Una dona és una dona...
Tal dia com avui, i tal dia com demà, es compliria tot just deu anys que em vaig casar. Com passa el temps, per favor!! I dic tal dia com avui, i tal dia com demà, perquè vam ser d'aquells que vam celebrar un dia la cerimònia legal, i al dia següent l'acte social de pompositat i festa que tots i totes coneixem. El dia, això sí, per no oblidar (en el bon sentit, ja s'entén).
I casualment avui a classe parlàvem de com ens vèiem d'aquí uns anys i sobre la capacitat que té l'ésser humà de tenir projecció de futur, de crear i construir la nostra pròpia vida, per ser els veritables protagonistes d'ella. I m'ha fet gràcia, perquè la gran majoria es veia amb parella estable, amb fills (o no), amb una bona feina, una vivenda... És a dir, les mateixes il·lusions que tots i totes hem tingut alguna vegada. La mateixa que jo tenia tot just fa deu anys.
Però, sovint, les coses no surten com voldríem, i de vegades val més la pena que sigui així. No sé realment com estaré d'aquí deu anys, però sí sé com estic ara. I la veritat és que puc donar gràcies per moltes coses: per la feina que tinc, pel piset on visc, dels amics i amigues, per la família... I això no tothom pot dir-ho.
I a nivell de parella, doncs què voleu que us digui... Després d'un matrimoni, una altra relació més o menys duradora, rolletes, "rollazos" i alguna història que no anava enlloc, i veient el panorama, no em surt una altra cosa que dir "virgencita, virgencita..." que em quedi com estic!
I és que cada vegada que miro al meu voltant, veig que el tema de la parella és complicat, molt complicat. Però caient en tòpics molt tòpics, no sé si serà perquè els homes som massa simples o són les dones que són massa complicades, però en qualsevol cas, interioritzant la meva possible simplicitat, m'atreviria a cantar amb els Amics de les arts la "frase magistral" d'en Jean-Luc Godard:
"Una dona és una dona. No et preocupis, tan se val..." (Em dóna ganes de cantar-la amb ells i tot!)
Comentaris
No crec que els homes sigueu simples, ni tampoc que les dones siguem complicades.
Potser és qüestió de sinèrgies, sense renunciar a un mateix.
Què complexes les relacions de parella, tens raó. Però hi ha tantes maneres d'estimar!
Una abraçada, joan!
Jo seguiré provant i creient que és possible, perquè malgrat és difícil la vida de parella, les compensacions que dóna són molt grans. No sempre ensopeguem amb una persona viable per nosaltres, això sí. I sobretot, del que imaginem al que acaba sent, sempre hi ha un món!
Xexu. Sabia que t'agradaria el post ni que fos només per la canço. La veritat és que a mi aquesta gent també m'han sapigut guanyar! ;)
Tens raó quan parles de les compensacions que dóna estar en parella. Però també ho són l'estar sol. I d'això hauríem d'aprendre tots i totes. Tota la resta, ja vindrà si ha de venir...
Maria. El teu comentari m'ha fet enrecordar-me de la frase cèlebre de la pel·lícula Forrest Gump: La vida és com una capsa de bombons... mai no saps què et tocarà! Suposo que la vida en parella és una mica semblant, amb l'avantatge que sempre podràs fer quelcom per fer-la millor.
Elfreelang. Tens raó. Però un comença a estar fart de donar voltes i voltes per no anar enlloc. Ara toca aturar-se una mica per poder mirar les coses de diferent manera... Una altra abraçada per tu!
Kika. L'acudit és boníssim! No podia parar de riure la primera vegada que el vaig senti... ;)
Audrey. No, Audrey, no et diré pas innocent. Jo també penso una mica com tu. En el meu cas, però, ja fa uns quants mesos que no m'importa tenir aquesta tapa (mira que m'ha costat fer que no em surti un acudit fàcil amb la paraula "olla", eh? hahaha!!:P)
Clídice. No sé si aquesta concepció serà generalitzada o no, però el que encara se'ls està venent a les noves generacions és un futur amb la família perfecta, el treball perfecte,... Conservadors o no, m'estimo més que tinguin il·lusions com aquestes, a que ens trobem respostes del tipus "no ho sé" o "no m'importa", que n'hi ha...
Per cert, em va agradar molt veure't l'altre dia! ;)