Pactes en secret


Parlaren i pactaren en secret, 
qie no hi haurien mirades, 
que els seus dits mai no es creuarien, 
i qie els seus llavis mai no es besarien... 

Ni presències, ni olors, ni melàngies...
 Tan sols la distància, tan sols el vers. 
I així no caure en l'irremediable abisme 
de l'amor i el desamor...

                                                Joanfer

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
És preciós, encara que ara mateix em produeix una pena profunda.
Violant d'Atarca ha dit…
Oh,i tant! La passió comporta riscos, fa desaparèixer la tranquil·litat emocional, però què carai!, de vegades bé val la pena viure-la, encara que temps després el cor se'ns trenqui a bocins... Si vivim prou com per fer-ho en una residència per a gent gran, bé ens caldran records als quals aferrar-nos en aquelles interminables tardes fosques d'hivern...
El que no entenc és com podrien resistir-se a la passió dues persones que s'agradessin, no crec en les relacions platòniques quan l'atracció és mútua.
Lila, que l'amor s'hi enfila!
Petonets, maco!
joanfer ha dit…
Carme. Llavors, millor que et quedis amb que és preciós si és que t'ha agradat, no...? ;)

Violant. Quant al lila... hahaha Bé, m'he posat a fer experiments amb la plantilla i al final m'he cansat i així s'ha quedat. Ja veurem què fem... :P
M'ha agradat molt la reflexió que fas. Suposo que realment déu seu difícil ressistir-se a aquesta atracció. Aquí podríem donar corda a la imaginació i pensar en quins són els motius que els empeny a aquesta decissió: por, distància, infidelitat (o fidelitat)... Bé. qui ho sap...?
Molts petons, maca... ;)
Elfreelang ha dit…
és un pacte o una renúncia? la bellesa també pot ser punyent ....
Laura T. Marcel ha dit…
Un pacte dur aquest!
Però clar, no és pot jutjar sense saber. Els seus motius hi deu haver a que les coses siguin així.
Les coses no solen ser fàcils.
El poema és bonic.
Lydia Yuste ha dit…
Trobo que sense amor no hi ha desamor i viceversa.

Jo he après que sense els desenganys no hauria crescut i madurat, hauria continuat vivint en una bombolla de cristall que tot i que em permetia veure el món, no em deixava experimentar-lo com calia.

Ningú no ens pot llevar la nostra capacitat d'estimar per molt que ens ho facin creure les pelis romàntiques de Hollywood! :)

Jo sóc més de tragicomèdies franceses, sense allò dolent no hi ha res de bo.

Una abraçada!
Montse ha dit…
QUE DIFÍCIL DE COMPLIR!
Montse ha dit…
oh, perdona... no volia cridar, tenia activades les majúscules, snif...
Audrey ha dit…
No pas fàcil de portar a terme, pacte difícil i bonic alhora, pel sentiment que desprèn.
Maijo Ginovart ha dit…
Un poema molt bonic. Hi ha pactes difícils de complir, aquest sobretot, quan tots sabem que la poesia és sentiment pur.

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat