Pactes en secret
Parlaren i pactaren
en secret,
qie no hi haurien mirades,
que els seus dits
mai no es creuarien,
i qie els seus llavis
mai no es besarien...
Ni presències, ni olors,
ni melàngies...
Tan sols la distància,
tan sols el vers.
I així no caure
en l'irremediable abisme
de l'amor i el desamor...
Joanfer
Comentaris
El que no entenc és com podrien resistir-se a la passió dues persones que s'agradessin, no crec en les relacions platòniques quan l'atracció és mútua.
Lila, que l'amor s'hi enfila!
Petonets, maco!
Violant. Quant al lila... hahaha Bé, m'he posat a fer experiments amb la plantilla i al final m'he cansat i així s'ha quedat. Ja veurem què fem... :P
M'ha agradat molt la reflexió que fas. Suposo que realment déu seu difícil ressistir-se a aquesta atracció. Aquí podríem donar corda a la imaginació i pensar en quins són els motius que els empeny a aquesta decissió: por, distància, infidelitat (o fidelitat)... Bé. qui ho sap...?
Molts petons, maca... ;)
Però clar, no és pot jutjar sense saber. Els seus motius hi deu haver a que les coses siguin així.
Les coses no solen ser fàcils.
El poema és bonic.
Jo he après que sense els desenganys no hauria crescut i madurat, hauria continuat vivint en una bombolla de cristall que tot i que em permetia veure el món, no em deixava experimentar-lo com calia.
Ningú no ens pot llevar la nostra capacitat d'estimar per molt que ens ho facin creure les pelis romàntiques de Hollywood! :)
Jo sóc més de tragicomèdies franceses, sense allò dolent no hi ha res de bo.
Una abraçada!