A cau d'orella...

Sortint del meu núvol particular per passejar una estona, he volgut passar per aquí per fer un "remember" (que ara està molt de moda) de l'any que ara deixem. Aquí queden moltes coses per revisar, per recordar, per enyorar i també per treure't ni que sigui un tímid somriure. Amb tot allò de bo i allò que no ha estat tan bo, deixarem que les onades de la vida s'emporti aquest any i obri les portes a un de nou que, "visto lo visto", tampoc serà difícil de millorar.  Amb tot el meu afecte i l'estima que sempre hi serà, us desitjo a cau d'orella una molt bona sortida d'any i un feliç, molt feliç, 2013... Petonets i abraçades per tothom Tornarem a ser grans, hi tornarem, quan sortim d'aquesta tempesta, que amaguem rere rostre indiferent, però cou i ens fa sentir que hi tornarem...

A pocs dies del setanta-dosè aniversari del naixement de John Lennon he volgut recuperar, i compartir, un de tants i tants textos i reflexions que ens va deixar en vida. I és que encara avui dia ens fan creure tantes coses... " Ens van fer creure que "el gran amor", només succeeix una vegada,  generalment abans dels 30 anys. No ens van explicar que l'amor no és accionat,  ni arriba en un moment determinat. Ens van fer creure que cadascun de nosaltres és la meitat d'una taronja, i que la vida només té sentit quan trobem l'altra meitat. No ens van explicar que ja naixem sencers, que ningú en la nostra vida mereix carregar en les esquenes la responsabilitat de completar-ho que ens falta. Les persones creixen a través de la gent. Si estem en bona companyia és més agradable.  Ens van fer creure en una fórmula anomenada "dues en un": dues persones pensant igual, actuant igual...  que era això el que funcionava! No en...

Massa temps fa que no escric al blog. Falta d'inspiració, oblit, apatia, deixadesa, qui sap... O simplement que les coses tenen el seu moment i s'ha de deixar que el temps dictamini quin és el camí que ha de seguir aquest blog, si és que realment li toca seguir algun de camí. I parlant de camins, avui "A cau d'orella..." torna per dedicar un post a la cita històrica que avui viurem als Països Catalans. En aquest nou camí que volem encetar, no volem demanar permís per res; ni tan sols volem demanar que ens entenguin. Simplement volem exigir el nostre dret de decidir per nosaltres mateixos en consciència i llibertat. I per tot això, i molt més... MARXEM!! #11s2012 "Els homes no poden ser si no són lliures" (Salvador Espriu)

En l'aniversari del seu naixement, estic seur que Neruda ens recordaria que ens fan falten molts poemes com aquest, per fer-nos sentir que encara estem i estarem molt vius!   Mor lentament qui es transforma en esclau de l'hàbit ,   repetint tots els dies els mateixos trajectes ,   qui no canvia de marca ,  qui no arrisca vestir un color nou i no li parla a qui no coneix . Mor lentament qui evita una passió ,   qui prefereix el negre sobre blanc i els punts sobre les " is" a un remolí d'emocions ,   justament les que rescaten la lluentor dels ulls , somriures de badalls ,   cors a les ensopegades i sentiments . Mor lentament qui no volteja la taula quan es infeliç en el treball ,   qui no arrisca el cert per l'incert per anar darrere d'un somni ,  qui no es permet almenys una vegada a la vida ,  fugir dels consells sensats . Mor lentament qui no viatja , qui no ...

No la conec, ni tampoc l'he vista mai. Tampoc sé com és, ni he parlat mai amb ella. No sé pràcticament res d'aquesta persona. L'únic que sé és que es diu Núria Fusté Massana, que acaba de perdre la seva feina de mestre en una escola, com molts companys i companyes aquest curs, i que ha tingut la genial idea de fer un vídeo-currículum que està sent tot un éxit a les xarxes socials. Aquí us el deixo perquè el disfruteu i perquè pogueu comprovar també de quina forma, i amb quina passió, i alhora tan poc valorada, vivim molts i estimem la "professió" de mestres i professors. Avui és la Núria, demà qui sap si podem ser qualsevol de nosaltres..

Demà, la xiqueta se'ns fa gran... I és que la xiqueta, l'Alba del blog "Sol de mitjanit a Reykjavík" , treu a la llum el seu primer llibre de poesia amb aquest mateix títol. Doncs sincerament, ja trigava... I és que tan sols amb vint-i-pico d'anys (és de mal gust revelar l'edat d'una senyoreta...) ha demostrat un talent pel noble art de l'escriptura que en poca gent he pogut veure. Amb una expressió sense manies, sense tabús, directe, culpidor, però alhora encisador, ha sapigut transmetre tot un món interior i conquistar, des d'un primer moment, a tots aquells que la vam descobrir farà ja més de dos anys. Qui la llegeix, és com un amor a primera vista... No hi ha escapatòria possible! A partir d'ara la podrem seguir disfrutant, a més a més, en un nou format amb la publicació de la seva obra. I espero que podem seguir gaudint d'ella també, abans que se'ns transformi en un Umbral, volguent només parlar si és del seu llibre...

Em costa imaginar-te absenta per sempre. Tants de records de tu se m'acumulen que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te. No vull parlar-te amb veu melangiosa, la teva mort no em crema les entranyes, ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure; em dol saber que no podrem partir-nos mai més el pa, ni fer-nos companyia; però d'aquest dolor en trec la força per escriure aquests mots i recordar-te. [...] Des d'aquests mots molt tendrament et penso mentre la tarda suaument declina. Tots els colors proclamen vida nova i jo la visc, i en tu se'm representa sorprenenment vibrant i harmoniosa. No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-te absenta per sempre.                                               (Lletra a Dolors de Martí i P...