Quan van venir..

Diumenge a la tarda. Intento aturar la ment, però últimament és batalla perduda. Penso en la situació política i social que estem vivint al llarg de les últimes setmanes, inclús mesos. Sento ràbia, impotència davant les mentides i actituds de menyspreu que estem patint i que mai m'hagués imaginat que les podríem viure. 

Mentida rere mentida. Amenaça rere amenaça. Odiats i assenyalats per una part de la societat espanyola i mitjans de comunicació. Ens volen rendits, humiliats, oprimits, com sempre.

No han tingut prou amb ocupar-nos el país de Policies i Guàrdies Civils, sinó que amb un "a por ellos", s'han atrevit a apallissar els nostres avis i les nostres àvies tot just fa dues setmanes. I el pitjor no és això. El pitjor és la gent d'allà, però també d'aquí, que pensen que van fer el que calia. Que valents! Com si el problema fos realment el fet de ser català o d'haver demanat un referèndum. Mireu cap a Múrcia, que han fet el mateix amb la seva gent per protestar pel soterrament de l'AVE.

Qui es pensi que això és un problema d'independència sí o independència no, s'equivoca. No és un problema d'independència, és un problema de democràcia. Som un poble que tan sol demanava votar. Votar! I votar es democràcia. Però hem toca os, que és voler canviar el poder fàctic establert. Si no plantem cara seriosament, veuran que "aquí no ha pasado nada". I avui serà per això i demà serà per la baixada de les pensions i demà passat per les retallades als treballadors i l'altre per... Però tant se val, perquè "no pasa nada!"

I et trobes així, amb una barreja de sentiments que no pots evitar: per una banda ràbia, estupor, indignació, impotència, inclús odi (que mai no n'havia tingut, però no el puc evitar, tot i la vergonya de reconèixer-ho); i per alta banda, a tocar d'un somni, esperança, il·lusió, amb una certa sensació de papallones a la panxa, com quan t'enamores...

I enmig de tots aquests pensaments. Avui em perdonareu, potser no estic sent massa rigorós en l'estructura del text. Moltes idees, molts sentiments, moltes emocions... He volgut deixar-me anar per desfogar-me una mica i aquesta vegada, encara que deuria, no faré gaires revisions.

Enmig d'aquests pensaments, deia, m'ha vingut al cap un text que he volgut recuperar i portar-lo fins aquí. És un text del pastor luterà Martin Niemöller,, emmarcat en la II Guerra Mundial i que ben segur alguna vegada heu llegit.

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, 

vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista. 

Quan van empresonar els socialdemòcrates, 

vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata. 

Quan van venir a buscar els sindicalistes, 

no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista. 

Quan van venir a pels jueus, 

no vaig pronunciar paraula, perquè jo no era jueu. 

Quan finalment van venir a buscar-me, 

no hi havia ningú més que pogués protestar...

PD. Per cert: les nostres àvies, les nostres mares, les nostres escoles i les nostres mestres, NO ES TOQUEN