Tornem a la caverna

Tenia setze anys quan una professora de l'institut ens va explicar un “conte”. Explicava la història d'uns homes que vivien en una cova tancats i lligats de peus, mans i coll. A més, jeien obligats mirant a una de les parets que hi havia i, molt de tant en tant, veien com apareixien unes figures humanes il·luminades gràcies a un petit foc. Aquesta era, per a ells, la seva realitat. Però un bon dia, un d'ells va aconseguir sortir de la cova i va descobrir que la realitat del món era molt diferent de com ell la coneixia. Va córrer a l'interior de la cova per comunicar als seus companys captius el que havia experimentat, però la reacció dels companys, que no van creure que hi podia haver quelcom més enllà del que ja coneixia, va ser matar-lo. Efectivament, aquest conte no és un altre que “El Mite de la Caverna” de Plató. Amb aquest mite, el filòsof grec va intentar explicar el seu “món de les idees”, la idea del Bé, la Saviesa i, com no podia ser d'una altra manera, de quin havia de ser el paper del filòsof a la societat.

Avui, aquest “conte”, s'està fent realitat. En un moment en el qual el sistema educatiu està, diuen, en hores baixes (baix nivell de l'alumnat, poca cultura de l'esforç, poca capacitat per estudiar, per pensar... i, amb l'afegit del desànim i desmotivació del professorat –que, per cert, està en peu de guerra per la implantació de LEC, on la privatització de l'escola pública és un dels seus grans objectius–), voler sacrificar la Filosofia com a assignatura és, certament, un despropòsit que no resol cap problema i que ens obliga a tornar a la cova que descrivia Plató. La reducció d'hores que Ensenyament està duent a terme de cara al curs que ve, convertint l'assignatura en una “maria”, és només l'inici del final de la Filosofia.

Amb això no vull dir, ni molt menys, que la Filosofia sigui la solució. Però sí que no es pot prescindir d'ella. Quantes vegades ens han preguntat: “Però la Filosofia, per a què serveix?”. Doncs serveix, pel seu contingut i pel seu mètode, per educar persones que siguin crítiques amb el món; a desenvolupar les capacitats de pensament; crear lliure pensadors amb valors, amb justícia... i amb seny.

Ben mirat, però, potser això mateix és el que busquen: que ens quedem a la nostra caverna i amb la seva realitat. Les mobilitzacions, afortunadament, no s'han fet esperar a Catalunya ni tampoc a la resta de l'Estat. I així continuarem, ja que no està tot perdut. Tant de bo els nostres polítics vulguin rectificar.

Comentaris

Eva ha dit…
No puc estar més d’acord amb el que dius, sacrificar la filosofia seria una gran errada, com deia Socrates: “la filosofia és la recerca de la veritat com a mesura del que la humanitat ha de fer i com a norma per a la seva conducta” , és una pena uns quants no ho sàpiguen veure. T’animo a que continuïs lluitant pel que creus!!!
Eli ha dit…
Ei wapu! Felicitats!!! Quin blog més xulo, i més currat!
La veritat és que el món de la filosofia sempre m'ha interessat, però sempre l'he trobat tan complex...
Espero que aquest blog sigui tot un èxit, i em permeti poder conèixer una miqueta més aquest món!!
Molts petons i a veure si ens veiem!!
Eli
Xevi Safont-tria ha dit…
La paraula pot ser una bona eina per trencar la foscor de la caverna, la paraula va més enllà de les dues dimensions, en té tres o fins i tot una quarta que no coneixem...
endavant amb el bloc i les teves paraules.

Xevi Safont-tria
SILOE ha dit…
Encantada de leerte... aunque supongo entenderas que para una castellano parlante es algo complicado entender en su totalidad la forma escrita del catalan... prometo esforzarme en leerte, ademas de comprenderte...
PREGUNTA¿ VISITASTE MI BLOGSPOT?....Un beso, Paz.
Jordi Beltran ha dit…
Benvingut al món bloguer!
CRISTINA ha dit…
Hola Joan!! Enhorabona pel blog!!.. Tens tota la raó... cada cop aquesta societat va més encarada a l´ambició del poder, triunfar, lo rapid, lo practic, beneficis "un,dos,tres ja"!!!.... És una pena que els humans cada cop ens preocupem menys en pensar, profunditzar, buscar motius i perques de la nostra exitencia, de la VIDA... però bé... confiem que sempre quedarà gent que no pugem al tren dels ulls envenats, oi?... Molta sort!
Una abraçada i a reveure!

Cristina

Entrades populars d'aquest blog

Recordant Martí i Pol

Encara t’enyorem

Quan vaig estimar-me de veritat