El de las zapatillas

Com NO passar desapercebut en un casament?

Les directrius són molt clares i no pots saltar-te ni un dels consells que tot just us ensenyaré:

D'entrada has d'estar convençut que vas a posar-te guapo, molt guapo. Perquè "tu lo vales"!
Després agafes i et poses el vestit nou més elegant (de rebaixes), que tot just t'acabes de comprar per l'esdeveniment.
Escull la millor corbata que tinguis, encara que només tinguis una, però que sigui la millor.
Busca la camisa més maca i més adient que tinguis penjada a l'armari.
Els calçotets, com no... els més sexis! (Que mai sap...)
Pentina't d'aquella forma que només Jorge Clooney i tu sabeu fer.
Perfuma't tot sencer amb aquell nou perfum que t'has comprat.
Mira't al mirall assajant aquell posat de seducció que només tu saps fer i...

... finalment... perquè sense això no tens garantia d'èxit, és necessari i imprescindible que agafis aquelles precioses sabates noves que també t'acabes de comprar (de rebaixes, com no), i te les deixis descuidades a casa teva que la tens en aquell moment a més de tres-cents encabronats i fotuts kilòmetres de distància, i no tinguis altre remei que posar-te aquelles úniques sabatilles que portes i que són les més roïns, les més velles i les més horteres que et puguis imaginar.

Seguidament, només ho expliquis amb els més íntims, amb aquells que segur trobaràs el recolzament necessari per la situació i saps que romandran amb la màxima discreció possible. I quan passin unes hores, quan el casament passi de ser un casament a ser la gran bacanal, relaxa't i transmet a un més ampli grup de gent la felicitat plena que tens de que ningú s'hagi assabentat del "petit detall insignificant". De forma immediata, podràs contemplar com comencen tots a descollonar-se i et confien, no només que tothom s'havia adonat, sinó que també has estat la comidilla del casament (comidilla discreta, això sí...) i l'honor que t'hagin posat el sobrenom de "el de las zapatillas"...

És en aquell moment quan comprovaràs que l'objectiu de NO passar desapercebut s'haurà assolit...

Sabeu aquella dita que diu "Senyor, cuida'm dels meus amics, que dels meus enemics ja me'n cuido jo"? Doncs estic plenament d'acord!

Això sí... a aquests impresentables, no els canviaria per res del món.

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
je, je, je... això és de veritat, oi?

Tu, amic, "el de las zapatillas" escolta'm: ets genial!
13 de setembre del 2011, a les 19:20
Idoia Laurenz ha dit…
Jajajajaja, quina alegria llegir-te desprès de l'estiu. Mira, a mi m'agraden els homes amb texans, samarreta negre, despantinats i amb bambes. Jo en canvi, sempre vaig com per a anar de cassament. Per mi que anaves GUAIIII.
Petons
13 de setembre del 2011, a les 19:33
La Senyoreta Reykjavík ha dit…
hahahahahahahaha...Peter, el de las zapatillas :P

Eres molt gran!! Vull document gràfic!
13 de setembre del 2011, a les 19:52
Maijo Ginovart ha dit…
La indumentària tampos és tan important. segurament que els teus amics en el fons pensen així. Guapo!
14 de setembre del 2011, a les 9:14
Laura T. Marcel ha dit…
Més d'un t'estava envejant perquè els seus peus no estaven tan comodament calçats com els teus!
14 de setembre del 2011, a les 15:43
joanfer ha dit…
Jopeta!! Però que he dit perquè penseu que això m'ha passat a mi??m Si a mi no em passa mai aquestes coses... ;P

Carme. Verídic com la vida mateixa. I la més genial de totes... tu!! ;)

Idoia. L'alegria és meva per tornar-te a veure per aquí.
Estic segur que et posis el qu et posis aniràs guapíssima! ;) I si jo anava guai, bé si m'haguessis mirat de sabatilles cap a munt... anava resulton! hahahah (és que no tinc àvia... ;P) Petons!!

