dimarts, 11 de setembre de 2018

Feliç Diada '18 🎗

La història és nostra i la fan els pobles... 
(Salvador Allende)



Molt bona Diada a tothom!! 🎗🎗

dilluns, 20 d’agost de 2018

Quan vaig estimar-me de veritat

En un moment en el que la vida et torna a un punt de recolliment i recerca d'un mateix, em trobo amb aquest bell text de Charles Chaplin que va titular "As I began to love myself" (Quan vaig estimar-me de veritat):

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig comprendre que en qualsevol circumstància, jo era al lloc correcte i en el moment precís. I, llavors, vaig poder relaxar-me. Avui sé que això té nom... AUTOESTIMA.

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig poder percebre que la meva angoixa i el meu sofriment emocional, no són sinó senyals que vaig contra les meves pròpies veritats. Avui sé que això és… AUTENTICITAT.

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig deixar de desitjar que la meva vida fos diferent, i vaig començar a veure que tot el que esdevé contribueix al meu creixement. Avui sé que això es diu… MADURESA.

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig començar a comprendre per què és ofensiu tractar de forçar una situació o una persona, només per aconseguir allò que desitjo, tot i saber que no és el moment o que la persona (potser jo mateix) no està preparada. Avui sé que el nom d’això és… RESPECTE.

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig començar a lliurar-me de tot el que no fos saludable: persones i situacions, tot i qualsevol cosa que em empenyés cap avall. Al principi, la meva raó va egoisme a aquesta actitud. Avui sé que es diu… AMOR cap a un mateix.

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig deixar de preocupar-me per no tenir temps lliure i vaig desistir de fer grans plans, vaig abandonar els mega-projectes de futur. Avui faig el que trobo correcte, el que m’agrada, quan vull al meu propi ritme. Avui sé, que això és… SIMPLICITAT.

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig desistir de voler tenir sempre la raó i, amb això, vaig errar moltes menys vegades. Així vaig descobrir la… HUMILITAT.

Quan vaig estimar-me de veritat, vaig desistir de quedar revivint el passat i de preocupar-me pel futur. Ara, em mantinc en el present, que és on la vida esdevé. Avui visc un dia a la vegada. I això es diu… PLENITUD.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig comprendre que la meva ment pot turmentar i decebre. Però quan jo la col · loco al servei del meu cor, és una valuosa aliada. I això és… SABER VIURE!

No hem de tenir por de qüestionar. Fins i tot els planetes xoquen i del caos neixen les estrelles

Charles Chaplin

dimarts, 14 d’agost de 2018

No et salvis


No et quedis immòbil
a la vora del camí
no congelis el goig
no vulguis amb desgana
no et salves ara
ni mai
                                           no et salvis
no t'omplis de calma
no reservis del món
només un racó tranquil
no deixis caure les parpelles
pesants com judicis
no et quedis sense llavis
no t'adormis sense son
no et pensis sense sang
no et jutgis sense temps

Però si
                                           malgrat tot
no pots evitar-ho
i congeles el goig
i estimes amb desgana
i et salves ara
i t'omples de calma
i reserves del món
només un racó tranquil
i deixes caure les parpelles
pesants com judicis
i et seques sense llavis
i et dorms sense son
i et penses sense sang
i et jutges sense temps
i et quedes immòbil
a la vora del camí
i et salves
                                        llavors
no et quedis amb mi.

(Adaptació al català del poema "No te salves" de Mario Benedetti)

diumenge, 12 de novembre de 2017

Barcelona pensa

15-16 de novembre. Aquestes són les dates d’enguany del Festival de Filosofia “Barcelona pensa”. El programa d’activitats, a barcelonapensa.cat.

Nosaltres a l’escola, com ho portem fent des de fa ja nou anys amb l’alumnat de 4t, assistirem el dimecres 15 a la Mostra de Fotofilosofia representant a l’escola.

Com cada any, està tothom convidat!


dimecres, 8 de novembre de 2017

Llibertat

Llibertat”, poema del poeta francès Paul Éluard i musicat pel Genís Mayola. Imprescindible pel temps que corren, difícilment no us emocionarà.

Encara "escric el teu nom"...



diumenge, 15 d’octubre de 2017

Quan van venir..

Diumenge a la tarda. Intento aturar la ment, però últimament és batalla perduda. Penso en la situació política i social que estem vivint al llarg de les últimes setmanes, inclús mesos. Sento ràbia, impotència davant les mentides i actituds de menyspreu que estem patint i que mai m'hagués imaginat que les podríem viure. 

Mentida rere mentida. Amenaça rere amenaça. Odiats i assenyalats per una part de la societat espanyola i mitjans de comunicació. Ens volen rendits, humiliats, oprimits, com sempre.

No han tingut prou amb ocupar-nos el país de Policies i Guàrdies Civils, sinó que amb un "a por ellos", s'han atrevit a apallissar els nostres avis i les nostres àvies tot just fa dues setmanes. I el pitjor no és això. El pitjor és la gent d'allà, però també d'aquí, que pensen que van fer el que calia. Que valents! Com si el problema fos realment el fet de ser català o d'haver demanat un referèndum. Mireu cap a Múrcia, que han fet el mateix amb la seva gent per protestar pel soterrament de l'AVE.

Qui es pensi que això és un problema d'independència sí o independència no, s'equivoca. No és un problema d'independència, és un problema de democràcia. Som un poble que tan sol demanava votar. Votar! I votar es democràcia. Però hem toca os, que és voler canviar el poder fàctic establert. Si no plantem cara seriosament, veuran que "aquí no ha pasado nada". I avui serà per això i demà serà per la baixada de les pensions i demà passat per les retallades als treballadors i l'altre per... Però tant se val, perquè "no pasa nada!"

I et trobes així, amb una barreja de sentiments que no pots evitar: per una banda ràbia, estupor, indignació, impotència, inclús odi (que mai no n'havia tingut, però no el puc evitar, tot i la vergonya de reconèixer-ho); i per alta banda, a tocar d'un somni, esperança, il·lusió, amb una certa sensació de papallones a la panxa, com quan t'enamores...

I enmig de tots aquests pensaments. Avui em perdonareu, potser no estic sent massa rigorós en l'estructura del text. Moltes idees, molts sentiments, moltes emocions... He volgut deixar-me anar per desfogar-me una mica i aquesta vegada, encara que deuria, no faré gaires revisions.

Enmig d'aquests pensaments, deia, m'ha vingut al cap un text que he volgut recuperar i portar-lo fins aquí. És un text del pastor luterà Martin Niemöller,, emmarcat en la II Guerra Mundial i que ben segur alguna vegada heu llegit.

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, 
vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista. 
Quan van empresonar els socialdemòcrates, 
vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata. 
Quan van venir a buscar els sindicalistes, 
no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista. 
Quan van venir a pels jueus, 
no vaig pronunciar paraula, perquè jo no era jueu. 
Quan finalment van venir a buscar-me, 
no hi havia ningú més que pogués protestar...

PD. Per cert: les nostres àvies, les nostres mares, les nostres escoles i les nostres mestres, NO ES TOQUEN

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Aturada de país

En favor del Referèndum, el poble català i en contra de la violència policial: ATURADA DE PAÍS! I que només els petons ens tapin la boca...