A cau d'orella...

Porque eres linda desde el pie hasta el alma. Porque eres buena desde el alma a mí. Porque te tengo y no. Porque te pienso. Porque eres mía. Porque no eres mía. Porque te miro y muero y peor que muero... "Paseo", un excel·lent curtmetratge que serveix per a rendir homenatge a molts caiguts, independement de quina vinguin, i que ens regala en el minut 7 aquests versos del poema "Corazón coraza", de Mario Benedettii. Interpretat de forma brillant per José Sacristán, la seva posada en escena aconsegueix arribar-nos a l'ànima.

Tal dia com avui, al 1920, naixia Benedetti. Aquell que un dia ens xiuxiuejà, gairebé a cau d'orella, que per estimar de veritat, no estimar... sinó ESTIMAR, en majúscules, s'havia de fer amb valor...

I així, després d'esperar tant, un dia com qualsevol altre vaig decidir triomfar. Vaig decidir no esperar les oportunitats sinó buscar-les jo mateix. Vaig decidir veure cada problema com l' oportunitat de trobar una solució. Vaig decidir veure cada desert com l'oportunitat de trobar un oasi. Vaig decidir veure cada nit com un misteri a resoldre. Vaig decidir veure cada dia com una nova oportunitat de ser feliç... Aquell dia vaig descobrir que el meu únic rival no eren més que les meves debilitats, i que dins d'elles, està l'única i millor manera de superar-les. Aquell dia vaig deixar de ser un reflex dels meus escassos triomfs passats i vaig començar a ser la meva pròpia tènue llum d'aquest present. Vaig aprendre que no serveix de res ser llum si no vas a il·luminar el camí dels altres. Aquell dia vaig decidir canviar tantes coses... Aquell dia vaig aprendre que els somnis són només per fer-se realitat; des d'aquell dia ja no dorm...

M'arriba a les mans aquest vídeo, que porta la sana intenció de fer una aturada i fer-nos reflexionar sobre nosaltres, sobre la nostra vida. I ens parla de la importància dels nostres somnis, de la confiança en nosaltres mateixos, de tot allò que fem i pensem, de quan érem petits i de com ens hem fet grans, de zones de risc i de confort... Potser és un vídeo com tant d'altres de psicologia, però per als que fa un temps que estem deixant de creure en les casualitats, potser és quelcom més... Espero que us agradi i us atreviu, si més no, a seguir somiant...

Quantes vegades havíem treballat a classe la pel·lícula "El Club dels Poetes Morts", veritat? I en especial amb l'alumnat d'últim curs. Avui, però, la notícia és que l'actor que representava al professor Keating, en Robin Williams, he emprès el seu últim viatge. Per aquest paper, entre molts altres, i per ser un actor força estimat, ben segur que serà recordat. Descansi en pau.  Bon viatge, oh, Capità, el meu Capità...  ‪ "Vaig internar-me als boscos perquè volia viure sense pressa.  Volia viure intensament i treure-li tot el seu suc a la vida.  Abandonar tot el que no era vida, per no descobrir,  en el moment de la meva mort, que no havia viscut..."                                                                                 ...

Un llibre és dels millors detalls que pots tenir, no només envers una altra persona, sinó també amb tu mateix. I aquest que m'he auto-regalat per Sant Jordi de la Paula Bonet , és d'aquells llibres que més il·lusió m'ha fet en els últims anys. I us puc ben assegurar que promet i molt! Només la portada ja enamorava, però només obrir-lo, les seves il·lustracions i les diferents històries que les acompanyen, t'acaben de conquerir del tot... I de la no-rosa q m'han no-regalat, no en vull parlar!! ¬¬ "Qué hacer cuando en la pantalla aparece THE END  es un libro sobre finales que llegan repentinamente, sin avisar, que nos parten en dos mitades. También es un libro que habla de finales que se arrastran durante años y que nunca se acaban porque confunden orgullo con recuerdo. Los primeros nos provocan un dolor repentino, desgarrador. Los segundos nos desgastan poco a poco, como si fuéramos precipicios que las olas golpean sin parar mientras cientos de...