Xiqueta. Jo també t'estimo... però molt, molt! ¬¬
I que sàpigues que m'estic encarregant personalment de fer desaparéixer qualsevol document gràfic! ;P

Maijo. La veritat de la bona és que es van comportar. No deurien voler fer llenya de l'arbre caigut, hahahah. Guapa tu! ;)

Laura. D'això pots estar segura. Aniria ridícul, però de còmode... ufff!! hahahah
14 de setembre del 2011, a les 23:07
Rokins ha dit…
:-D, :-D
Jo sóc de les que em fa molta mandra anar a casaments i despres i la roba! buf! tot plegat un bon xou! millor quan passen coses espontanies i divertides com aquesta que salten una mica el protocols...
15 de setembre del 2011, a les 8:24
zel ha dit…
Jo tampoc estic a gust en un casament, i el darrer vaig fer servir unes sabates que m'havia posat 100 vegades!
17 de setembre del 2011, a les 19:22
joanfer ha dit…
Rokins. El meu problema és que ja no recordava l'última vegada que vaig haver-me de posar d'etiqueta (últimament sembla que només em convidin a divorcis, hahah :P). I la pèrdua de costum és el que té, que sempre se t'acaba oblidant alguna cosa. I tens raó, millor que passin aquest tipus de coses divertides... però sobretot si no et passen a tu! ;P

Zel. Doncs jo les "sabates" que vaig portar també me les havia posat més de 100 vegades... però no precisament en casaments!! hahaha
18 de setembre del 2011, a les 23:11
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Imatge
Ahir va fer 7 anys de la mort d'en Miquel Martí i Pol. No puc deixar passar aquest dia sense fer-li el meu petit homenatge amb aquest poema seu, que cada dia, sense adonar-me'n, m'el faig una mica més meu... DONA'M LA MÀ Dóna'm la mà per fer camí cap el gran llac dels somnis, dóna'm la mà hi ha un horitzó que ens crida de molt lluny. Tot és pur com el silenci que precedeix el cant i el temps desfà tendrament els rulls que ha de dur al futur desitjat. Dóna'm la mà i així podrem creure altre cop que tot el que hem volgut només espera un gest com si fos el vent que amb el nostre esforç tenaç desfermarem. Dóna'm el cor per compartir projectes i esperances, dóna'm els ulls i que el desig ens marqui un nou destí. Més ençà de la incertesa que ens va marcir la veu els dits pentinen de nou el mar com un símbol viu i fidel. Dóna'm la mà, dóna'm la veu i proclamem que tot està per fer, tot és possible avui, fem sentir...
Més informació

Fent camí

Imatge
Avui, tafanejant per la blogesfera, m'he trobat gratament amb una pàgina que reproduïa la lletra de la cançó "Fent camí" dels "Esquirols". Una cançó composada quan encara no havia ni nascut, però que per un moment m'ha fet viatjar en el temps i recordar, no només que va ser la primera cançó que vaig aprendre a tocar, sinó també els bons moments que vaig passar en una etapa important de la meva vida. I és que, mentre anem vivint, també anem fent camí...        FENT CAMÍ (Esquirols) Fent camí per la vida em tocarà menjar la pols, ficar-me al mig del fang com ho han fet molts, compartir el poc aliment que porto al meu sarró, tant si m'omple de joia com si em buida la tristor. Vindran dies d'angoixa, vindran dies d'il·lusió, com la terra és incerta, així sóc jo. Dubtaré del compromís i a voltes diré no, em mancarà quan calgui, decisió. Però lluny a l'horitzó, ja lliure de l'engany, veuré milers com jo que van vencent la por. ...
Més informació

Encara t’enyorem

Imatge
Va partir abams d'hora, un matí d’hivern per la porta dels més grans. El seu adéu ens va deixar orfes d’un dels més destacats lliurepensadors que havia adoptat el nostre país. Fins l’últim moment, va riure de la seva malaltia i de la mort, amb la mateixa naturalitat i alegria que ho feia quan parlava de la vida.  El seu estil era únic i inconfusible. Aspecte informal, amb camisa arremangada i pantaló ample, sempre aconseguia ser el centre d’atenció gràcies al seu (som)riure embaucador i irònic. Gambada ampla, ferma, caminava d’un cantó a un altre fent gala de la seva capacitat gesticuladora, un virtuosisme en la paraula i un sarcasme tan característic, que de vegades fregava una amable i subtil grolleria. Parlava dels seus orígens, del seu avi a la guerra, de la seva tia àvia soltera (que a més era verge), d’històries que es movien entre la realitat i la caricatura, d’amor breus, de la seva eterna solteria i, sobretot, d’una feina feta a cops de passió. Feia crítica (i que bé que l...
Més informació