Viure sense viure

No hem deixat de veure i escoltar, durant aquests dies, el cas de l'Eluana. La seva història són d'aquelles que no deixen indeferent a ningú.

Un accident de cotxe, fa ja disset anys, la va deixar prostrada en un llit en estat vegetatiu irreversible. L'Eluana va deixar de viure... però sense haver de morir. Va deixar de gaudir (i també de patir) de tot allò que la vida ens dóna i que tant sols tenim si som vius. Ja no riu, no plora, no parla, no escolta, no pot tocar...; simplement, ja no sent res. Val la pena viure d'aquesta manera?

La polèmica sobre l'eutanàsia torna a l'escena social. Però no ens enganyem, no és només un conflicte moral de la societat, també és una disputat més entre progressistes i conservadors. Però ara mateix no entrarem en aquest tema.

Quan et trobes amb una situació tan injusta com aquesta et venen massa preguntes al cap sense resposta. Però hi ha una que segurament ens l'hem fet tots alguna vegada: "Si fos jo l'Eluana, què voldria realment?". Jo, personalment, voldria morir. No perquè no m'estimés la meva vida, sinó perquè penso, en primer lloc, que tinc tot el dret de decidir què és el que vull (i de pas deixo constància, per sí de cas... i toco fusta!). I segon, perquè considero que mantenir-me viu mitjançant unes màquines no és el meu ideal de vida, precisament. Jo no voldria viure sense viure.

Però des del punt de vista de l'ètica, quina és la actuació més correcte? On és la barrera d'allò que està bé o malament? Mantenir una persona en aquestes circunstàncies amb la conseqüent degradació física sense que hi hagi cap tipus d'esperança per la seva curació, i el conseqüent patiment de la família, o prendre la fatal decisió de deixar-la morir? Realment és una "patata calenta" en la que la Filosofia, des de l'àmbit de la bioètica, ha de prendre un posicionament clar i contundent.
En aquest cas, però, no hi havia cap excusa. Ella havia deixat ben clar que, en un cas així, voldria morir. Perquè no s'ha respectat en disset anys la seva volutant? Perquè la família ha hagut d'aguantar i veure estoïcament com a la seva filla se li anava la vida d'aquesta forma? La defensa de la vida en aquesta circumstàncies, de vegades, frega allò irracional. I a més, quan molts dels que tenen postures tan radicals són capaços de recolzar la pena de mort. Pura esquizofrènia...

Mentre acabava aquest article, m'arriba la notícia de la seva mort. Era d'esperar, però. Feia tres dies que havien deixat de subministrar-li els aliments que necessitava per sobreviure (perquè el que feia la Eluana era, veritablement, sobreviure).

Eluana, allà on siguis (si és que hi ets en algun lloc), ara sí que et deixem descansar tranquila...