A cau d'orella...

Ahir a la nit els Lax'n'Busto feien l'últim concert de gira i començaven una aturada indefinida, que a alguns ens costarà pair després de 30 anys i 1300 concerts. Amb un bagatge a l'abast de molt pocs, només d'uns pocs escollits, el grup del Vendrell s'ha esdevingut etern per sempre més. Per circumstàncies de la vida, no va ser possible que assistís a la Sala Razzmatazz per viure aquest concert tan especial. I qui em coneix bé, sap que hagués fet el que fos per no perdre-me'l. Així que, sigui com sigui, això no pot ser un punt i final.  Últim concert (de moment), i amb el cor amb un puny, ja em podeu dir massa sentimental, que això no és un "adéu", sinó un "fins aviat". Tornarem...

Hi ha lletres, i cançons, que s'haurien d'escoltar sempre en companyia... Fum, ingràvid volum, colom dispers. Fum, grisor sense pes, estel malmès. Espai que és sols inspiració Per poetes de ciència ficció. Aquell tros de món on no hi ets tu és... ...Fum, allunya’t de mi, no vull el teu mal perfum, Fragància de mort, cel sense sort. Encara que sembli mentir I als mapes no ho marquin així, Aquell tros de món on no hi ets tu és fum. Ets tu l’únic cos, l’únic so que vull sentir Quan pari el temps I un món negre em tanqui els ulls I una suau brisa em converteixi en Fum, ingràvid volum, colom dispers. Fum, grisor sense pes, estel malmès. Espai que és sols inspiració Per poetes de ciència ficció. Aquell tros de món on no hi ets tu és fum. Qui ho vulgui ja ho pot contradir, Que ningú pot sentir-ho per mi. Aquell tros de món on no hi ets tu és fum.

Diuen que els bojos, a part de dir sempre la veritat, viuen en el seu propi món paral·lel. No sabrem mai si en aquest món seu seran feliços o no, però fixant-nos en alguns , i en la seva capacitat de lluitar i viure, no deuen estar pas gaire allunyats de poder tocar-la amb els dits.  De mi sempre s'ha dit que visc en el meu propi món paral·lel... Què em voldran dir amb això?... No ho sé... Per mi sempre ha estat un misteri... De què estàvem parlant?... Bé, és igual... El cas és que ahir al vespre, ves per on, em vaig enrecordar d'aquesta cançó i en el temps que feia que no la sentia, ni tocava. I és que tothom, alguna vegada a la seva vida, s'ha sentit embriagat per alguna mena de bogeria o, si més no, n'ha fet alguna. Amb tot, vaig poder comprovar que amb la guitarra encara me n'ensurto prou bé. Ara bé, cantar... ufff, cantar segueixo cantant com el cul!  T'atreveixes a cantar tu amb mi? Quan la neu es cansa i es fa tendra, Quants desitjos...

Diumenge passat vaig tenir l'oportunitat de visitar Toluges , un poblet de la comarca del Rosselló, a la Catalunya Nord. El poble, d'entrada, em va semblar una mica fred, poc acollidor, encara que suposo que el fet que el dia no acompanyés va tenir molt a veure.  Pel carrer, de català ben poquet. Ni tan sols es sentia a la gent més gran del poble (o almenys jo no el vaig saber reconéixer). Però el més curiós de tot va ser que fent un passeig cap al tard, ens vam trobar un concert de música d'un grup que personalment no coneixia i que em va fer patxoca. Es diuen Al Chemist . M'explicaren que era un grup català i que pretenen fusionar la cultura catalana i la francesa, com així molt bé expliquen al seu web. L'ambient a la plaça era extraordinari, plena de gent. Eren divertits, tenien gràcia, "xispa", capacitat per engrescar la gent que hi havia. Allà tothom, grans i petits, cantaven i ballaven absolutament totes les seves cançons, inclús les que es cantave...

... I com no podria ser d'una altra manera, allà hi serem!