dimarts, 19 d’octubre de 2010

Una última lliçó

Deu minuts. Només us demano això: deu minuts del vostre temps. És igual que sigui ara, o més tard, o demà... Hi ha coses, hi ha experiències de vida, per les que valen molt la pena seure un instant, tranquilament, i deixar-nos alliçonar. Aquest vídeo, que només dura això, deu minuts, és un magnífic exemple del que estic dient.



"No podem canviar les cartes que ens han donat, només com les juguem"
(Randy Pausch)


16 comentaris:

Elvira FR ha dit...

El vaig veure fa un temps...realment és tota una lliçó! de vida, de sentiment, de valors....encara m'emociona...una gran lliçó!

Pilar ha dit...

És una lliçó de vida que nomès lapot donar qui ha vist els ulls de la mort...La qual cosa és molt difícil.

Carme ha dit...

Jo l'he vist potser tres cops, val molt la pena de mirar i remirar. És realment una lliçó de VIDA. L'última i la més important.
Gràcies per escampar-lo

Carme ha dit...

Per cert, m'agrada molt la frase d'Óscar Wilde. Sovint es confonen tant les coses... que si una mateixa idea la diu un té tot un valor i si la diu un altre ja no val res... clar que no sempre en té la culpa qui escolta, sinó a cops també això és a causa de la manipulació que es fa de les idees pels que les utilitzen.

garbi24 ha dit...

Jo no l'havia vist però deu ni do.....molt bo

trena ha dit...

ja l'havia vist, però segueix valent molt la pena.

Aquí n'hi ha un altre que també val molt la pena. Són 20 minuts molt ben invertits.

XeXu ha dit...

S'han de tenir molt ben posats per fer això. Però malauradament les coses no són tan fàcils com semblen quan t'ho explica aquest home. Penso que per viure així s'ha de ser d'un tipus de persones, no totes ho poden aconseguir. Podem millorar, i podem aprendre molt d'ell. Però pocs tindrien el coratge de fer aquesta conferència, que és en definitiva, l'últim exemple de com era ell.

Albert B. i R. ha dit...

Uns deu minuts molt ben aprofitats. És increible la força que desprèn aquest home tot i que sap que no li queda gaire temps. Dóna una lliço rere una altra. Sincerament, en el seu lloc, no m'ho prendira tan bé. Pel que explica dels objectius que tenia a la vida i el seu compliment, ha treballat dur. És el que cal per arribar allà on ens proposem.

maijo ha dit...

Moltes lliçons en una, un arxiu per recordar. Un home valent, directe, positiu... M'ha agradat tornar-lo a veure.
Els mals físics no sempre es reflecteixen a la cara. Però, contràriament la cara, de vegades, reflecteix un mal pitjor.
Petonets.

kika ha dit...

doncs si us ha agradat i en voleu més us recomano el llibre que té sobre la preparació de la conferencia. és encara molt millor.
http://illadelsllibres.blogspot.com/2008/09/lltima-lli-randy-pausch.html
i la seva pagina web
http://www.cs.cmu.edu/~pausch/

Laura T. Marcel ha dit...

Jo també l'havis vist, però no deixa de semblar-me IM-PORESSIONANT.
Tota una lliçó, si senyor. Molt admirable.

fanal blau ha dit...

A mi també m'ha arribat per altres camins, però arriba!
Gràcies, joanfer!
Petó ben gran!

A veces Eau, a veces Euria, siempre Idoia ha dit...

M'ha encantat. Jo encara no l'havia vist.
Petons

joanfer ha dit...

Gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris. Veig que molts i moltes de vosaltres ja el coneixíeu; en qualsevol cas, sempre val la pena tornar a veure un document d'aquest tipus per no deixar mai d'aprendre.
Petons i abraçades! ;)

Effy Stonem ha dit...

Quanta veritat junta. Però en ocasions el més difícil no és dir-ho sense emocionar-se massa, sinó seguir-ho i mantenir-se fidels a nosaltres mateixos.

Clar que la majoria de les persones no tenim en compte com d'afortunats podem arribar a ser, perl contrari, ens enfonsem en les nostres pròpies desgràcies. És trist també, que haguem de passar autèntics problemes per saber reconèixer que ans havíem sigut feliços realment.


Salut,
Effy.

joanfer ha dit...

Effy. Aplicar-ho no és fàcil, tens tota la raó. I també és trist que haguem de "contemplar" desgràcies dels altres pitjors que les nostres per poder valorar que potser no hem de ser tan infeliços al cap i a la fi. Però som humans, i malauradament funcionem així. Però el més positiu de tot... que sempre en podem aprendre! Salut! ;)