Estimat Pepe...
Y hay que caminarhacia la hora perfecta
con la cabeza erguida
y el ritmo justo
que da compás a los sueños...
Así es la cosa. Así de simple.
Un día, no lejano,
habrá que comenzar hacer el equipaje;
porque el viejo tren espera.
Siempre espera.
Pepe Rubianes
Avui fa un any que ens vas deixar. Encara que no t'ho creguis, alguns encara busquem a la secció de teatres del diari la teva tornada als escenaris. No riguis, no... que t'estic veient! Suposo que estaràs content, no, "pedazo de c..."?
Alguns t'hem anat cercant un substitut. Què vols, nen! Ens vas deixar plantat! Però res, per la teva tranquil·litat, no ha hagut manera. Em sembla que ho tenim ben fotut. Al final m'acabaré creient allò que t'escrivia sobre que el teu buit seria difícil de cobrir... També seguim sense trobar amb qui parlar de "La Raó Pura" de Kant, de l'evolució econòmica de l'últim quinquenni, de Schopenhauer, de Bartok Kunderland, de les pràctiques coreoabortives i precopulars en Sudán Sur... Bé, això no sé ben bé si és perquè o no trobem a ningú, o cada vegada en tenim menys ganes, o simplement perquè cada dia ens tornem més ximples.
I aquí la cosa segueix ben fotuda. Entre la crisi, la corrupció, l'atur, les hipoteques i el Fraga que encara ronda per aquí... doncs això. (Per cert, de la teva hipoteca t'havia de dir que gairebé està pagada, ja saps que no volíem que quedessis malament amb "la Caixa".) Però els que aguantem com podem la nostra feina i el dia a dia ho fem amb l'alegria que tu tan bé explicaves, propi de la teva filosofia, i que reflectia tanta realitat (al final d'aquesta carta t'he posat un vídeo perquè te'n recordis de tu mateix, que sé que no et podies veure gaire en directe).
Noi! Estiguis on estiguis, pensa una mica en nosaltres. Però només pensa, eh? Ara no vinguis ni a veure'ns, ni a buscar-nos, ni res d'això. No fotem, eh?
Una forta abraçada.
Comentaris
Era únic i irrepetible.
Me ha encantado esta entrada.
Buen inicio de semana!.
Molts petons.
Era únic i insustituïble, com tu bé dius.
Segur que amb la situació de crisi actual s'estaria c.... en tot, però ens faria riure, això segur!
Gràcies per les teves emotives paraules en recordar-lo Joanfer!
No sé, però em resulta curiós un fet: ja són bastants les dedicatòries com aquesta i homenatges en el que se li parla directament com si estigués encara aqui. Supose que és un sentiment compartit... encara viu dintre nosaltres.
Gràcies Joanfer, un petó Pepe!!
Un petonet ben fort! ;)
Xexu. Ell era llicenciat en Filosofia, encara que no tinc constància de si va exercicir com a tal. Només puc dir-te que n'he tingut molts, moltíssimes professors abans, durant i després de la carrera; però després d'haver-lo vist tantes vegades i llegir-lo allà on sortia, m'ha ensenyat més i he aprés més d'ell que tots els professors que he tingut junts! Ens quedarà sempre a la memòria i en el cor!
Carme. I tant que era únic i irrepetible. El més trist és que encara i hagi gent que sigui capaç d'alegrar-se de la seva mort. Llegeix...
http://politica.e-noticies.cat/un-excandidat-del-pp-celebra-la-mort-de-rubianes-33769.html
Clídice. El temps passa molt depressa per tots. Per això l'hem de viure al màxim, com ho va fer ell...
Petons! ;)
Nikkita. Hubiese estado genial! jajaja... No hubiera dejado títere con cabeza. Y a algunos, buena falta les hubiera hecho un buen rapapolvo de los suyos.
Molts petons per tu! ;)
Garbi. Sí que era especial. I és ben curiós que a mi, al principi, no m'agrada gens! De fet el vaig conéixer fent les onomatopèies, que ha estat el que menys m'ha agradat sempre. Però va ser a la famosa entrevista rècord amb en Toni Soler que em vaig convertir en el seu incondicional...
Una abraçada! ;)
Frannia. Mira, que rigui em podria fer molt feliç. Ara bé, que ho faci amb una cigarreta... Fent servir l'educat vocabulari seu, saps per on li ficava jo la cigarreta?? Doncs això! ;P
Cris. Ostres, gràcies per l'apunt. Sabia que li feien un programa especial a Catalunya Ràdio que no he pogut sentir :(
Vaig ara mateix a buscar mocadors de paper i a llegir-ho... ;P
Un petonet!
Tens molta raó. Ens costa pensar que ja no el podrem veure mai més en directe. M'has fet recordar quan se li va fer l'homenatge al Sant Jordi. Mai havia tingut una sensació com aquella (i no era l'únic). Semblava com si esperéssim de veritat que sortís en qualsevol moment fent de les seves. Ens vam quedar amb les ganes...
Gràcies a tu, Albanta! ;)
Aquest vídeo sempre m'ha fet molt riure, és una bona dosi d'energia!
Gràcies per "re"-compartir-lo ;)
Una abraçada.
Un bonic record per ell, que sigui on sigui, estigui ben acompanyat de somriures i tranquil.litat :)
Però sí, aquesta és de les escenes més bones que té. I també ha estat amb la que et vaig descobrir. Doble plaer, doncs! ;)
Nits. Aquesta faceta seva de trobar-li un punt d'humor de tot (inclús del que ens sembla més negatiu) sempre l'he envejada. I mira que sóc d'estar de broma constantment, però de vegades...
Segur que està ben acompanyat, però, egoïstament parlant, estaria millor acompanyat amb tots nosaltres... ;)
Jo també crec que riuria. I si no, doncs ben segur que m'engegava ben lluny amb aquell posat seriós que posava de tant en tant i després partint-se de riure... jajajja.
M'ha agradat molt.
Bona tarda Joan.
Me'n alegro molt que hagis tornat per aquí.
Una abraçada.
crec que és insubstituible. I de fet, ell sempre serà entre nosaltres, amb el seu somriure tan característic!!
una carta ben bonica!!!
(Sóc adamusic, que estava desficiosa i m'he canviat l'adreça del blog, perdona el lio, però ara és http://ajocdedaus.blogspot.com :)
Amb lo del canvi d'adreça, ara ho entenc. Ahïr vaig veure que havies publicat un nou post, però no em deixava entrar. Ja he près bona nota i el canvi d'enllaç fet! ;)
Un petonet!
No passa res. Mentre tu tinguis clar qui és qui (;P) pot dir-me com volguis. ;)
Petons!