, ni conegut gent que m'aporti. Però sí és cert que la sort, el ànims, no han estat els meus millors aliats.

N'hi ha que diuen que penso molt; massa. I probablement sigui així. Sóc una persona molt exigent amb mi mateix i això fa que pensi i repensi tot el que faig, tot el que penso, tot el que sóc.... Però si haguéssim de fer una fusió entre la teoria cartesiana i la lògica aristotèlica, podríem dir que, si Descartes deia que pensar és existir, podríem deduir, d'una forma lògica, que si penso massa, també existiré massa. Serà això, que existeixo massa...

Tinc la sensació que venen èpoques de canvis. Algunes, perquè tinc la necessitat de fer-les; d'altres, no dependeran exclusivament de mi. No sé tampoc si serà un canvi de rumb, o simplement un canvi de marxa per seguir fent camí sense la necessitat d'anar contínuament a ralentí. Inclús aquest blog sembla com si em demanés canvis, renovacions d'idees, aportacions més originals, més pròpies, abans de no caure en l'abisme i acabar tancant-lo.

Tot és començar, diuen. És curiós que en el post d'homenatge a Saramago que vaig fer ahir, i mentre l'escrivia, com una frase, una simple frase, em va fer pensar tant i tant... "Començar pel principi!". La reflexió posterior em va semblar extraordinària. Com si fos tan fàcil saber o no quin és el principi de les coses, dels canvis, de la vida... Normalment sabem quins són els finals, perquè els vivim. De vegades, inclús, els podem intuir. Però el principi? El principi de què, si no sabem el que ens depararà? I si, a més, entenem que hi ha múltiples principis per començar alguna cosa, com sabem que el principi que nosaltres escollim és el correcte?

Davant d'aquesta qüestió, n'hi ha que ho tenen molt més clar: "Començar és continuar un final".

Comentaris

Jordi Cirach ha dit…
Serà possiblement el canvi d'estació? Jo també porto uns dies reflexiu... espero i desitjo que tot el vagi molt bé!

Espero que t'interessi l'Especial Sant Joan de L'imperdible de ℓ'Àηimα.
Records i bona revetlla!

>Jordi Cirach
L'imperdible de ℓ'Àηimα
http://www.imperdibleanima.blogspot.com
Per votar pel bloc : http://www.premisblocs.cat/bloc/372
Moltes gràcies!
onatge ha dit…
Joan, jo també sóc de pensar... Però pensar molt i intentar arribar a la profunditat de les coses i dels sentiments, de vegades passa que també ens enfonsem molt... Podríem dir allò de: Pensar o no pensar...? Pensar és bo, però tot té la seva mesura, la seva mida... Quan fa sol, els núvols reposen, quan bufa el vent, la mar viu en exitació. però després ve la calma... Només vull dir que tot té el seu moment. De vegades barregem moments. No sé si em sé explicar...


Salut i pensament.
onatge
Laura T. Marcel ha dit…
No fa gaire que et segueixo, però avui en llegir el teu post m'he sentit tan identificada que se m'ha esgarrifat la pell. Ni t'imagines l'anyet que porto jo, entre l'escola i el que no és escola. Però hem de continuar lluitant. Jo sé que ho faré, amb més o menys dificultats i encara que a vegades pensi allò de "que he hecho yo para merecer esto".
No tanguis el bloc. Això dels blogs en aquestes situacions nostres de "pensadors incorregibles" sol ser força terapeutic. Molts ànims!!!
Anònim ha dit…
Sempre, al final d'alguna cosa, ens preguntem i qüestionem d'una forma encara més enèrgica que de costum els perquès de tot plegat.
Reflexionar no és dolent, al contrari. Al final, de ben segur, trobaràs les respostes a totes aquestes preocupacions.
Sergi ha dit…
Pensar massa és una cosa que mai no et criticaré, perquè en realitat mai és massa. El problema és no fer-ho d'una manera constructiva per millorar. En això no et puc ajudar perquè no en sé i no tinc cap mètode per aixecar-me de les caigudes que es pugui explicar. Només sé que ho fem, que mica en mica tot canvia. Posar-hi de la nostra part ajuda, quan més esforç fem més aviat podran arribar els canvis que volem. Ara, l'esforç ha de ser ben dirigit, i aquí està el gran inconvenient. Massa sovint ens veiem baixos i lluitem molt per sortir. El que passa és que la lluita és inútil perquè no és el que necessitem. Et posaré un exemple molt ximple i que per mi estaria a la cua d'importància, ja que la feina m'importa ben poc mentre en tingui i em permeti viure. Imagina que moltes coses no funcionen a la feina, que et demanen molt, que els companys et critiquen a tu i el que fas a les teves esquenes, que molta gent no s'ho pren seriosament... Però a tu t'agrada aquesta feina, i tot i que t'afecta en la teva vida personal per tots els maldecaps, decideixes esforçar-te perquè vagi millor. Fas més hores, t'esforces en millorar el rendiment, t'adaptes, mires de motivar els teus companys... fins que finalment veus que no aconsegueixes res de res i la patacada és encara més forta. Seguir estancat i sense ànims és un estat molt perjudicial. Des de bon inici hauria estat molt més sensat canviar de feina. I quan en comencem una tot són flors i violes, almenys durant una temporada. A més, podem corregir errors ja des del principi.

