dimarts, 22 de juny de 2010

Aprendre


Després d'un temps, un aprèn la subtil diferència
entre sostenir una mà i encadenar un ànima.
I un aprèn que l'amor no significa ficar-se al llit 
i una companyia no significa seguretat.
I un comença a aprendre... 

Que els petons no són contractes i els regals no són promeses, 
i un comença a acceptar les seves derrotes amb el cap alt i els ulls oberts.
I un aprèn a construir tots els seus camins en l'avui, 
perquè el terreny de matí és massa insegur per a plans... 
i els futurs tenen una forma de caure en la meitat. 

I després d'un temps un aprèn que si és massa, fins a la calor del sol crema. 
Així que un planta el seu propi jardí i decora la seva pròpia ànima, 
en lloc d'esperar que algú li porti flors. 
I un aprèn que realment pot aguantar, que un realment és fort, que un realment val, 
i un aprèn i aprèn... i amb cada dia un aprèn. 

Amb el temps aprens que estar amb algú perquè t'oferix un bon futur,
significa que tard o d'hora voldràs tornar al teu passat. 
Amb el temps comprens que només qui és capaç d'estimar-te amb els teus defectes, 
sense pretendre canviar-te, pot brindar-te tota la felicitat que desitges. 

Amb el temps t'adones que si estàs al costat d'aquesta persona 
només per acompanyar la teva solitud, 
irremediablement acabaràs no desitjant tornar-la a veure. 
Amb el temps entens que els veritables amics són contats, 
i que el que no lluita per ells tard o d'hora es veurà envoltat només d'amistats falses. 

Amb el temps aprens que les paraules fetes en un moment d'ira
poden seguir llastimant a qui vas ferir durant tota la vida. 
Amb el temps aprens que disculpar qualsevol ho fa, 
però perdonar és només d'ànimes grans. 

Amb el temps comprens que si has ferit a un amic durament, 
molt probablement l'amistat mai tornarà a ser igual. 
Amb el temps t'adónes que encara que siguis feliç amb els teus amics, 
algun dia ploraràs per aquells que vas deixar anar. 
Amb el temps t'adónes que cada experiència viscuda amb cada persona és irrepetible. 

Amb el temps t'adónes que el que humilia o menysprea a un ésser humà, 
tard o d'hora sofrirà les mateixes humiliacions o menyspreus multiplicats al quadrat. 
Amb el temps aprens a construir tots els teus camins en l'avui, 
perquè el terreny del matí és massa incert per a fer plans. 

Amb el temps comprens que apressar les coses o forçar-les que passin 
ocasionarà que al final no siguin com esperaves. 
Amb el temps t'adones que en realitat el millor no era el futur, 
sinó el moment que estaves vivint just en aquest instant. 

Amb el temps veuràs que encara que siguis feliç 
amb els que estan al teu costat, 
enyoraràs terriblement als que ahir estaven amb tu 
i ara s'han marxat. 

Amb el temps aprendràs que intentar perdonar o demanar perdó, 
dir que estimes, dir que estranyes, dir que necessites, dir que vols ser amic, 
davant una tomba, ja no té cap sentit.

Però desafortunadament, solament amb el temps... 

Jorge Luis Borges

dissabte, 19 de juny de 2010

Reflexions

Avui m'he aixecat especialment reflexiu. Sempre per aquestes dates tinc una certa tendència a mirar enrere i fer balanç de com ha anat el curs, com ha anat l'any a nivell personal... A més, venen uns dies també que poden arribar a ser difícils: tancament de curs, memòries, el comiat de l'alumnat que marxa de l'escola i també l'arribada d'unes vacances que, contràriament a com me les havia planificat, es presenten amb massa temps lliure. I no sé si m'interessa tenir massa temps lliure. Tot un munt de neguits afegits als que vas arrossegant dia rere dia i que fa que, de vegades, no siguis capaç de suportar-te ni tu mateix.

I m'adono que, a trets generals, i a diferència d'anys anteriors, no ha estat un any especialment bo anímicament parlant. No vaig començar bé i tampoc sembla que l'acabament d'aquest pugui tenir millor pinta. I no dic que no m'hagin passat coses bones, ni viscut experiències positives, ni conegut gent que m'aporti. Però sí és cert que la sort, el ànims, no han estat els meus millors aliats.

