dijous, 13 de maig de 2010

Diari d'una experiència (I)

Encara tenia pendent fer-vos cinc cèntims de com havia anat aquests quinze dies que han estat, literalment, maratonians. És per això que intentaré fer ara un petit resum de la meva experiència. Els que ja us esteu rient, ja sé el que em direu. Que m'acabaré enrotllant com una persiana i us ho hauré d'entregar per fascicles i enquadernat, no? Ja veurem això, ja...

Aquí descric els meus petits instants del primer dia...

Tot va començar el dia que us vaig deixar l'últim post abans de marxar. Era un dimart. Un dia de color ben blau en el que feia un solet primaveral. Aquell dia havia anat al matí a l'escola i per la tarda marxava a Barcelona a revisar els primers treballs del premi de Filosofia. Com ja és costum en mi, vaig sortir d'hora per no perdre l'autobús. Però com també és costum en mi, el vaig perdre. Això sí, no el vaig perdre sol: el senyor Murphy, sempre obstinat en acompanyar-me a tot arreu, tampoc va pujar a temps. - Comencem bé! - Vaig pensar. - Però no passa res, per una anècdota així, no puc posar-me negatiu. Estic segur que la sort em vindrà de cara des d'ara mateix!! -

El segon bus no el vaig perdre (només faltaria!!). Començava el meu particular camí a Ítaca. Vaig agafar un bon lloc, al costat de la finestra com a mi m'agrada, i així anava contemplant el mar blau del litoral maresmenc. Aquell dia, a més, podia veure uns surfistes sortejant les ones que li venien al pas. I de lluny vaig poder reconèixer a la Txell Llorach fent un dels seus reportatges fotogràfics. El paisatge era espectacular. A partir d'aquí... a partir d'aquí... no recordo res més perquè em vaig quedar adormit!! Tan adormit que quan vaig despertar l'autobús arrencava per tornar cap a Mataró. En aquest moment el que semblava un surfista era jo, però en aquest cas els onatges estaven sent provocats per mi. Fent, doncs, una correguda que evolucionà entre l'Ona i el Tsunami, vaig sortir corrents cap a la porta de sortida i d'un salt vaig aconseguir posar els peus al terra. Estava salvat!

Intentant recuperar la calma, vaig entrar en una cafeteria anomenada "Rokins" situada a prop del Col·legi de Llicenciats, que és on em dirigia. Volia prendre un cafè per acabar de despertar-me... Com si no estigués prou despert després de l'espectacle a l'autobús! I, a més, si la meva metgessa m'ha tret el cafè! Buffff.... Ara ja no sabia si demanar-me un aigua o un suc de llimona per acabar d'arrodonir la tarde... Finalment vaig demanar una aigua mineral sense gas. Vaig agafar un diari i, a la llum d'un fanalet, vaig fer una ràpida ullada a les notícies. M'havia tocat, a mi precisament, el diari pitjor imprès de tota Catalunya. Gairebé no es distingien ni les fotos, ni els textos. I entre píxels i caràcters gairebé desordenats, i en un vist i no vist, em va sortir un tel als ulls. Per no perdre la pràctica, vaig sortir corrents cap al bany i em vaig eixugar bé els ulls. Davant meu hi havia un mirall, i contemplant-me vaig pensar: - Acabo de descobrir la diferència entre qui sóc i qui podria ser... -. En fi...

Però no passa res. Mai no és tard perquè em canvïi la sort! I tornant a agafar energia, vaig sortir de la cafeteria, i em vaig dir a mi mateix: - Vinga, Joanet! Ara comença el moment en el que demostraràs qui ets. Carpe diem! - Com que l'emoció era tan gran, no vaig poder evitar cridar-ho als quatre vents en mig del carrer. Just dir això, em volia fondre. En aquell moment passaven per allà davant l'Agnès Setrill, la Thera i la Kika que em van mirar amb una cara... Elles em van saludar cordialment, com són elles. Però jo em vaig quedar sense paraules; absolutament "bloguejat". Si és que quan em diuen que visc en el meu món...