Bé, després d'aquest rotllo patatero, espero que el missatge arribi. No hi ha claus i jo sóc expert en donar moltes voltes a les coses i no trobar cap pensament positiu per a mi. En canvi pels altres sempre en trobo. Demanar ajuda està bé. De vegades ens donen visions molt més positives i consells que ens costarà seguir, però que ens obriran una mica els ulls. Anar en la direcció que toca és el més difícil. Una desviació d'uns graus i hem de tornar a refer el camí i recomençar. Troba el teu. El curs que ve ha de ser millor anímicament, no et cansis de repetir-t'ho.
montse ha dit…
Aquesta reflexió em fa pensar en la frase d'en Saramago que ahir en el seu adéu vaig recordar. "Si l'home és un ésser pensant, doncs llavors que pensi"

Saramago ens ha deixat, però les seves paraules en donen força per continuar.

Salut!
Vida ha dit…
Jo també existeixo massa, així que t'entenc i també per això, potser dificilment puc donar-te una nova visió de les coses. Puc dir-te el que tu ja saps, això sí, continua, pel principi o pel final, però continua, que això i només això és viure.
rits ha dit…
hi ha principis que els busques i hi ha principis que t'arriben i ho saps fins que hi estàs fent camí.

La teva valoració no és dolenta. Saps veure que ha estat un curs difícil, pots veure què ha anat malament, perquè t'has sentit abatut, i això ja és un principi de canvi, saps el que no funciona. Només cal anar-hi donant voltes, pensant quin camí trobar per canviar allò que no funciona. I potser el camí no és bo, però serà un camí, i sempre el podràs canviar novament.

Jo tb penso i repenso, i em canso de mi mateixa, però quan aconsegueixo que el pensament deixi un bucle sense sortida i trobo una petita escletxa per avançar, és fantàstic.

La gràcia és saber que som així, ens coneixem i sabem que no podem deixar de donar voltes a les coses que ens passen. I saber-ho, ja és un existir alliberador.

Molts ànims i a disfrutar mooooolt d'aquestes vacances, segur que molt merescudes (i de tancar el blog res de res, eh!)
romanidemata ha dit…
Saps?
sembla ser, estem passant per moments de canvis que el món, la humanitat esta fent conscientment o no un canvi perceptible... no ets tu sol.
Els moments anímics particulars, també els passem els demés, no es sols un estat d'ànim teu...
tinc la percepció en coneguts i amics que s'estan produint canvis...

i potser ara ens hem de posar més en allò de; sento doncs existeixo!

salut i percepció

Joan
Pere ha dit…
Però que és això? aquesta falta d'optimisme.
Et preocupa tenir unes vacances amb massa temps lliure, això no es paga amb diners, tant de bo jo pogués dir el mateix.
I no et preocupis pels principis i finals, tu ja estàs en marxa, viu la vida, fes el que t'agradi o gaudeix del no fer res i carrega't d'energia.

Una abraçada i bona tarda Joanfer.
Ada ha dit…
Aquesta sensació és molt comú a final del curs... és una barreja d'esgotament físic, mental, stressss... Però passa de seguida, ja veuràs. I si escollim el principi correcte o no... Això no se sap, i ahí està la gràcia!
Ànims!
Elfreelang ha dit…
Com saps el títol del meu bloc és cartesià....i no és només pensar si no també el dubtar les coses que ens afirmen....massa existir....no mai s'existeix o s'és massa ´s'és o no ´s'és que diria Hamlet o fins i tot Parmenides...el que és és i el que no és no és i ni tan sols pot ser dit o pensat....a mi em sembla Joan que els finals de curs són el punt culminant d'un vastíssim estrès continuat al llag de tot el curs i això hi ha poques persones que ho aguantin sense desanimar-se o defallir....Canvis ...estem immersos dins una gran crisi i les crisis porten canvis...No et desanimis ....descansa.....fes vacances de pensar ....una mica de no-pensar va bé...després tot anirà posant-se a lloc..ja veuràs...Una abraçada !
Elfreelang ha dit…
Ah i crec que qualsevol cosa és el principi...sempre que encetem una cosa ho fem pel principi....l'etern retorn...
joanfer ha dit…
Jordi. Moltes gràcies, trempat. No dubtis que li faré una ullada... ;)

Onatge. T'entenc perfectament el que vols dir. Suposo que és cert el que dius, pensar és bo, necessari, però no fins al punt de tocar fons. Afortunadament no he arribat a aquest extrem, però. Esperaré, doncs, aquesta calma que segur arribarà i de mesurar cada moment...

Gràcies i salut! ;)

Laura. Em deixes molt més tranquil!! Començava a sentir-me un bitxo raro, jajaj... Malauradament som molts els que o vivim d'aquesta forma, però si precisament ho expliquem, ho compartim, és perquè volem continuar en aquesta lluita i recerca del que és més bo i més just. El blog de moment no tancarà portes, no pateixis... ;)
Moltes gràcies.

Albert. Jo també estic convençut que trobaré respostes i solucions. Suposo ques aquest esplaiar-se és un pas més per assolir tot això...
Gràcies! ;)

Xexu. Les teves paraules m'han ajudat moltíssim, no ho dubtis. Trobar el camí correcte no és fàcil, és cert; però suposo que aquí ha d'entrar una mica en joc el risc, i aquest arriscar-se moltes vegades és el que més costa. Jo també espero que el curs que ve sigui millor...
Moltes gràcies, company!

Montse. Continuarem, no ho dubtis. Pensant i existint, tot alhora. Moltes gràcies! ;)
Salut!

Vida. I el bonic que és viure malgrat tot. Suposo que són aquestes les coses que ens fan créixer com a persones i ens ajuden a seguir tirant del carro.
Moltes gràcies, Vida.

Rits. M'ha agradat molt la teva reflexió sobre els camins. I és veritat, i si mirem enrere quantes vegades ens hem equivocat quan hem escollit un i hem tornat a començar... I aquí estem! Seguiré buscant aquesta escletxa tan fantàstica que dius... ;)
Moltes gràcies, maca... ;)

Joan. Si Descartes aixequés el cap, jajaj... Però jo estic amb tu. Ell era absolutament racional, i tampoc li vull treure la raó. Potser tampoc va tenir en comptes els sentiments... O sí, però diria que ens enganyen. Però no entraré en debat sobre això. Els que creiem en els sentiments com una cosa real, palpable, enriquidora, siguin bons o dolents, ens fan veure més que mai que sentir és existir...
Moltes gràcies, company!

Pere. No és pessimisme, Pere (potser sembla el contrari, val, si...). Només són neguits, però amb ganes de trencar-los de superar-los. De vegades és inevitable estar en un punt mort que no saps cap a on tirar. Però del que sí estic convençut és de que s'ha de tirar, sigui com sigui...
Moltes gràcies i una altra abraçada per tu!

Ada. Suposo que tens raó en el que dius. I aquí entra en joc el risc del que comentava abans, però depén de quins riscos, al principi no fan cap gràcia, jajaj... :P
Moltes gràcies pels ànims, simpàtica! ;)

Elvira. Miraré de fer-te una mica de cas i descansaré... però això de no pensar, bufff, no et prometo res, jajaj. El que sí espero és que realment tot es vagi posant al seu lloc.
I quan a lo de l'etern retorn... per segons què, m'estimo no retornar, jajajaj... ;P
Moltes gràcies, maca! ;)
Ull de cuc ha dit…
Una cosa és pensar... i l'altre, és donar massa voltes a les coses!! De vegades només cal seguir... ja sigui un principi o un final, o una continuació.

Potser no sabem el que ens depara l'inici de les coses en sí, però sempre que comencem alguna cosa nova, tenim noves visions. I si el més fàcil és dir un... deixa't portar?