N'hi ha que diuen que penso molt; massa. I probablement sigui així. Sóc una persona molt exigent amb mi mateix i això fa que pensi i repensi tot el que faig, tot el que penso, tot el que sóc.... Però si haguéssim de fer una fusió entre la teoria cartesiana i la lògica aristotèlica, podríem dir que, si Descartes deia que pensar és existir, podríem deduir, d'una forma lògica, que si penso massa, també existiré massa. Serà això, que existeixo massa...

Tinc la sensació que venen èpoques de canvis. Algunes, perquè tinc la necessitat de fer-les; d'altres, no dependeran exclusivament de mi. No sé tampoc si serà un canvi de rumb, o simplement un canvi de marxa per seguir fent camí sense la necessitat d'anar contínuament a ralentí. Inclús aquest blog sembla com si em demanés canvis, renovacions d'idees, aportacions més originals, més pròpies, abans de no caure en l'abisme i acabar tancant-lo.

Tot és començar, diuen. És curiós que en el post d'homenatge a Saramago que vaig fer ahir, i mentre l'escrivia, com una frase, una simple frase, em va fer pensar tant i tant... "Començar pel principi!". La reflexió posterior em va semblar extraordinària. Com si fos tan fàcil saber o no quin és el principi de les coses, dels canvis, de la vida... Normalment sabem quins són els finals, perquè els vivim. De vegades, inclús, els podem intuir. Però el principi? El principi de què, si no sabem el que ens depararà? I si, a més, entenem que hi ha múltiples principis per començar alguna cosa, com sabem que el principi que nosaltres escollim és el correcte?

Davant d'aquesta qüestió, n'hi ha que ho tenen molt més clar: "Començar és continuar un final".

divendres, 18 de juny de 2010

Saramago deixa la caverna

Avui ens ha deixat, als 87 anys, José Saramago. Premi Nobel de Literatura 1998 per la seva obra "La caverna", l'escriptor d'ulls tristos i semblant seriós, però amb les idees clares, ha deixat un llegat literari impregnat de compromís i de lluita per una societat més igualitària i més justa, i que va saber transmetre com ningú en cadascuna de les seves obres.

Aquí us deixo un fragment de l'obra que li va valer el Premi Nobel:


"Autoritàries, paralitzants, circulars, de vegades el·líptiques, les frases d'efecte, també jocosament anomenades "llavors d'or". Són una plaga maligna de les pitjors que puguin assolar el món. 

Diem als confusos, "coneix-te a tu mateix!", com si conèixer-se a un mateix no fos la cinquena i més dificultosa operació de les aritmètiques humanes. Diem als bucòlics, "voler és poder!", com si les realitats atroces del món no es divertissin invertint tots els dies la posició relativa dels verbs. Diem als indecisos, "començar pel principi!", com si aquest principi fos la punta sempre visible d'un fil mal enrotllat del que amb només estirar i seguir estirant per arribar a l'altra punta, la del final, i com si, entre la primera i la segona, haguéssim tingut en les mans un fil llis i continu del que no ha calgut desfer nusos ni desembolicar embulls, cosa impossible en la vida dels cabdells i, si una altra frase d'efecte és permesa, en els cabdells de la vida. 

Marta va dir al pare, "comencem pel principi!", i semblava que només faltava que l'un i l'altre s'asseguessin davant del tauler per a modelar ninots amb uns dits sobtadament àgils i exactes, amb l'antiga habilitat recuperada d'una llarga letargia. Pur engany d'innocents i desprevinguts, el principi mai ha estat la punta nítida i precisa d'un fil, el principi és un procés lentíssim, demorat, que exigeix temps i paciència per a percebre en quina adreça vol anar, que tempteja el camí com un cec, el principi és només el principi, allò fet val tant com res."

dilluns, 14 de juny de 2010

Va de mestres...

En el meu post nº 100 no hi podia faltar un cita del gran mestre Borges, ni la cançó dels mestres dels mestres...


