dimecres, 23 de desembre de 2009

Últim article de l'any

Aquest és l'últim article de l'any.

Els dos últims mesos han estat força durs per mi. La salut no ha estat la meva aliada aquesta vegada. Si no tenia una cosa, tenia una altra. Semblava com si el senyor Murphy estigués còmode amb mi (es deuria pixar de riure!). A més, m'he trobat amb falta d'energia, d'imaginació, d'inspiració... I de tot això, normalment, sempre he anat sobrat.

És el moment de fer una aturada amb el bloc; un petit descans nadalenc, podríem dir. Necessito tornar a trobar-me a mi mateix i omplir-me de tota la confiança que m'ha mancat en les últimes setmanes. Vull trobar noves idees, noves fites. Renovar-me, en definitiva. Ara, més que mai, el cos em demana un "temps mort".

No marxo del tot, però. De fet, mai ho he fet. Seguiré contestant els missatges i llegint els blocs que segueixo fidelment i dels que tant estic aprenent. És per això, per a tota la gent que m'heu estat seguint durant tot aquest temps, que no voldria acomiadar-me sense regalar-vos la meva particular "postal" de felicitació, desitjant-vos, de tot cor, i com diu Nikkita en el seu fabulós bloc, Bon Nadal o Bon Solstici i que gaudiu al màxim del nou any que comença. Però, sobretot, recordeu no deixar de somriure mai... i que sigueu bons i bones!
Clickeu la foto


diumenge, 20 de desembre de 2009

I es van fer eterns

"Si perdeu, seguireu sent els millors del món; però si guanyeu, sereu eterns...." 
(Pep Guardiola)



I es van fer eterns...  

dimecres, 16 de desembre de 2009

Llei de Murphy

"Encara que existeixi una sola probabilitat de  que una cosa vagi malament,




...segur que anirà malament!"




"Quan sembla que res no pot estar pitjor...




... segur que empitjorarà!"



 

"Pels moments en els que penses que realment n'hi ha que neixen estrellats...




... només queda prendre-t'ho amb les millors de les filosofies possibles..."





 RIURE!!

dilluns, 14 de desembre de 2009

Viu la vida amb mi

Després de passar ahir més de quatre hores a urgències, he descobert que el meu cap serveix per alguna cosa bona: aguantar un collarí!

Avui, doncs, no ha estat dels millors dies ni física, ni psicològicament. Això d'haver-me de quedar a casa obligat per les circumstàncies mai ha estat el meu fort. Tot i així, m'he envalentit i he anat igualment l'escola ,com si no res, amb el meu nou accessori. Però, com era d'esperar, no he tingut més remei, tot i les males cares de segons qui, que tornar-me cap a casa. Doncs res, que déu ser que haig de demanar perdó per no estar en condicions d'anar a treballar...

Davant el panorama, necessitava escoltar alguna cosa que m'animés una mica i, qui bé em coneix, sabrà que una cançó com aquesta, cantada pels Lax, i que també vull compartit amb vosaltres, haurà aportat el seu granet de sorra...



Quan et costa entendre el teu voltant.
Quan no dius tot el que estàs pensant.
Quan els teus amics se'n van.
És hora de pensar-s'ho.

Quan ja res no té una solució.
Quan el teu món és l'habitació.
Quan el que era ja no és.
És hora de pensar-s'ho.

Si no saps el que vols,
si res no t’està bé,
tan sols queda un consol:
uneix-te a mi!

Ni cridar, ni lluitar,

ni la força d’un sol puny...
Ni abraçar la foscor,

ni sentir-te exclòs del món..
Res d’això no et fa sentir millor,

res d’això no va amb tu.
Mai més res no et farà por:
viu la vida amb mi!

El problema no és ser tal com ets,
El problema és no entendre els demés,
Si tots volem un món per tots
Començem per entendren’s.


Quan l’amic sigui tan evident
Quan no compti quanta pasta tens,
Si arriba un dia aquest moment,
Al món s’hi podrà viure.

(Tornada)

Tu saps que jo no et fallaré,
jo sé que tu no em fallaràs,
La vida es fa simple en un món tan complicat.

