Diari d'una experiència (I)

Encara tenia pendent fer-vos cinc cèntims de com havia anat aquests quinze dies que han estat, literalment, maratonians. És per això que intentaré fer ara un petit resum de la meva experiència. Els que ja us esteu rient, ja sé el que em direu. Que m'acabaré enrotllant com una persiana i us ho hauré d'entregar per fascicles i enquadernat, no? Ja veurem això, ja...

Aquí descric els meus petits instants del primer dia...

Tot va començar el dia que us vaig deixar l'últim post abans de marxar. Era un dimart. Un dia de color ben blau en el que feia un solet primaveral. Aquell dia havia anat al matí a l'escola i per la tarda marxava a Barcelona a revisar els primers treballs del premi de Filosofia. Com ja és costum en mi, vaig sortir d'hora per no perdre l'autobús. Però com també és costum en mi, el vaig perdre. Això sí, no el vaig perdre sol: el senyor Murphy, sempre obstinat en acompanyar-me a tot arreu, tampoc va pujar a temps. - Comencem bé! - Vaig pensar. - Però no passa res, per una anècdota així, no puc posar-me negatiu. Estic segur que la sort em vindrà de cara des d'ara mateix!! -

El segon bus no el vaig perdre (només faltaria!!). Començava el meu particular camí a Ítaca. Vaig agafar un bon lloc, al costat de la finestra com a mi m'agrada, i així anava contemplant el mar blau del litoral maresmenc. Aquell dia, a més, podia veure uns surfistes sortejant les ones que li venien al pas. I de lluny vaig poder reconèixer a la Txell Llorach fent un dels seus reportatges fotogràfics. El paisatge era espectacular. A partir d'aquí... a partir d'aquí... no recordo res més perquè em vaig quedar adormit!! Tan adormit que quan vaig despertar l'autobús arrencava per tornar cap a Mataró. En aquest moment el que semblava un surfista era jo, però en aquest cas els onatges estaven sent provocats per mi. Fent, doncs, una correguda que evolucionà entre l'Ona i el Tsunami, vaig sortir corrents cap a la porta de sortida i d'un salt vaig aconseguir posar els peus al terra. Estava salvat!

Intentant recuperar la calma, vaig entrar en una cafeteria anomenada "Rokins" situada a prop del Col·legi de Llicenciats, que és on em dirigia. Volia prendre un cafè per acabar de despertar-me... Com si no estigués prou despert després de l'espectacle a l'autobús! I, a més, si la meva metgessa m'ha tret el cafè! Buffff.... Ara ja no sabia si demanar-me un aigua o un suc de llimona per acabar d'arrodonir la tarde... Finalment vaig demanar una aigua mineral sense gas. Vaig agafar un diari i, a la llum d'un fanalet, vaig fer una ràpida ullada a les notícies. M'havia tocat, a mi precisament, el diari pitjor imprès de tota Catalunya. Gairebé no es distingien ni les fotos, ni els textos. I entre píxels i caràcters gairebé desordenats, i en un vist i no vist, em va sortir un tel als ulls. Per no perdre la pràctica, vaig sortir corrents cap al bany i em vaig eixugar bé els ulls. Davant meu hi havia un mirall, i contemplant-me vaig pensar: - Acabo de descobrir la diferència entre qui sóc i qui podria ser... -. En fi...

Però no passa res. Mai no és tard perquè em canvïi la sort! I tornant a agafar energia, vaig sortir de la cafeteria, i em vaig dir a mi mateix: - Vinga, Joanet! Ara comença el moment en el que demostraràs qui ets. Carpe diem! - Com que l'emoció era tan gran, no vaig poder evitar cridar-ho als quatre vents en mig del carrer. Just dir això, em volia fondre. En aquell moment passaven per allà davant l'Agnès Setrill, la Thera i la Kika que em van mirar amb una cara... Elles em van saludar cordialment, com són elles. Però jo em vaig quedar sense paraules; absolutament "bloguejat". Si és que quan em diuen que visc en el meu món...