Per enèsima vegada em vaig carregar d'energia positiva. Vaig pujar les escales de l'escola de forma decidida i vaig entrar amb ganes de menjar-me el món. Primera bufetada: em trobo de cara al professor d'Universitat que em va suspendre la seva assignatura durant cinc anys seguits perquè no m'havia llegit el seu llibre. Però és que era un "tostón"!! Només li hagués faltat en aquella època posar-me de cara a la paret i amb les orelles de burro. Amb un cordial "Malerudeveure't" em donà la mà i em desitjà un "que tinguem sort" que em va sonar més a compliment que a una altra cosa... Si fos per mi, ja li enviaria jo a fer un viatge plural que jo em sé, ja...

Després d'acomiadar-me d'aquest home tan jmuynhtgbrwoihwoih, entro a la sala on m'esperaven entre 15 i 18 treballets de res................... 30!!! Van ser 30 totxos enormes!!! .... Respiro.... compto fins a 10.... m'assec... - Avui no pot ser que em passis res més.... He de començar a llegir un per un i amb tranquil·litat. - Em vaig posar, doncs, en posició, vaig tancar els ulls, i de tots els treballs vaig agafar un a l'atzar. Es titulava "A joc de daus". Per a més inri, resulta que era el treball més gran de tots!! Siguem positius: s'han de llegir tots, no? Doncs au!! Vaig començar a llegir-lo amb entusiasme anotant fil parranda tot el que em resultava interessant. El treball estava inspirat en la relació que podia haver entre un poema d'Ausiàs March i una cançó de Raimon. Realment pintava bé!
Passades tres hores i mitja, no m'havia llegit ni la meitat!! El temps havia passat volant. Però és que el treball era tan interessant... Per curiositat vaig voler mirar la tapa del treball, perquè amb els nervis no m'havia fixat abans (que les tapes també són importants, eh?). La miro, doncs, i de sobte se'm comencen a caure dels ulls dos llagrimons com taronges. El treball no entrava en concurs. Com que havia tancat el ulls, i l'orientació no és el meu fort, em vaig equivocar de prestatgeria. Ja no podia més. El dia, que aparentava ser tan meravellós, havia resultat un desastre. S'estaven fent les tantes, al final no m'havia llegit ni un treball i, a més, havia de tornar d'hora a casa. 

Miro el rellotge i l'últim autobús sortia en 10 minuts!! Començo a córrer com un desesperat escales avall cridant a la gent perquè s'apartessin al meu pas. Gairebé amb la llengua fora aconsegueixo arribar a l'hora per agafar l'autobús!! No m'ho podia creure. Alguna cosa m'havia de sortir bé! Al pujar vaig veure que no hi havia ni un lloc buit. Tocava anar dret tot el viatge fins a casa. Bé, què hi farem. Almenys podia tornar a casa, que en tenia unes ganes...

Vaig arribar a casa després de les 10 p.m.. Sí, sí... després de les deu. A tres quarts de dotze!! Resulta que l'autobús va punxar roda i vam estar esperant que la canviessis gairebé dues hores. A l'arribada no tenia ni ganes de sopar. Vaig pensar que el millor era fer una cigarreta al balcó i anar-me a dormir.  I així va ser. Vaig obrir la porta del balcó, vaig encendre la cigarreta i vaig començar a contemplar la cosa més maca de tot el dia: la lluna. Era tan plena i brillava tant, que em vaig enrecordar d'un viatge que vaig fer a Islàndia. Aquella lluna era com un Sol de mitjanit a Reykjavik per la seva bellesa. Però en el millor moment, quan millor estava, la veïna de dalt es posà a regar les plantes que tenia al seu balcó. Jo crec que no va regar ni una!! Tota l'aigua em va caure a sobre. Me la vaig mirar amb els ulls sortits d'òrbita xop com estava... Hagués pujat i li hagués dit de tot. Però la que al final va dir, va ser ella: - Señor Juan, Acuéstese por Dios, que lo voy a mojar"!! 

Juan????? Por Dios?? Que lo voy a mojar??? Grrrrrrrrr.... Vaig preferir no contestar. Hagués dit massa bestieses. La millor opció era fer-li cas i anar-me a dormir. Així que vaig entrar a l'habitació, em vaig posar el pijama, em vaig fer un petó a mi mateix i em vaig dir: - Joanet, descansa. Això només ha estat el primer dia. I, sobretot, bona nit i tapa't!

