Vaig aprendre, vaig decidir...

I així, després d'esperar tant, un dia com qualsevol altre vaig decidir triomfar. Vaig decidir no esperar les oportunitats sinó buscar-les jo mateix. Vaig decidir veure cada problema com l' oportunitat de trobar una solució. Vaig decidir veure cada desert com l'oportunitat de trobar un oasi. Vaig decidir veure cada nit com un misteri a resoldre. Vaig decidir veure cada dia com una nova oportunitat de ser feliç...

Aquell dia vaig descobrir que el meu únic rival no eren més que les meves debilitats, i que dins d'elles, està l'única i millor manera de superar-les.

Aquell dia vaig deixar de ser un reflex dels meus escassos triomfs passats i vaig començar a ser la meva pròpia tènue llum d'aquest present.

Vaig aprendre que no serveix de res ser llum si no vas a il·luminar el camí dels altres. Aquell dia vaig decidir canviar tantes coses...

Aquell dia vaig aprendre que els somnis són només per fer-se realitat; des d'aquell dia ja no dormo per a descansar.

Ara dormo simplement per somiar...

Walt Disney

Comentaris

Elfreelang ha dit…
interessant ....i va dir-ho Disney? mai deixar de pujar ...no defallir en definitiva i aprendre a dels errors per seguir caminant
14 de setembre del 2014, a les 11:44
joanfer ha dit…
Doncs sembla que ho va dir Disney, Elvira; jo em vaig quedar també força sorprès...
Molt anti-Disney que m'he tornat, he aconseguit trobar-li quelcom de positiu! ;)
14 de setembre del 2014, a les 13:29
Albanta ha dit…
També m'ha sorprés la signatura! Veus? Cada dia una sorpresa.
Però és una reflexió molt molt interessant, per tindre-la sempre present.

Una abraçada Joan Fer!!
14 de setembre del 2014, a les 14:57
maduixeta ha dit…
Ara dormo simplement per somiar.... bonica frase, bonica entrada.
un petò
23 de setembre del 2014, a les 9:54
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Imatge
Ahir va fer 7 anys de la mort d'en Miquel Martí i Pol. No puc deixar passar aquest dia sense fer-li el meu petit homenatge amb aquest poema seu, que cada dia, sense adonar-me'n, m'el faig una mica més meu... DONA'M LA MÀ Dóna'm la mà per fer camí cap el gran llac dels somnis, dóna'm la mà hi ha un horitzó que ens crida de molt lluny. Tot és pur com el silenci que precedeix el cant i el temps desfà tendrament els rulls que ha de dur al futur desitjat. Dóna'm la mà i així podrem creure altre cop que tot el que hem volgut només espera un gest com si fos el vent que amb el nostre esforç tenaç desfermarem. Dóna'm el cor per compartir projectes i esperances, dóna'm els ulls i que el desig ens marqui un nou destí. Més ençà de la incertesa que ens va marcir la veu els dits pentinen de nou el mar com un símbol viu i fidel. Dóna'm la mà, dóna'm la veu i proclamem que tot està per fer, tot és possible avui, fem sentir...
Més informació

Fent camí

Imatge
Avui, tafanejant per la blogesfera, m'he trobat gratament amb una pàgina que reproduïa la lletra de la cançó "Fent camí" dels "Esquirols". Una cançó composada quan encara no havia ni nascut, però que per un moment m'ha fet viatjar en el temps i recordar, no només que va ser la primera cançó que vaig aprendre a tocar, sinó també els bons moments que vaig passar en una etapa important de la meva vida. I és que, mentre anem vivint, també anem fent camí...        FENT CAMÍ (Esquirols) Fent camí per la vida em tocarà menjar la pols, ficar-me al mig del fang com ho han fet molts, compartir el poc aliment que porto al meu sarró, tant si m'omple de joia com si em buida la tristor. Vindran dies d'angoixa, vindran dies d'il·lusió, com la terra és incerta, així sóc jo. Dubtaré del compromís i a voltes diré no, em mancarà quan calgui, decisió. Però lluny a l'horitzó, ja lliure de l'engany, veuré milers com jo que van vencent la por. ...
Més informació

Encara t’enyorem

Imatge
Va partir abams d'hora, un matí d’hivern per la porta dels més grans. El seu adéu ens va deixar orfes d’un dels més destacats lliurepensadors que havia adoptat el nostre país. Fins l’últim moment, va riure de la seva malaltia i de la mort, amb la mateixa naturalitat i alegria que ho feia quan parlava de la vida.  El seu estil era únic i inconfusible. Aspecte informal, amb camisa arremangada i pantaló ample, sempre aconseguia ser el centre d’atenció gràcies al seu (som)riure embaucador i irònic. Gambada ampla, ferma, caminava d’un cantó a un altre fent gala de la seva capacitat gesticuladora, un virtuosisme en la paraula i un sarcasme tan característic, que de vegades fregava una amable i subtil grolleria. Parlava dels seus orígens, del seu avi a la guerra, de la seva tia àvia soltera (que a més era verge), d’històries que es movien entre la realitat i la caricatura, d’amor breus, de la seva eterna solteria i, sobretot, d’una feina feta a cops de passió. Feia crítica (i que bé que l...
Més informació