Carpe diem

Era una nit freda de fa gairebé vint anys. Havia quedat amb els amics per anar a veure l'estrena d'aquella pel·lícula que, sense saber-ho, em marcaria per sempre. Vaig gaudir, vaig riure i, fins i tot, vaig emocionar-me fins plorar.

Acabada la sessió, vam sortir del cinema sorpresos, impactats, amb l'adrenalina pels núvols. "Carpe diem!", cridàvem pel carrer amb la nostra inocència de joventut. Aquella frase realment ens havia arribat. Havíem captat la indirecta. Entendre i assumir com a propi un missatge en una edat, en la que l'únic que tens clar és a quina hora t'havien dit els pares que havies de ser a casa (i més val que fos així...), era, si més no, com haver trobat de forma prematura un gran tresor. Ens vam prometre que seríem capaços d'aplicar aquesta filosofia a les nostres vides i no renunciaríem a compartir aquest tresor amb qui sigui.

Què fàcil ha estat això últim... Quins grans discursos! Quines lliçons magistrals sobre el sentit de la vida! Quins magnífics consells sobre "el viure cada moment com si fos l'últim" i l"'aprofitar cada instant amb un somriure"... I què bé ens hem sentit! Però, de què serveix tot això si a l'hora de la veritat no ets capaç d'aplicar-t'ho a tu mateix en el moments menys dolços de la teva vida? Aquells moments, on precisament el "viu el moment" té el seu veritable sentit i ha d'estar més que mai, és quan menys el tenim present. Per què ens costa tant predicar amb l'exemple i viure com pensem? Potser és perquè no tenim realment assumit aquest esperit, aquesta filosofia? O potser és que realment viure així és una autèntica utopia?...

Amb respostes o sense, però amb la certesa que el temps i la vida passa sense fer-nos cap pregunta, no podem permetre'ns el luxe de no "llençar-nos" a viure.