Mira’t cara a cara davant del mirall.
Comença el dia amb força dins d’un món real.
Jo hi vull viure amb tu..., hi viuré amb tu.

(Tornada)

dimecres, 9 de desembre de 2009

Fent camí

Avui, tafanejant per la blogesfera, m'he trobat gratament amb una pàgina que reproduïa la lletra de la cançó "Fent camí" dels "Esquirols". Una cançó composada quan encara no havia ni nascut, però que per un moment m'ha fet viatjar en el temps i recordar, no només que va ser la primera cançó que vaig aprendre a tocar, sinó també els bons moments que vaig passar en una etapa important de la meva vida.

I és que, mentre anem vivint, també anem fent camí...

       FENT CAMÍ (Esquirols)

Fent camí per la vida em tocarà menjar la pols,
ficar-me al mig del fang com ho han fet molts,
compartir el poc aliment que porto al meu sarró,
tant si m'omple de joia com si em buida la tristor.

Vindran dies d'angoixa, vindran dies d'il·lusió,
com la terra és incerta, així sóc jo.
Dubtaré del compromís i a voltes diré no,
em mancarà quan calgui, decisió.

Però lluny a l'horitzó, ja lliure de l'engany,
veuré milers com jo que van vencent la por.
Alleugeriré el pas, duent amb mi el sarró,
i avivaré amb el cant el pas dels meus companys.

Amb la llum resplendent, la força del vent m'empeny endavant.
Són els homes que van vencent la por,
és la joia i l'esperit, la força i el crit que em guia endavant,
tant lleuger com el pas dels meus companys.


Endavant... 

dimarts, 1 de desembre de 2009

Ofegant-me entre papers

Tornava de l'escola en cotxe, quan vaig començar a pensar en la redacció d'aquest article. Començo a imaginar-me com ha de ser, i les idees i  les paraules afloren soles. Però sempre acaba passant-me el mateix. Quan sec davant l'ordinador disposat a escriure és una altra cosa. Miro i remiro; corregeixo i torno a corregir les pròpies correccions que vaig fent, perquè mai acabo d'estar satisfet de com ho acabo expressant. Ni tan sols sé si el que estic escrivint ara mateix, l'acabaré esborrant o rectificant en uns dies... Inconformitat, potser? Autoexigència? Inseguretat? O simplement és el que hi ha i res més? Suposo que deu haver una mica de tot...

Però del que volia parlar no era pas d'això. O, almenys, no directament. Feia dies que la salut no m'acompanyava gaire. L'inici de curs no ha estat fàcil, i entre unes coses i unes altres, l'estrès m'ha acabat passant factura. I és en moments com aquests que te'n adones que els superhomes no existeixen i que tothom té un límit.

Parteixo de la base que m'agrada la meva feina. De fet, em sento afortunat de treballar com a docent. I tinc la sensació últimament que, precisament d'això, de treballar com a docent, en faig menys del que voldria. I em sembla molt curiós que en un moment en el que el sistema educatiu català, i també el professorat, està sent més qüestionat que mai, ens demanin, suposadament per la seva millora, un munt de papers i papers que ben segur acabaran en un altre munt de carpetetes que mai ningú se les mirarà ni amb un mínim d'interès. Plans anuals, programacions, fulls de tutories, informes pel PI, pel PEC, pel PAT, pel LIC i per totes les sigles existents i les que encara estan per existir. Home, si jo hagués volgut treballar de buròcrata, potser m'hagués plantejat estudiar una altra cosa, no?

És tan difícil d'entendre que l'educació no es pot fonamentar en la creació arbitrària de la burocràcia? Ningú se'n adona que mentre l'estem fent estem perdent temps a l'hora de preparar les nostres classes i la dedicació als nostres alumnes? I després n'hi ha que encara diuen que els profes treballem poc...

En fi, em sembla que ho deixaré aquí. He començat a plantejar-me el canviar certes coses de l'article i ara mateix no m'ho puc permetre: haig de seguir ofegant-me entre papers...