dilluns, 29 d’agost de 2011

A tu, Pere

Pere Boix i Sala (Mataró 1960-2011)

En Pere posseïa la llavor del futur. Quan era molt jove, es va alçar en estat de revolta i mai no va cedir al cansament ni a les represàlies, ni es va acomodar a les renúncies. Ha estat sempre, el seu, un pensament jove, alternatiu, actualitzat, que no envellia.

Li agradava estar a prop de tots els conflictes socials i com si Mataró se li fes petit, sovint agafava el primer tren i baixava a Barcelona per ser present a totes les manifestacions i accions del calendari. Omplia la seva bossa de pamflets i manifestos, de crides a la desobediència, de força revolucionària.

Tenia passió pel coneixement, per la història i per la transformació. Tenia passió pel compromís i necessitava donar resposta a totes les agressions. Estimava la nostra llengua, els nostres Països Catalans, com un projecte de futur. A l'estiu viatjava a Occitània o al Pirineu d'Aragó, només per sentir les darreres paraules vives de les llengües minoritzades. 

Però estimava el seu Mataró i la seva comarca. Va ser present en una infinitat de lluites des finals dels anys setanta. Liderava, molt jovenent, la primera ocupació a Mataró - abans que ocupar s'escrigués amb "k" - quan va crear l'Ateneu amb els seus copanys de l'indepentisme llibertari.

Els qui hem estat amb ell en la seva dimensió de compromís social, omplim el nostre record d'imatges plenes de pancartes i cartells, de grans i petites manifestacions, de carrers plens de dignitat i de pobles en lluita. De converses als carrers, als bars, a les festes, amb l'alegria o amb indignació, amb ironia o transcedència. Els omplim de lluites amb noms concrets del nostre territori: La Cadira del Bisbe - quan en Pere es va llançar a terra davant d'un bisbe desorientat -, La Cisa - quan en Pere cridava amb el megàfon a la porta del xalet dels especuladors -, Les Cinc Sènies, l'Horta Ferrerons, Serra de Marina, Can Fàbregas, Salvem les rieres, Aturem l'ampliació del port... I aquest matiex any 2011 celebrava la vitòria contra els laterals de l'autopista, una lluita que finalment va assolir la dimensió històrica que en Pere havia desitjat. Són històries plenes i obstinades que ere la seva passió per viure.

Aquests darrers mesos en Pere passava davant l'acampada dels indignats. Hauria volgut tenir la força per estar-hi compromès, i no la tenia. Tenia l'enyorança de ser dins els nous temps de revoltes. Era l'enyorança de la lluita per una vida justa perquè en Pere tenia la llavor del futur. Per això tants joves compromesos se li acostaven buscant les fonts, les referències, l'esperit de lluita generosa i humil.

Gràcies a la seva mare per haver-nos donat la seva vida, per haver-lo estimat; res no ha estat en va. Gràcies per la força que li heu donat per travessar la vida i acompanyar-nos en cada lluita il·lusionada.

El seus companys i companyes de lluita...
La lluita continua!



4 comentaris:

fanal blau ha dit...

Quina sort un amic i un company com en Pere.
Trista la seva mort però queda tota la feina i l'empenta que va saber despertar!

Una abraçada per a tu, Joan!

lolita lagarto ha dit...

Ànims Joanfer! voldria dir-te alguna cosa més però no en sé..
una abraçada i un record per a l'amic Pere.

Laura T. Marcel ha dit...

Un bonic homenatge a algú que ha treballat per a tots.
Ànims Joan!

joanfer ha dit...

Fanal. Va ser una sort tenir-lo com a company, certament. Vam poder aprendre molt d'ell... Una abraáda per a tu!

Lolita. Hi ha moments que no calen les paraules. Una abraçada també er a tu... ;)

Laura. Com diria ell mateix, que ha treballat per a tots... i totes!! Gràcies, Laura!