"...Amb el temps t'adones que, en realitat, el millor no era el futur, 
sinó el moment que estaves vivint en aquest instant.
Amb el temps veuràs que encara que siguis feliç amb els que estan al teu costat, 
enyoraràs terriblement als que ahir estaven amb tu i ara han marxat...".
(Jorge Luis Borges) 

dimecres, 9 de juny de 2010

Una bonica rosa


"L'amistat, a l'igual que l'amor, ha de ser tractada com un bonica rosa: amb mesura i dolcesa.
Si l'estrenys massa cap a tu, pots arribar a desfer-la... 
Però si obres massa la mà, el vent se la podria endur en el moment menys esperat..."
(joanfer)


Iniciativa publicada a Col·lecció de Moments

dilluns, 7 de juny de 2010

L'amistat

"L'amistat és una ànima que habita en dos cossos; 
un cor que habita en dues ànimes". (Aristòtil) 

divendres, 4 de juny de 2010

Felicitat i tristesa

"La felicitat no és res si no es compartida amb una altra persona; 
i res no és veritable tristesa si no es sofreix completament sol." (Anònim)

dimarts, 1 de juny de 2010

Diari d'una experiència (IV)

Diari d'una experiència (I)
Diari d'una experiència (II)
Diari d'una experiència (III)

Per fi arribà el dilluns!

El primer que vaig fer va ser acompanyar al meu tio i a la seva promesa al cotxe (més que res per assegurar-me que realment marxaven...). Ell em va fer una forta abraçada fraternal i ella dos petons. Què "recatadita" ara ella, eh?? En fi... Veient com s'allunyaven vaig respirar fons i vaig pujar a casa per acabar de fer la motxilla. Vaig assegurar-me que no m'havia deixat res (encara que no ho sembli de vegades sóc una mica desastre...). Així que vaig mirar de dalt a baix calaixos, estanteries i fins i tot el fons d'armari, que sempre se t'acaben amuntegant coses.

Ho tenia tot. Així que vaig partir ràpidament perquè no se'm fes tard. Vaig arribar inclús abans de l'hora prevista i, sorprenentment, no m'havia passat encara res! L'autocar també va ser molt puntual i, per tant, tot estava sortint com ho teníem previst. Ara a disfrutar del viatge!.................. I un xurro, disfrutar! Com que el camí era llarg vaig voler dormir una estona, però l'alumnat la va liar parda a l'autobús. Si fins i tot ens van aturar els Mossos perquè pensaven que havíem punxat roda del que s'arribava a moure l'autobús d'un cantó a un altre! Déu meu, quina generació!

Quan vam arribar a la casa de colònies vaig tenir una sensació estranya. Era com una mena de déjà vie, com si allà ja hagués estat abans... Tot era preciós. La casa de colònies estava al bell mig dividida en tres casetes i al seu voltant, un preciós bosc. Per mi aquell bosc era El bosc dels somnis de qualsevol amant de la natura i l'aire pur de la muntanya. Bé, aire pur, pur... Per allà a la bora hi havia una granja que desprenia una oloreta a vaca que ni us explico... Però, eh! No volíem camp? Doncs ja estem al camp!!

El dia va transcórrer tranquilet. L'alumnat va fer les seves activitats corresponents amb els monitor i monitores que hi havia a la casa i nosaltres, els profes, vam aprofitar per fer una volta per la zona i avançar feina que ens havíem portat. I així fins a la nit, que vam agrupar a tots els nois i noies i els vam dividir per anar a dormir. En un lloc els nois, al Cau del Calpurni, que li deien; les nenes, al Cau de les Nereides. I nosaltres, ben a prop per controlar-los, al Racó de la Solsídia

Aquella nit només em vaig haver d'aixecar una vegada per cridar l'atenció a uns nens..... bé, una vegada darrere d'una altra! Els vaig trobar amb uns walki talkies cridant-se entre ells. - Milki42, Milki42... cridant a Garbi24. Garbi24 m'escoltes?...- Jo no sé si el tal Garbi24 el sentia, però us puc assegurar que jo sí. A la vuitena vegada que em vaig haver d'aixecar (ja veieu que sóc pacient...) els vaig treure a tots dos i van estar donant voltes fins que es queien de son... Però el que va caure abans que ells va ser un servidor. Allò no era dormir, era entrar en coma! Els pobres van venir a despertar-me dient-me que portaven una hora correns! Pobrets...

Al dia següent es podien contemplar Els primers gestos del verd. Feia un dia meravellòs. Així que, sense pensar-m'ho dos cops, vaig agafar guitarra en mà i vaig començar a tocar i cantar aquelles cançons tan maques que em van ensenyar "los padres salesianos". Em resultava melòdic a mi mateix i tot! Així que vaig pensar sortir al pati i despertar a tothom perquè pogués contemplar aquell meravellós dia. No portava ni dos minuts a fora que un núvol, un punyetero núvol, se'm va posar a sobre a descarregar. Una pluja d'estiu, em deien... Sí, sí... pluja d'estiu... Pluja de coll...(uisss, perdó, casi se m'escapa!). Però si jo pensava que no cantava tan malament!!

Així que vaig entrar corrents amb la meva guitarra cap a la caseta però, just abans d'entrar, vaig entrebancar-me amb una branca que no sé que nassos fotia allà i vaig anar caure justament de boca a una plasta de vaca que el dia abans no hi era, però en aquell moment sí. Els nens i les nenes van sortir a fer-me la ola i tot! Em vaig aixecar com vaig poder i mentre corria cap a la dutxa dues de les cordes de la guitarra (la segona i la cinquena, no se m'oblidaran a la vida) van petar i van anar a para una a cada ull. La bona notícia és que portava les ulleres; la dolenta és que es van carregar els dos vidres! Però aquí no acaba la cosa... Una vegada dutxat, a l'hora d'anar a buscar la roba per canviar-me, me'n adono que m'havia deixat la roba interior a casa i vaig haver d'improvisar, de mala manera, uns draps d'espart que rondaven per allà. Com podeu imaginar, al final de les colònies, les meves santes parts van quedar més o menys com ho explica en el minut 3 aquest gran filòsof...

Immers en la meva pròpia vekordia i atabalat com estava, una de les meves companyes, valencianeta ella, em diu:

- Joan, t'espere en Albanta! -.
- Però tu què ets en Silvio Rodríguez o què? - li vaig dir pensant que s'estava enfotent-

Resultava que la caseta on anàvem a esmorzar es deia Albanta perquè la noia que portava l'establiment era cubana. La meva companya ofesa, lògicament, em va dir:

- Mira, maco, et diré el que mai et vaig dir: Veus la muntanya més alta? Doncs allà tens un racó dalt del món on pots anar i perdre't si vols!!

Buffff, quin bon rollet de bon matíiii. Jo ja no sabia què fer. De bones colònies i de treure'm el senyor Murphy de sobre.... zero-zer-o-zer-o-no-ser, aquesta era la qüestió... (si és que ja no sé ni el que em dic!).

El final de les colònies m'estimo més no explicar-vos-ho, perquè va anar de mal en pitjor, i ja sabeu que no m'agrada enrotllar-me molt...

Però el final de tots aquests dies sí que us ho explicaré. Va ser el pitjor de tot. Cansat i enfonsat per tots aquests desastrossos dies, vaig arribar a casa només amb ganes d'anar-me al llit. Així que, sense tan sols desfer la motxilla, em vaig treure la roba i em vaig posar a dormir...

Ni cinc minuts... ni cinc minuts feia que m'havia adormit, quan de sobte sento: - Señor Juan! Señor Juan! Ay, alma de cántaro... Acuéstese por Dios!, que lo voy a mojar. Le he hecho daño?

No........... No pot ser!!........ No em diguis........ No em diguis que és un somni!! 

Doncs sí. Tot havia estat un somni!! El primer dia, quan vaig sortir al balcó a fer la cigarreta, la veïna no només m'havia llençat l'aigua a sobre... M'havia llençat també una tomaquera i havia perdut el coneixement!!

I en aquell moment, amb tot un "Shorthan of emotions", vaig començar a plorar com un nen, però amb l'esperança de poder canviar el meu propi destí...

Fi (Per fi...)

P.D. Aquest relat ha estat inspirat en aquest post d'en Xexu. Disculpeu si algun seguidor s'ha trobat sense la inclusió del seu blog en aquests relats. De vegades la imaginació no dóna per més... ;)