No deixis que els teus pensaments et facin estar en un mal estat d'ànim! Somriu per la vida que tens, segur que tot allò positiu guanya ;)
joanfer ha dit…
Ull de cuc. Potser tens raó en que només cal seguir o, inclús, deixar-se portar per tot allò que vingui sense donar massa voltes. Afortunadament, i malgrat tot, sempre intento mantenir un somriure davant la vida... I d'això no em vull pas renunciar mentre pugui. No és negociable! jajaj ;)
Moltes gràcies per les teves paraules.
lolita lagarto ha dit…
També sóc d'existir molt...

Potser l'estat anímic està relacionat més amb el món de les emocions que amb els dels pensaments, perquè dins del món dels pensaments hi ha un eix que no canvia massa, no? en canvi el món dels sentiments puja i baixa i quan volem explicar-nos el que ens passa fem servir la raó, no en aquest moment el que hem de fer és sentir.
Hem de seguir els nostres sentiments i donar-los suport amb la raó,

Amb el teu sentit de l'humor, no crec que et duri gaire la crisi.... i això de deixar el blog ni de conya, eh?
Nikkita ha dit…
Hola Joanfer, no creo que pensar mucho sea malo, siempre que seas capaz de aprovechar esos pensamientos, y no dejarlos que se conviertan en un mar de ideas y reflexiones que se pisan unas a otras. Toda reflexión nos da una valoración que nos ayuda a seguir caminando y aprendiendo.
En cuanto puedas descansar y recuperarte un poco seguro verás todo con más ánimo, y los cambios, siempre traen algo bueno :).
Un petonet ;)
joanfer ha dit…
Lolita. Estic totalment d'acord amb tu. El nostre estat depén més dels sentiments que no dels pensaments. Els pensament segurament són un conseqüència d'aquest estat en el que els sentiments, moltes vegades, ens desborden.
No és fàcil seguir sempre els teus sentiments... Però sí que no els hem de perdre de vista... I el bon humor tampoc el perdré de vista, no pateixis... jajajaj... ;P

Nikkita. Los estados de reflexión muchas veces son una necesidad de poner ideas en orden y de reorganizarse. Supongo que el problema ahora puede ser debido a la saturación de ideas, jajajaj... ;P Pero estoy seguro que el descanso me irá bien para ponerlas todas en su sitio (o almenos eso espero y no haga el efecto contrario... ;P).
Muchas gracias, maca! ;)
MOlts petons!
Irianesh ha dit…
Joanfer, et desitge ànims amb retard també...No he pogut entrar massa al teu blog últimament però vull fer-te saber que encara que és trista, m'ha agradat molt aquesta entrada, doncs considere que has expressat molt bé com et sents i empatitzo prou amb tu...Tots tenim moments així però com bé sabem aquesta vida funciona a temporades i de vegades no hi ha més que esperar a que passen per veure-ho tot d'altra manera...

M'ha encantat la fusió de les cites aristotèlica i cartesiana, i saps qué?? Jo també existeixo massa :) I m'alegre, doncs la veritat és que prefereixo existir massa a no existir gens...Ja hi ha massa gent que no ho fa, no creus? ;P
Un beset
joanfer ha dit…
Moltes gràcies per les teves paraules, LLum. Malauradament moltes vegades aquests moments no passen si no fas alguna cosa per canviar-los tu mateix. I aquí és on radica sovint el més difícil...
I sí, farem tot el possible que seguir existint i quan més millor!! jajaj.. Gràcies de nou, simpàtica! ;)
Petons!
Anònim ha dit…
No estic d'acord amb aquesta última frase "começar és continuar un final". Si fos així, sempre aniriem a remolc de les nostres circumstàncies passades. Sempre ens condicionaria el final més immediat i del que es tracte, des del meu punt de vista, és de començar de zero a cada moment. Resulta més positiu perquè no t'obliga a dur cap motxilla a l'esquena. Sense passat vas lleuger d'equipatge. No se si m'he explicat.
joanfer ha dit…
Noa. Estic d'acord amb tu en que, per començar de ben nou, no podem anar a remolc del passat.
Però el que sí que és cert és que nosaltres som el resultat del que hem viscut i hem de saber treure tot allò que és positiu, i aprendre del que és negatiu, perquè això ens ha aportat una certa experiència. Però ho hem de veure simplement així, com una experiència enriquidora... ;)
Gràcies!

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat