Dia del blogaire en crisi

Molts de nosaltres hem patit alguna vegada algun tipus de crisi d'idees que ha fet que ens replantejessim continuar o no amb el nostre blog. De vegades només ha estat qüestió de temps i descans, però d'altres ha estat punt d'inflexió per tancar-ho definitivament.

Es per això que avui, i gràcies a una iniciativa sorgida al blog de Leblansky i la difusió de Bloguejat, es celebra el Dia del blogaire en crisi, amb la intenció de solidaritzar-nos a amb totes aquelles persones que en algun moment han tingut alguna d'aquestes crisis.

"En els moments de crisis, només la imaginació és més important que el coneixement".
(Albert Einstein)

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
Ja veig que sí, que s'encomana!

:) Bona nit i bona setmana, Joan!

I bona crisi!
31 de maig del 2010, a les 0:17
fanal blau ha dit…
De vegades la crisi, de vegades el temps que ens empaita!
Una abraçada solidària!
31 de maig del 2010, a les 0:30
Sergi ha dit…
I qui no ho ha pensat algun cop? Però aquí estem, tu, que és el que compta.

Per cert, el dia que Einsten va dir aquesta frase estava molt més inspirat que quan va dir l'altra!
31 de maig del 2010, a les 0:41
Garbí24 ha dit…
esperem no agafar el virus
31 de maig del 2010, a les 8:15
montse ha dit…
Imaginació al poder.

Salut!
31 de maig del 2010, a les 9:48
Clidice ha dit…
ai ai ai, que s'escampa com taca d'oli! ;) feliç dia del blogaire en crisi! :D
31 de maig del 2010, a les 11:14
Irianesh ha dit…
Doncs si el teu blog està en crisi...El meu ja està perdut definitivament!! xD Igual et vaig contagiar jo sense voler...
Bé, què hem de fer? esperem que la imaginació es passe per allí algún dia... jajaj
Un beset Joan!!
31 de maig del 2010, a les 11:17
La Senyoreta Reykjavík ha dit…
Crec que vaig a acollir-me a aquesta iniciativa un parell de setmanes...més per falta de temps que altra cosa...Com acabar el curs i no morir en l'intent!!! massa papers...

B7s!!
31 de maig del 2010, a les 12:31
Joana ha dit…
Uffffff si m'ha costat trobar els comentaris, està la lletra tan obscura que no els trobava enlloc.
Molt bona la cita.
Que et recuperes ben aviat de la crisi
31 de maig del 2010, a les 13:45
Thera ha dit…
Bon dia del Blogaire en crisi!!! I que no s'encomani demà!!!
31 de maig del 2010, a les 14:46
onatge ha dit…
Joan no crec qeu sigui contagiosa... De fet jo sóc un gandul frustrat pel treball. I estic convençut que cada persona que ha penjat això al seu blog té un gavadal per explicar... Em semblava que la crisi era verda i se la va menjar un ruc català...

Salut i combat.
onatge
31 de maig del 2010, a les 15:43
joanfer ha dit…
Aviam. Voldria aclarir, en primer lloc, que un servidor no està en crisi blogarie (almenys de moment) jajajaj... Potser ha semblat el contrari, però això només ha estat un post en el que m'adhereixo al dia del blogaire en crisi com a solidaritat amb tots aquells i aquelles que si ho estan...;) Aclarit això:

Carme. Que s'encomani, que s'encomani. Espero que passis tu també una bona setmana, maca!

Fanal. Si no és una cosa és una altra, però l'important és que tot això ens ha de fer sentir-nos mes vius que mai... ;)
Una altra abraçada per tu!

Xexu. I les que passarem. Però tens raó, aquí estem. I que sigui per molt de temps!
hahahaha... estic segur que que sí estava més inspirat, hahahaha... Tens uns punts boníssims, Xexu. És una alegria tenir-te, creu-me! ;D

Garbi. Esperem que no! I si és així que sigui molt passatger! ;)

Montse. Imaginació sempre! Salut!

Clídice. Feliç dia del blogaire en crisi, maca! ;)

Irianesh. Ja veus que el meu no ho està, però amb el teu encara hi ha solucions. I si cal fer-li una atenció assistida exprés, li fem!! jajajaj
Un petonet, Irianesh!

Xiqueta. Doncs em fa molta pena. Mentre sigui només temporal i per veritable necessitat, endavant. Et trobaré a faltar, de veritat... ;)
Petons!

Joana. Doncs mira, ja no tinc crisi! jajajaja... Sento que hagis tingut problemes per trobar-ho... :(
Gràcies per la teva visita i per comentar! ;)

Igualment per tu, Thera. Això de la crisi blogaire hauria de ser com el "se fia" en els bars: "Hoy no se fía, mañana sí!". I al dia següent igual... ;)

Onatge. Jo sempre he pensat que la crisis és un invent dels capitalistes... i visto lo visto no vaig malament encaminat. Tenim moltes coses per explicar i compartir... I per molts de temps! ;)

Salut!
31 de maig del 2010, a les 17:32
Anònim ha dit…
Déu n'hi do la de blocs afegits! els seus impulsors estaran satisfets!
31 de maig del 2010, a les 18:00
Elfreelang ha dit…
Amb crisi o sense som la tira de blocs que hem posat el logo!!!!
31 de maig del 2010, a les 18:29
gerardeli ha dit…
Molt bona la frase de l'Einstein!!!
31 de maig del 2010, a les 20:26
joanfer ha dit…
Albert. De satisfes ho hem d'estar tots, penso. Penso que ha estat una iniciativa magnífica en el que hem sigut un munt! Gràcies! ;)

Elvira. I saps per què? Per què nosaltres en volem riure amb i de la crisi! jajajaj... Bona setmana!;)

Gerardeli. Realment és bona. Avui dia, del que més ens falta sovint, és d'imaginació... ;) Gràcies!
31 de maig del 2010, a les 20:31
Maijo Ginovart ha dit…
No podem estar sempre buidant, hem de parar-nos de quan en quan i gaudir de tot allò que ens nodreix.
Al "No pares, sigue, sigue", ni cas.
Un petonet.
maijo
1 de juny del 2010, a les 17:21
joanfer ha dit…
Tens raó, maijo. Fer una pausa, una aturada, sempre va bé per renovar energies. Ara bé, una cosa molt diferent és estar en crisi. I és en aquests casos quan hem d'estar al costat de qui la pateix... ;)
Un petonet per tu! ;)
1 de juny del 2010, a les 19:21
Nikkita ha dit…
Bueno, tarde pero me uniré a la causa... no se si será contagio o no, pero cuando las musas huyen no hay quién las atrape... :).

Un petonet! ;P
1 de juny del 2010, a les 23:12
joanfer ha dit…
Nunca és tarde si la dicha es buena, Nikkita. Ha sido un bonito acto de solidaridad para todos ellos. Cualquier día de estos también nos puede pasar a nosotros...
Un petonet! ;D
2 de juny del 2010, a les 19:21
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Imatge
Ahir va fer 7 anys de la mort d'en Miquel Martí i Pol. No puc deixar passar aquest dia sense fer-li el meu petit homenatge amb aquest poema seu, que cada dia, sense adonar-me'n, m'el faig una mica més meu... DONA'M LA MÀ Dóna'm la mà per fer camí cap el gran llac dels somnis, dóna'm la mà hi ha un horitzó que ens crida de molt lluny. Tot és pur com el silenci que precedeix el cant i el temps desfà tendrament els rulls que ha de dur al futur desitjat. Dóna'm la mà i així podrem creure altre cop que tot el que hem volgut només espera un gest com si fos el vent que amb el nostre esforç tenaç desfermarem. Dóna'm el cor per compartir projectes i esperances, dóna'm els ulls i que el desig ens marqui un nou destí. Més ençà de la incertesa que ens va marcir la veu els dits pentinen de nou el mar com un símbol viu i fidel. Dóna'm la mà, dóna'm la veu i proclamem que tot està per fer, tot és possible avui, fem sentir...
Més informació

Fent camí

Imatge
Avui, tafanejant per la blogesfera, m'he trobat gratament amb una pàgina que reproduïa la lletra de la cançó "Fent camí" dels "Esquirols". Una cançó composada quan encara no havia ni nascut, però que per un moment m'ha fet viatjar en el temps i recordar, no només que va ser la primera cançó que vaig aprendre a tocar, sinó també els bons moments que vaig passar en una etapa important de la meva vida. I és que, mentre anem vivint, també anem fent camí...        FENT CAMÍ (Esquirols) Fent camí per la vida em tocarà menjar la pols, ficar-me al mig del fang com ho han fet molts, compartir el poc aliment que porto al meu sarró, tant si m'omple de joia com si em buida la tristor. Vindran dies d'angoixa, vindran dies d'il·lusió, com la terra és incerta, així sóc jo. Dubtaré del compromís i a voltes diré no, em mancarà quan calgui, decisió. Però lluny a l'horitzó, ja lliure de l'engany, veuré milers com jo que van vencent la por. ...
Més informació

Encara t’enyorem

Imatge
Va partir abams d'hora, un matí d’hivern per la porta dels més grans. El seu adéu ens va deixar orfes d’un dels més destacats lliurepensadors que havia adoptat el nostre país. Fins l’últim moment, va riure de la seva malaltia i de la mort, amb la mateixa naturalitat i alegria que ho feia quan parlava de la vida.  El seu estil era únic i inconfusible. Aspecte informal, amb camisa arremangada i pantaló ample, sempre aconseguia ser el centre d’atenció gràcies al seu (som)riure embaucador i irònic. Gambada ampla, ferma, caminava d’un cantó a un altre fent gala de la seva capacitat gesticuladora, un virtuosisme en la paraula i un sarcasme tan característic, que de vegades fregava una amable i subtil grolleria. Parlava dels seus orígens, del seu avi a la guerra, de la seva tia àvia soltera (que a més era verge), d’històries que es movien entre la realitat i la caricatura, d’amor breus, de la seva eterna solteria i, sobretot, d’una feina feta a cops de passió. Feia crítica (i que bé que l...
Més informació