A cau d'orella...

Llegint el bloc de l'amic i company Joan Jubany , m'he trobat en el seu últim article un vídeo més que interessant que ha aixecat certa polseguera als EUA. Reprodueixo el vídeo i l'article de forma literal. "El Fons Mundial de la Natura (WWF) s'ha vist obligat a negar l'autoria d'un vídeo publicitari que té per objectiu sensibilitzar sobre la protecció del medi ambient. El clip és una ficció publicitària que compara els atacs de l'11-S a les Torres Bessones amb els desastres naturals i les agressions de la humanitat al medi ambient. Ha creat molta controvèrsia als EUA i per això l'entitat ecologista se n'ha desmarcat i assenyalant que es tracta d’una campanya no autoritzada, tot i que a la part superior dreta es pot veure el logotip de l’organització, un gran ós panda. El text de l’anunci compara els atacs de l’11-S amb un tsunami en recalcar que un fenomen natural d’aquestes característiques mata cent vegades més que un atac com el que va ...

És impressionat el que pot arribar a aconseguir un personatge mediàtic com Oprah Winfrey:  ajuntar més de dues mil persones per ballar una coreografia de forma extraordinàriament coordinada. El vídeo que podrem veure seguidament demostra, una vegada més, que la capacitat humana per aconseguir allò que ens proposem és gairebé infinitat. Si per tot el que fem dia a dia posessim el mateix interès, el món, segurament, funcionaria d'una forma ben diferent...

Si us diguessin que us queden dos mesos de vida, què faríeu? Com viviríeu les vostres últimes setmanes? Com que m'agrada "muntar-la" a classe de tant en tant (i, d'això, no m'hi puc estar), aquesta ha estat la pregunta que els hi he fet als de 3r i 4t aquest matí. Els primers, que han rebut aquesta gerra d'aigua freda a primera hora, han despertat de cop. Alguns es miraven entre ells i a d'altres semblava que sel's hi sortirien els ulls de la cara (hagués pagat el que fos pel seu pensament). Amb tot el murmuri inicial, ha estat inevitable poder sentir un - "jopé" profe, com preguntes això a aquestes hores!-. I és que no m'estranya. Si jo hagués tingut un profe així, no sé què li hagués dit... Amb els de quart ha estat diferent. Era mig matí, estaven ben desperts i, a més, comptaven amb l'avantatge que ja havíem tractat el tema anteriorment. Tot i així, i valorant a posteriori que potser no s'havia tret tot el "suc" que...

Aquesta tarda he rebut un e-mail d'una ex alumna de l'any passat, la Marta Garcia. M'explicava que el seu nou professor de Filosofia li havia passat un text a classe que li havia arribat, i que desitjava que a mi també m'arribés de la mateixa manera. Realment ho ha fet. El text és una mica llarg, però la història que explica val molt la pena. "Sir Ernest Rutherford, president de la Societat Real Britànica i Premi Nobel de Química al 1908, explicava la següent anècdota: Fa algun temps, vaig rebre la trucada d'un col·lega. Estava a punt de posar-li un zero a un estudiant per la resposta que havia donat en un problema de física, malgrat que aquest afirmava amb rotunditat que la seva resposta era absolutament encertada. Professors i estudiants van acordar demanar l'arbitratge d'algú imparcial i vaig ser triat jo. Vaig llegir la pregunta de l'examen i deia: "Demostri com és possible determinar l'alçada d'un edifici amb l'ajuda d...

Hi ha moments a la nostra vida que te'n adones de la importància dels records. Els records són moments, petits instants de la nostra vida, que passen per la ment com si fossin petits curtmetratges en blanc i negre, més o menys entrellaçats. Uns són alegres; d'altres més tristos. D'un bon grapat d'ells ens agradaria tornar-los a viure; d'uns pocs (o molts), no voldrien ni recordar-los. Però allà hi són. Perquè són part de la nostra ment i de nosaltres mateixos. Gràcies a ells "arxivem", com si d'un àlbum de fotos es tractés, les nostres grans i petites experiències. Els nostres èxits i els nostre fracassos. Els nostres amors i els nostres desamors... I tots ens han servit per ser com som; i de tots n'hem après alguna cosa. Però què passa quan aquests records comencen a difuminar-se, a diluir-se? Què passa quan sembla que ja no existeix el passat i que el present l'oblidarem? Què passa quan arriba el moment que només sabem dir "què és això...

Escrit per la Maria del Mar Sánchez Percibes lo que ves, lo que oyes, lo que sientes…. Y con todo eso te haces tu composición de la realidad. Pero hay algo más, que es lo vivido, los recuerdos, las propias experiencias... Que son las propias; tintadas también del campo visual de las personas que son importantes para ti. Pero tú también influyes en ellas. Y aquí tenemos entonces el "poti-poti" asegurado. Como quiera que cada uno vive lo propio, tintado de sus propios recuerdos, al compartirlos juntos, tendrás una percepción común compuesta de los recuerdos comunes, aunque teñidos de la propia personalidad... Así que no hay experiencia igual, no hay recuerdo igual, no hay vivencia igual ... Suerte del diálogo, del lenguaje, de la comunicación... El malentendimiento está continuamente presente, en base a todo lo que estoy comentando. Sin contar con las teorías cuánticas y metafísicas de la propia realidad, cada uno se la construye a través de los propios pensamientos (...

M'ha cridat molt l'atenció, llegint avui el diari "La Vanguardia", la introducció d'un article ("Todos contra la izquierda") del seu corresponsal a Berlín, Rafael Poch, que parlava sobre l'augment de popularitat del partit alemany "l'Esquerra". L'article comença de la següent manera:  "En la Europa de hoy hay una línea de marginalidad que comienza a la izquierda de la socialdemocracia . Más allá de ella, están los soñadores y perdedores [...]" No voldria, ni molt menys, descontextualitzar aquest fragment de l'article sencer que, per altra banda, m'ha semblat interessant i desenvolupa molt bé el tema. Però sí m'agradaria dir al respecte que, sense conèixer el treball de l'autor, i desconeixent si el fragment correspon o no amb la seva ideologia política, el considerar dins la marginalitat als que no comparteixen l'ideal únic del neoliberalisme -perquè hem de recordar que la socialdemocràcia l'acc...