Per enèsima vegada em vaig carregar d'energia positiva. Vaig pujar les escales de l'escola de forma decidida i vaig entrar amb ganes de menjar-me el món. Primera bufetada: em trobo de cara al professor d'Universitat que em va suspendre la seva assignatura durant cinc anys seguits perquè no m'havia llegit el seu llibre. Però és que era un "tostón"!! Només li hagués faltat en aquella època posar-me de cara a la paret i amb les orelles de burro. Amb un cordial "Malerudeveure't" em donà la mà i em desitjà un "que tinguem sort" que em va sonar més a compliment que a una altra cosa... Si fos per mi, ja li enviaria jo a fer un viatge plural que jo em sé, ja...

Després d'acomiadar-me d'aquest home tan jmuynhtgbrwoihwoih, entro a la sala on m'esperaven entre 15 i 18 treballets de res................... 30!!! Van ser 30 totxos enormes!!! .... Respiro.... compto fins a 10.... m'assec... - Avui no pot ser que em passis res més.... He de començar a llegir un per un i amb tranquil·litat. - Em vaig posar, doncs, en posició, vaig tancar els ulls, i de tots els treballs vaig agafar un a l'atzar. Es titulava "A joc de daus". Per a més inri, resulta que era el treball més gran de tots!! Siguem positius: s'han de llegir tots, no? Doncs au!! Vaig començar a llegir-lo amb entusiasme anotant fil parranda tot el que em resultava interessant. El treball estava inspirat en la relació que podia haver entre un poema d'Ausiàs March i una cançó de Raimon. Realment pintava bé!

Passades tres hores i mitja, no m'havia llegit ni la meitat!! El temps havia passat volant. Però és que el treball era tan interessant... Per curiositat vaig voler mirar la tapa del treball, perquè amb els nervis no m'havia fixat abans (que les tapes també són importants, eh?). La miro, doncs, i de sobte se'm comencen a caure dels ulls dos llagrimons com taronges. El treball no entrava en concurs. Com que havia tancat el ulls, i l'orientació no és el meu fort, em vaig equivocar de prestatgeria. Ja no podia més. El dia, que aparentava ser tan meravellós, havia resultat un desastre. S'estaven fent les tantes, al final no m'havia llegit ni un treball i, a més, havia de tornar d'hora a casa. 

Miro el rellotge i l'últim autobús sortia en 10 minuts!! Començo a córrer com un desesperat escales avall cridant a la gent perquè s'apartessin al meu pas. Gairebé amb la llengua fora aconsegueixo arribar a l'hora per agafar l'autobús!! No m'ho podia creure. Alguna cosa m'havia de sortir bé! Al pujar vaig veure que no hi havia ni un lloc buit. Tocava anar dret tot el viatge fins a casa. Bé, què hi farem. Almenys podia tornar a casa, que en tenia unes ganes...

Vaig arribar a casa després de les 10 p.m.. Sí, sí... després de les deu. A tres quarts de dotze!! Resulta que l'autobús va punxar roda i vam estar esperant que la canviessis gairebé dues hores. A l'arribada no tenia ni ganes de sopar. Vaig pensar que el millor era fer una cigarreta al balcó i anar-me a dormir.  I així va ser. Vaig obrir la porta del balcó, vaig encendre la cigarreta i vaig començar a contemplar la cosa més maca de tot el dia: la lluna. Era tan plena i brillava tant, que em vaig enrecordar d'un viatge que vaig fer a Islàndia. Aquella lluna era com un Sol de mitjanit a Reykjavik per la seva bellesa. Però en el millor moment, quan millor estava, la veïna de dalt es posà a regar les plantes que tenia al seu balcó. Jo crec que no va regar ni una!! Tota l'aigua em va caure a sobre. Me la vaig mirar amb els ulls sortits d'òrbita xop com estava... Hagués pujat i li hagués dit de tot. Però la que al final va dir, va ser ella: - Señor Juan, Acuéstese por Dios, que lo voy a mojar"!! 

Juan????? Por Dios?? Que lo voy a mojar??? Grrrrrrrrr.... Vaig preferir no contestar. Hagués dit massa bestieses. La millor opció era fer-li cas i anar-me a dormir. Així que vaig entrar a l'habitació, em vaig posar el pijama, em vaig fer un petó a mi mateix i em vaig dir: - Joanet, descansa. Això només ha estat el primer dia. I, sobretot, bona nit i tapa't!. 

Continuarà... (o això espero!)