A cau d'orella...

Aquest és l'últim article de l'any. Els dos últims mesos han estat força durs per mi. La salut no ha estat la meva aliada aquesta vegada. Si no tenia una cosa, tenia una altra. Semblava com si el senyor Murphy estigués còmode amb mi (es deuria pixar de riure!). A més, m'he trobat amb falta d'energia, d'imaginació, d'inspiració... I de tot això, normalment, sempre he anat sobrat. És el moment de fer una aturada amb el bloc; un petit descans nadalenc, podríem dir. Necessito tornar a trobar-me a mi mateix i omplir-me de tota la confiança que m'ha mancat en les últimes setmanes. Vull trobar noves idees, noves fites. Renovar-me, en definitiva. Ara, més que mai, el cos em demana un "temps mort". No marxo del tot, però. De fet, mai ho he fet. Seguiré contestant els missatges i llegint els blocs que segueixo fidelment i dels que tant estic aprenent. És per això, per a tota la gent que m'heu estat seguint durant tot aquest temps, que no voldria a...

"Si perdeu, seguireu sent els millors del món; però si guanyeu, sereu eterns...."   (Pep Guardiola) I es van fer eterns...  

"Encara que existeixi una sola probabilitat de  que una cosa vagi malament, ...segur que anirà malament!" "Quan sembla que res no pot estar pitjor... ... segur que empitjorarà!"   "Pels moments en els que penses que realment n'hi ha que neixen estrellats... ... només queda prendre-t'ho amb les millors de les filosofies possibles..."  RIURE!!

Després de passar ahir més de quatre hores a urgències, he descobert que el meu cap serveix per alguna cosa bona: aguantar un collarí! Avui, doncs, no ha estat dels millors dies ni física, ni psicològicament. Això d'haver-me de quedar a casa obligat per les circumstàncies mai ha estat el meu fort. Tot i així, m'he envalentit i he anat igualment l'escola ,com si no res, amb el meu nou accessori. Però, com era d'esperar, no he tingut més remei, tot i les males cares de segons qui, que tornar-me cap a casa. Doncs res, que déu ser que haig de demanar perdó per no estar en condicions d'anar a treballar... Davant el panorama, necessitava escoltar alguna cosa que m'animés una mica i, qui bé em coneix, sabrà que una cançó com aquesta, cantada pels Lax, i que també vull compartit amb vosaltres, haurà aportat el seu granet de sorra... Q uan et costa entendre el teu voltant. Quan no dius tot el que estàs pensant. Quan els teus amics se'n van. És hora de pens...

Avui, tafanejant per la blogesfera, m'he trobat gratament amb una pàgina que reproduïa la lletra de la cançó "Fent camí" dels "Esquirols". Una cançó composada quan encara no havia ni nascut, però que per un moment m'ha fet viatjar en el temps i recordar, no només que va ser la primera cançó que vaig aprendre a tocar, sinó també els bons moments que vaig passar en una etapa important de la meva vida. I és que, mentre anem vivint, també anem fent camí...        FENT CAMÍ (Esquirols) Fent camí per la vida em tocarà menjar la pols, ficar-me al mig del fang com ho han fet molts, compartir el poc aliment que porto al meu sarró, tant si m'omple de joia com si em buida la tristor. Vindran dies d'angoixa, vindran dies d'il·lusió, com la terra és incerta, així sóc jo. Dubtaré del compromís i a voltes diré no, em mancarà quan calgui, decisió. Però lluny a l'horitzó, ja lliure de l'engany, veuré milers com jo que van vencent la por. ...

Tornava de l'escola en cotxe, quan vaig començar a pensar en la redacció d'aquest article. Començo a imaginar-me com ha de ser, i les idees i  les paraules afloren soles. Però sempre acaba passant-me el mateix. Quan sec davant l'ordinador disposat a escriure és una altra cosa. Miro i remiro; corregeixo i torno a corregir les pròpies correccions que vaig fent, perquè mai acabo d'estar satisfet de com ho acabo expressant. Ni tan sols sé si el que estic escrivint ara mateix, l'acabaré esborrant o rectificant en uns dies... Inconformitat, potser? Autoexigència? Inseguretat? O simplement és el que hi ha i res més? Suposo que deu haver una mica de tot... Però del que volia parlar no era pas d'això. O, almenys, no directament. Feia dies que la salut no m'acompanyava gaire. L'inici de curs no ha estat fàcil, i entre unes coses i unes altres, l'estrès m'ha acabat passant factura. I és en moments com aquests que te'n adones que els superhomes no exis...