Continuarà... (o això espero!)

31 comentaris:

La xica que va fugir a Reykjavík ha dit...

hahahahah...sense cap dubte, el millor de tot el dia...gràcies per treure'm el somriure.

Molt original!


B7s!

Carme ha dit...

Molt divertit i molt currat, eh?

Doncs com al xica diu el somriure abans d'anar a dormir. Gràcies!

joanfer ha dit...

Xiqueta. Menys mal que t'he tret un somriure, perquè el que m'ha costat colocar el teu "Solet..." ni t'ho explico!! hahahaha...;P
Moltíssimes gràcies!!
Molts petons! ;)

Carme. Moltes gràcies a tu també. De currat el justet. Em conformo que us agradi... ;)
Bona nit i que descansis! ;)

XeXu ha dit...

Déu n'hi do amb la història que et treus de la màniga, però anar colant noms de blogs i blogaires està molt bé!

Cris ha dit...

Joanfer,

et llegeixo mentre esmorzo, abans d'anar a la feina, i m'has arrencat un somriure amb el teu fantàstic relat.

Gràcies per 'l'homenatge' als que et seguim i per narracions tan divertides.

Que tinguis un bon dia! :-)
Petons

Vida ha dit...

Una crònica ben divertida...I connectada.

kika ha dit...

un molt bon homenatge i molt divertit... a veure com continuarà ...

joanfer ha dit...

Xexu. La veritat és que la idea no és pas meva. He tingut una bona influència......... tu! Encara recordo el teu post "3 és un número màgic". Em va encantar!!
I jo no m'esperava que sortís un post tan llarg. I ni molt més que em sortís més d'un!! Però, nen, fent-ho bé o malament, em poso a escriure i ja veus el que m'enrotllo. No ho he fet en aquest, perquè hi haurà continuació, però si hagués estat únic t'hagués fet una menció especial al final d'ell. Tot i així, la feré igualment quan acabin tots els capítos... Els drets d'autor són els drets d'autors! ;P
Una abraçada... ;)

Cris. M'alegra que hagi pogut arrencar-te un somriure per començar un dia tan gris com el d'avui. D'homenatges us mereixeu aquest i molts més... ;D
Un petonet ben fort! ;)

Vida. Moltes gràcies! No sé si ens havíem comentat ja alguna cosa. En qualsevol cas, benvinguda a casa meva que, a partir d'ara, també és casa teva... ;)

Kika. Mai no has tingut la sensació de dir: m'he ficat en un embolat, i ja veurem si sorto d'aquesta? Doncs aquesta és la sensació que tinc ara mateix... hahahahah... M'alegro que t'agradi! ;)

fanal blau ha dit...

Joanfer!

a mi no m'has arrencat un somriure, me l'has regalat!

Un text ben escrit, divertit...Esperarem continuar llegint-te les experiències.

Un bon dia festiu-laboral! :)

txell llorach ha dit...

Hola Joanfer!

Ostres, què complicat aconseguir tot aquest text col·locant-hi tots aquests blocs oi?

De tota manera, enhorabona perquè ha quedat un text que ha aconseguit distreure'm després d'un llarg matí de feina!

Moltes gràcies per la menció! ;)

Petons!

Elvira FR ha dit...

Deu n'hi do quina feinada! esperem la segona part....bon apunt joanfer!

Agnès S. ha dit...

HEHEEH!
Això que al primer cop d'ull si que he pensat allò de " uf si que és llarg sí!" :-)
Molt xulo!

Albert B. i R. ha dit...

Quina gran currada d'apunt aquest! Sensacional! I encara n'hi ha més?! Ja frisem per llegir-lo!

joanfer ha dit...

Fanal. Un plaer havert-te regalat aquest somriure. A veure com surt el següent... ;P
Moltíssimes gràcies que acabis de passar un bon dia! ;)

Txell. No diré que hagi estat fàcil, però ho he fet amb molt de gust. Encantat d'haver-te distreure't una estona.
Un petonet!! ;)

Elvira. Et dic el mateix que a fanal, ja veurem què surt a la propera... ;P Moltíssimes gràcies! ;)

Agnès. Doncs està retallat!! hahahah... No volia que sortís un post gaire pesat, i ha sortit el que ha sortit.
Moltes gràcies! ;)

Albert. Intentaré que hi hagi algun més. El que no sé és per quan... encara m'haig de recuperar d'aquest... hahahah... ;P
Moltes gràcies, maco! ;)

GEMMA ha dit...

Joan, si vols m'ofereixo a enquadernar-t'ho, jaja!!

Pere ha dit...

Està molt bé però encara et queda feina, et falten molts blocs-amics.

Bona nit Joanfer.

joanfer ha dit...

Gemma. No m'ho diguis dues vegades!! jajajaj... Ho tindré en compte, no ho dubtis!! ;P

Pere. Ho sé perfectament. Però,tot i així, em sento encantat de la vida.

Una forta abraçada i bona nit! ;)

trena ha dit...

espectacular!!
gràcies :)

Mireia ha dit...

Sensacional , Joanfer!!

joanfer ha dit...

Trena, Mireia, moltíssimes gràcies a vosaltres també... ;)

Ada ha dit...

jajajajaj!!!! Boníssim el teu relat, Joan, o milor dit la primera part del primer volum del primer fascicle!!! Volem llegir-los tots! jajaja.... (Ho sent, sóc una fan incondicional!)

El millor moment quan surts al balcó i la veïna et rega!!! jejeje(Sort que no et va caure cap tomaquera a sobre... jo ja m'entenc;-)) jajajaja no sé si haurà passat de veritat però m'he rigut molt!!

Genial i estressant alhora, m'alegre d'haver-lo llegit ara que ha passat tot!!!
Besets

Eau ha dit...

Joanfer..has estat genial. La sort et vindrà de cara i la veuràs encara que sigui amb un tell al ulls. Molt ocurrent, imaginatiu...i això només el primer dia!!!
FELICITATS!
PETONS

joanfer ha dit...

Ada. jajajaja... Moltes gràcies! Tu també saps que sóc un incondicional teu!
Només m'hagués faltat això, que m'hagués caigut una tomatera... ;P Menys mal que me'n vaig anara dormir... jajajaj... ;)
Me'n alegro que t'hagi agradat.
Petons! ;)

Eau. Això espero que em vingui la sort de cara per a la propera entrega. Prometo que serà més curta!! jajajaj... ;P
Moltes gràcies, maca!
Petons! ;)

Nikkita ha dit...

Joanfer, una entrada super currada!, además de que está genial, me lo he pasado fenomenal leyéndola, aunque al llegar al final estaba agotada, y odiando al tal Murphy ese :D.
Molts petons!!

joanfer ha dit...

Nikkita. Muchas gracias. Prometo que el próximo no será tan largo. Lo de quitarme al Murphy de encima ya veremos, justamente estoy trabajando en el próximo y me parece que ya me está resultando difícil...jejeje :(
Molts petons! ;)

Nikkita ha dit...

No,no, no!!!! no llegué al final agotada porque me pareciera larga, todo lo contrario!!, llegué agotada porque viví el día según lo leía :).
Petons :D

joanfer ha dit...

Ah, vale! No te había entendido bien entonces... ;)
Petons!

Jordi Beltran ha dit...

Wapo! El post .... (Encara que una mica tard)

joanfer ha dit...

Jordi. Vaja, jo que t'anava a contestar un "gràciessss" com el de l'Artur Mas del Polònia... resulta que parlaves del post! ;P
Moltes gràcies, maco. M'alegro que t'hagi agradat... ;)

Andrea la Hierbas ha dit...

jajajaa està xulíssim!!! És molt graciós!! M'alegre molt de sortir a un moment de reflexió personal!!jeje.És super divertit!

En fi, vaig a seguir amb l'anàlisi... Que me trae de cabeza!!

Un beset!

joanfer ha dit...

M'alegro que t'hagi agradat. Aquest moment va ser dels més durs... jajajaja...
Molta sort amb l'anàlisi! Chopin no pot esperar... ;P

Petons!